Com cada any...

Pel 5 a 0. Pels jugadors de Whist. Pels fils i les agulles retrobats. Pel 2 a 6. Per l'home que fou dijous. Pels pastorets i el llop i les cabretes. Per l'1 a 5. Per la dona que fugia de la boira. Pel perdoneu però algú ho havia de dir. Pels viatges en transport públic. Per les sèries descobertes. Per la manifestació del 10 de juliol. Per les músiques escoltades. Pels 10 de la gran i els 40,60,70 dels pares. Pels naixements i el casament. Per la democràcia. Pels museus. Pels petons i les magarrufes. Pels petits moments esgarrapats per compartir amb els amics. Per les meves 39 lectures i les vostres...

Però també pels nervis de la nevada, quan no vam poder tornar a casa però teníem casa els pares. Per aquell moment tirolina que no avançava... Pels cubells de roba que es reprodueix i l'ordre que no arriba mai. Per l'organització tan desorganitzada. Per totes les vegades que he perdut la paciència. Per les sentències dels tribunals. Per l'anunci de la setmana blanca. Per les situacions de resposta diferida perquè de tan insòlites com són no tenen resposta immediata. Per les travetes rebudes. Per les males respostes. Pels virus i bacteris. Per les reunions de mestres, de pares, de feina... Per l'adéu a la iaia.

Avui, amb antibiòtics, antitèrmics, analgèsics i múltiples medicaments voltant per casa (quan un s'aixeca, l'altre torna a caure o, com diu el Quim Morales de La Segona Hora, "Per Nadal, com a mínim un nen malalt, amb Dalsy i Apiretal"), mentre la majoria sou de sopar o de festa, recullo les engrunes i en faig un paquet. I que n'hi hagi molts més...

364

Darrerament, s'ha posat de moda ostres.Nadal.és.un.pal. No pas per mi: penso en els que no hi són amb els ulls humits però un somriure als llavis, visc la màgia del Tió tot i que ara em toca el paper de bruixota, miro d'aprendre nadales noves i en sonen i ressonen per casa a tothora... Ja ha passat? Tranquils: només queden 364 dies per tornar-hi (i encara tenim dues setmanes per allargassar-lo...).

En quin llavi de dona seria,
en quin lloc de muntanya o del pla
aquesta tonada floria?
Quina fou la primera que es trobà
amb la blanca melodia
com una oreneta caçada amb la mà,
sense esquerperia?

Quina dona del meu país,
amb aire amorós i enyoradís,
vestida de sarja i esclop,
però amb una veu molt clara
va cantar per primer cop
la cançó del Noi de la Mare?


Jo em penso que era de feixes foranes,
d’aquelles que van dur l'arada al puny,
avesada a sentir les campanes
una mica de lluny;
avesada a sentir el cop que pega
la destral que esmussa el fil;
i el cucut llaminer, que gemega
la segona quinzena d’abril.
Una planta de bona figura,
i una cabellera sense desgavell;
i a la pell de la galta la pintura
del préssec novell.
Tres passades de verd de fageda
li mantenien un to d’aigua als ulls.
Per les coses dels altres muda i freda,
gens envejosa dels graners curulls!

I aquesta dona del meu país,
sense cap esverament,
va trencar el seu viure gris
amb les estrelles d’un infantament...
I es va lliurar del pes
i va tenir el seu fill, sens cridar massa,
com les ovelles que no saben res
d’aquell misteri tan estrany que els passa.

I estava tan contenta del fill seu,
que per fer-lo somriure crida i malda,
i com si contemplés el fill de Déu
se'l mirava adormit a la falda.
I mentre que sospira, violenta,
per la finestra, guarnida de gel,
va entrar una mena d’alosa lluenta
que deuria venir del fons del cel.
I la dona guaità com fugia
la visió estranya, de pressa i corrents,
i va sentir una gran rampell d’alegria
que li cremà la blancor de les dents.

I es va sentir la llengua baladrera
de flautes, de ferrets i cascavells,
com si tingués al pit una pomera
amb totes les branques guarnides d'ocells.
I del desig de música fent tria,
perquè té ganes de dir la millor,
tot bolcant a l'infant que dormia,
li deuria sortir aquesta cançó:

"Què li darem an el Noi de la Mare,
què li darem que li sàpiga bo?..."

I mentre deia les dolces paraules,
la cançó anava escampant-se pel món.
La van aprendre les fulles de menta,
i va enganxar-se al bec dels falciots,
al campanar les campanes movien
poc a poquet, el batall tremolós:
"Què li darem an el Noi de la Mare?"

Els grills somiquen damunt del rostoll,
i les aranyes, quan filen, la canten,
i les abelles brunzint sota el sol.
Totes les dones amb fills a la falda,
totes les dones la saben de cor!
Va caminant i baixant la muntanya,
la cançó arriba a la platja i al moll:
"Què li darem an el Noi de la Mare?... "
canta la vela, que empeny el xaloc,
i el card que cruix í l'arjau que grinyola,
i el fum de pipa que engega el patró.

Quan ve Nadal, la cançó del miracle
fa que tremoli l'esquena dels llops.
Fins els qui cremen i roben i maten,
si de menuts l'han sentida algun cop,
la volen dir i se'ls encalla la llengua,
la volen dir i els escanya la por!

El poema de Nadal (fragment)
Josep Maria de Sagarra

L'escola, en català

En català han estat, tendres i dolces,
les primeres moixaines del meu fill...
I ara del català vols que renegui?
No ho conseguiràs pas!... No hi ha perill!


Jo sento i penso en català, i voldries
que en una estranya llengua m'expressés?
Un jorn fou nostra parla esclavitzada,
però aquells temps no tornaran mai més.

Josep Burgas (fragment)

Vaig trobar aquest poema en un llibre que vaig llegir de cap a peus quan era menuda a ca la iaia. Me'l vaig aprendre i li vaig recitar. Després, el va aprendre ella i el recitàvem juntes. Avui estic segura que li hauria agradat saber que m'ha tornat al cap després de la sentència del Suprem.

Moment 3#1

Escena d'escoleta

- No gladal tió. Com el papa. Lasca.

(Traducció. No m'agrada el tió. Com el papa. Rasca.)

(Traducció de la traducció. El tió de l'escoleta té barba de tres dies...)

Escena de casa

Va portant figuretes del pessebre al tió perquè les vegi i li diu:

- Tió, no mengis!!!

No fos cas que ens quedéssim sense alguna figureta...

Converses en moviment

Llegeixo un llibre al tren, com sempre que puc. Aquest cop és "Historia de la lectura" de l'Alberto Manguel. La petita dorm i els altres dos es distreuen dibuixant, xerrant, mirant... Sóc just davant la porta de baixada.
- T'agradarà molt aquest llibre.
Una dona, encara més kumbaià que jo (que ho sóc més d'esperit que d'indumentària).
- Gràcies. Me l'ha regalat una amiga.
- Doncs deu ser molt bona amiga teva. Després, llegeix "La biblioteca de noche". Encara t'agradarà més.
- Gràcies.
S'obren les portes i baixa.

La gran obre la bossa, al metro. La senyora que té asseguda al davant se la mira amb suspicàcia. Llavors, la gran treu el ganxet i el fil, i s'hi posa. Els llavis de la senyora esbossen un somriure i, al cap de ben poca estona, ja xerren totes dues com si es coneguessin de tota la vida.

Tornem cap a casa en autobús. El nen al seu seient preferit imitant el so i el conductor. La gran llegeix i la petita em demana dibuixos.
- Quererlos mucho. Aquest és el secret.
Abans de baixar a la seva parada, la veïna de seient m'ha explicat que té dues filles, dos gendres que són fantàstics però que com les filles res, que ha patit molt però que ara ja està més tranquil·la, i tot això en una barreja explosiva en catanyol.

Aquest cop som al tramvia. Puja una parella joveneta. Atabalats, amb decisió però un pel desorientats.
- Quedem-nos al davant perquè jo no sé com és l'Illa.
No he pogut evitar sentir-los, eren al meu davant. Estem arribant a la parada que han de baixar. No han preguntat res a ningú, estan mirant cap a l'altra banda... No m'hi puc resistir.
- Perdoneu, però la parada de l'Illa és aquesta. És això que teniu a l'esquerra.
Mig sorpresos, mig esverats, em donen les gràcies.

(Un petit punt d'atenció. Tot dones)

Ínfules de gallina, realitats de lloca


Aquestes dues darreres setmanes han estat de bojos. La petita, d'una tos pesada i cansadora a la pilota de ping-pong blavosa al front després d'acostar-se massa carinyosament a la porta, de ferums líquides per baix a fonts rajadores per dalt. A l'Associació de Pares, volent-los defensar i trobar una via realista has passat a convertir-te en el monstre que envia els nens amb transtorns de l'aprenentatge a l'escola concertada i, a sobre, per qüestionar els números, fas ajornar l'Assemblea. A l'escala de veïns, els administradors no rutllen, les clavegueres no xuclen i no hi ha comandaments per la porta amb personalitat pròpia de l'aparcament. Hi ha assajos extra de la coral de la gran i examen de comarques i els dictats de català que costen... El nen té una competició de futbol que s'anul·la però no... però sí... però ara ho canviem. (On són el simpàtic o la simpàtica que va dir que a les extraescolars col·loquem els nens? Hauríem de tenir una xerradeta). La roba per planxar creeeeeeeix i el temps es fa petiiiiiiiiiiiiiiit.

Llavors, després de muntar l'arbre i el pessebre, durant dos dies, que de fet són un, et quedes sola a casa. Perquè tu no fas pont i ells sí. Perquè s'han de veure amb els cosins. Perquè tampoc poden passar cinc dies tancats a casa.

I arriba el silenci.

Moment d'agafar un bon llibre i omplir la banyera de sals de bany i aigua calenta.
Moment de fer unes crispetes i plorar sense miraments davant d'una bona pel·lícula.
Moment de deixar-te endur per la xarxa i navegar sense límits sentint bona música.
Moment d'anar a comprar per tu, de pensar en tu, de gaudir de tu...

Però no, petita formigueta. Faràs dues rentadores, planxaràs el que quedava per planxar, recolliràs el que no han recollit, endreçaràs armaris... I, de cop, seran quarts de dues de la nit i ni tan sols dormiràs tot el que hauries de dormir. Perquè, lloca com ets, sense el gall i els teus pollets la casa es fa molt i molt gran... 

I tot això, ho fas "gratis"?

He cantat en corals, he ballat en esbats, he fet teatre, he anat a un esplai i a un grup de joves... i sempre he tingut ben clar que si ho he pogut fer és gràcies a tot de gent que organitza activitats, munta decorats, cus vestits, corre, va a dormir tard, fa tres-centes coses a la vegada. Trobo que és just que, arribada l'hora, part del teu temps el destinis a fer el que van fer d'altres: posar-te al darrere i anar empenyent.

Per això ara ets a la junta de l'AMPA de l'escola i de l'escoleta. Perquè creus que cal ser al darrere per valorar el que hi ha davant. Ara, has de tenir molt clar que la teva única satisfacció serà si la feina està ben feta i tot el que pots esperar és no rebre massa crítiques. Tothom és bo a l'hora de criticar des del sofà però poca la gent que s'apunta a tirar les coses endavant. Ei, no som perfectes, acceptem crítiques però no cal...

...que siguis a la festa de Sant Jordi i al teu darrere sentis "Total, tots els premis se'ls enduen els de l'AMPA".

...que diguin "L'escola no vol fer samarretes ni xandalls". No ho has entès. L'escola no fa samarretes ni xandalls, ho fa l'AMPA. I quan vulguis pots venir i organitzar-ho: buscar proveïdors, recollir comandes, cobrar i pagar. Misteriosament, ningú recorda que volia samarretes després d'això. O se les fan fer personalment per als seus fills. T'imagines fer alguna cosa per als altres? On vas a parar!!!

...que un pare et demani que el teu fill surti abans d'una activitat de l'escola per arribar puntual a una altra (la nostra no mereix el mateix respecte?) i, quan li dius que no, et diu que "has de ser flexible". Que si posi ell a la sortida de l'escola i vagi gestionant entrades i sortides.

...que el dia de l'Assemblea només sigueu els de la Junta i els exmembres de Junta. No us queixeu al parc? Doncs a donar la cara.

...que algú et digui "I tot això ho fas gratis?". No, dona, no, ho faig cobrant i m'estic fent d'or (ironia animal).

On som? Què ens està passant?

Abans-d'ahir

Abans d'ahir va ser fantàstic.

  • El nen va trigar menys de 90 minuts a vestir-se, posar-se les sabates i cordar-se-les.
  • La petita es va llevar de molt bon humor i va cantar cançons al drac, al sol i a la lluna.
  • La gran va anar a comprar el pa sola.
  • Vaig arribar abans d'hora a la feina.
  • Vaig aconseguir actualitzar arxius xml amb l'msxml (i mira que se m'havia resistit).
  • Vaig descobrir un claustre del segle XV per perdre-m'hi.
  • Vaig veure un grup de dones teixint i rient juntes.
  • La gran em va explicar que, segons va sentir en un reportatge, els homes sempre comencen amb pedra i les dones amb paper. Per això sempre guanyem.
  • La gran em va explicar que, després de pedra, sempre fan tisores. Són fàcils de preveure...
  • La pediatra em va dir que tinc tres fills fantàstics que creixen com han de créixer.
  • La petita va estar tranquil·la tota la visita... fins que va arribar la vacuna. Però la podem perdonar, no?
  • Lo carinyo va arribar d'hora de la feina i ens va fer pasta i carn arrebossada per sopar. Mmmmmmmmm.
  • El Barça va guanyar 5 a 1.


Ahir no va ser tant rodó. No va ser dolent però no va ser tant rodó. Cada dia no és festa.

De manera que vaig agafar la idea de la sonieta i un petit floc de neu va aparèixer de dins del fil blanc.



Nusos

Un d'aquells dies carallots en què no avances feina, tires la cadira enrere, t'embadoques mirant les sabates i et preguntes perquè els nusos et queden sempre torts. Vols dir que això no s'ho ha preguntat algú més? Cerques i trobes l'Ian's Shoelace Site i t'enamores de l'Ian's lace i mai de mai més et tornen a quedar torts i a més els fas a una velocitat ideal (després d'un cert temps de pràctica) per cordar els de tota la família abans de sortir de casa.

Parlant de família... Diuen que els plats s'assemblen a les olles (ai, si em trobés amb el creador d'aquesta bonica expressió i em digués on els troba la semblança) i per això el nen adora les corbates... i son pare no. Festa d'aniversari? Corbata. Convidats a casa d'algú? Corbata. I això que va a l'escola pública!!! De manera que sí, també, he remenat la xarxa per aprendre a fer nusos de corbata. I la tinc: tie-a-tie.net. Evidentment, és l'excepció allà on va (he hagut d'aguantar algun "així fas anar al teu fill?") però ell i jo estem molt contents de com ens queda el nus Windsor.

Ara només caldria trobar el remei màgic per quan s'embolica la troca, en tots els sentits de l'expressió.

Un cap de setmana tranquil

Aquest cap de setmana serà tranquil.

Entre els cinc, només hem de fer rentadores, planxar, fer la gran compra de la setmana, fer esmorzars, dinars, sopars, endreçar la cuina, endreçar com a mínim un dels calaixos on s'acumulen papers, fer els comptes mensuals, dur els nens a la biblioteca, anar a comprar un regal per una festa d'aniversari, anar a l'esplai, anar a la festa d'aniversari, fer els deures, si pot ser sense rondinar, fer una passejada diumenge, anar a comprar a la lampisteria la goma perquè la cisterna no perdi aigua i pel tap de l'aiguera, estudiar el perquè el llum de l'habitació només s'encén de tant en tant, aconseguir que totes les joguines que surtin tornin a entrar, preparar les coses per la ballada de l'esbart de la setmana vinent...

Aquest cap de setmana serà tranquil. Encara podré llegir i teixir una estona o altra...

Tot viatjant


Nosaltres som d'allà però vivim aquí. De manera que, a l'espera que la petita se'ns faci una mica més gran i ens retrobem amb el transport públic, passem una bona estona al cotxe cada dia. Tots quatre. La petita no diu massa res, però amb els altres dos xerrem, cridem, riem, cantem, plorem, ens empipem... i juguem.

Un dels jocs que més ens agrada és el de fer petites frases amb les tres lletres de cada matrícula. Ahir, per exemple, la que ens va agradar més va ser Gelat de Xocolata Líquida (GXL) de la gran. Però el nostre descobriment més increïble que ens va tenir plorant de riure una bona estona va ser un del nen que mai més ens traurem del cap: Club Koala Martínez.

La imaginació i el caparró dels nens, que no té preu.

Dona, catalana i poeta

94 anys i n'ha esmerçat un bon munt entre llibres (és bibliotecària de professió) i paraules (és poeta infantil de vocació).

Bib Botó ens convoca a parlar d'ella, a llegir-ne els poemes, a apropar-nos a la seva obra durant aquest mes de novembre.

M'afegeixo a l'homenatge, tot i que no sóc una biblioteca, penjant a l'entrada del bloc-blog el poema que més ens agrada a casa i un sobre els llibres que he trobat per la xarxa.

Abans, però, per quan una Biblioteca Joana Raspall (estan remodelant la de Sant Feliu i a Sant Joan Despí en fan una de nova)? Segurament seria el millor reconeixement.

El bany
La nina de drap
que més m’estimava
s’ha descolorit
perquè l’he banyada.
Quan la mare em renta,
jo també tinc por
que em descoloreixin
l’aigua i el sabó.
Cada dia ho miro...,
però veig que no.

Els llibres
Arrenglerats
en els prestatges
semblen soldats
o personatges
tots enrampats.
Si en prens algun
veuràs que són
una altra cosa.
Dintre la mà
seran un món
que es badarà
com una rosa.

Convivència | Anem de bòlit

- No et fa res, oi, que t'agafi uns bolquers i unes tovalloletes, una mica de pernil i un flam? Es que hem anat de bòlit i ens ho hem deixat tot.

- Ostres, havíeu de treballar?

- No, no hem fet res. Ens hem quedat a casa.

M'envegen?

Al mateix carrer, em creuo amb el Xavi Bosch (que alt!) i amb el Pere Arquillué (quina mirada!). Al mateix aparcament, m'entrepusso (literalment) amb el Carles Capdevila (de nou, que alt!) i vaig darrere de l'Antoni Bassas (quan no feia les Amèriques). I el nen comparteix camió de bombers en un parc infantil amb un dels de l'Eva Piquer. Al mateix espai, el Xavier Cassadó em veu tan perduda que m'indica el camí correcte. Faig l'aperitiu al costat del Lluís Marco, que no aixeca els ulls del diari. Al súper coincideixo amb la Montse Guallar i a la perruqueria, amb el Joan Maria Pou. Ja ho dic jo, que som un país petit.

Els ho dic que m'agraden? Que ho fan molt bé? Que són una mica meus sense conèixer-los? I que no vull saber absolutament res més de la seva vida (és per la seva feina, que els admiro) però em fa contenta compartir aquest petit pedaç amb ells? No estan treballant, estan vivint i tenen dret a l'anonimat. Però no necessiten sentir-se reconeguts (vol dir que la seva feina arriba...)? I si qui s'hi acosta és per queixar-se?

Envegen el meu anonimat, ara que ja no el tenen?

De l'allioli als panellets

Quan vaig lligar el meu primer allioli... No, perdó. Quan després de molts anys d'intents vaig aconseguir lligar un allioli (ara, sí) ho hauria d'haver sospitat.



No, que sí, que alguna coca havia fet. Pels nens a l'escola, per algun aniversari...
Teniu raó, quan la intolerància a la lactosa va entrar a casa nostra em vaig espavilar una mica més... Res de l'altre món, però la coca de iogurt ja no colava...
I llavors arriba la gran i diu que els panellets aquest any els han de fer a casa, en grup. Ah, sí, i que només pot ser a casa nostra.
Ostres, ja és divendres? D'on trec les receptes? Una mica de cerca en aquests blocs de cuina... Ai, mira, aquestes receptes de la Taula d'en Bernat i la seva amiga Irene. Són ideals: senzilles, entenedores i divertides.
No deixem de pensar en alèrgies i intoleràncies: adaptem la recepta dels cocos de Vida Culinaria.
No hem tingut temps de deixar reposar la massa (sempre amb presses) i donar forma ens ha costat no sabeu com (si només féssim boletes...), ens ha costat lligar els cocos... Però tampoc no han quedat tan malament... oi? Me n'oblidava: boníssims!!!

A dalt a la dreta

Darrerament, eres allà. Abans, no ho sé, tinc tan mala memòria. Però era la meva pàgina obligada del suplement. Rebregat a la bossa, entre papers a la tauleta de nit, no anava al reciclatge si no havia llegit Solà, Serra i Teixidor i, quan voltaven per allà, Cabré i Sánchez Piñol. I també la Piquer, per passar una estona desacomplexada. I darrerament el Llort, per la sorpresa.

T'ho confessaré: quan parlaves de congressos i jornades, el volt era més curt. Què vols, sóc de ciències, jo. Però quan parlaves d'una traducció, o defensaves la llengua, o argumentaves esclars i deunidós, em tenies allà, passant i repassant, mirant d'entendre-ho tot. No només el fons, també la forma.

Des del que espero que sigui un gran grup dels que no t'hem gaudit a les classes, perquè no som estudiosos, però estimem la nostra llengua i ens agrada tenir-ne cura, moltes gràcies per tot. També nosaltres som una mica més orfes avui...

"[...] ni un minut més inferior a cap altra."

60 anys

No entens el món sense nosaltres: hem estat el teu objectiu, la teva raó de viure, la base de tot. De vegades, la càrrega ha estat feixuga (per tu i per nosaltres), la responsabilitat excessiva, l'exigència altíssima, però tot sovint les rialles han fet acte de presència i més enllà del nostre petit espai no hi havia res. Hem après amb tu que no hi ha massa cosa a discutir quan un pensa una cosa i l'altre, una altra, però també que davant de les dificultats de la vida l'única opció possible és un pas davant de l'altre, la cara ben alta i l'esperit alegre. T'hem entès molt millor quan t'hem pres el relleu però et seguim necessitant tant...

A tothom que em pregunta dic que no es paga amb diners tot el que has fet per nosaltres i encara fas. Tampoc no ho permetries (gasta-t'ho, nena, que per això treballes).

Sé que el millor regal que et puc fer és seguir el teu exemple, però en un dia com avui necessitava dir-t'ho i fer-ho saber a tothom:

Moltíssimes gràcies i per molts i molts anys!!!

Moment 1#1

Els nostres pantalons reposen junts damunt d'una cadira després de la planxa. L'un damunt de l'altre. Tinc pressa i no me n'adono. Els agafo per desar-los i ho veig. Entre el teu i el meu només hi ha dos centímetres de diferència.

La gran se'ns està fent gran, gran...

Aprendre a navegar

N'estic farta, cansada, esgotada, de sentir notícies que deixen la xarxa pel terra. Tanta negativitat, tant desconeixement, tantíssima por al canvi... Però ja se sap, abans la gent era encantadora, tothom se saludava pel carrer, tothom s'estimava, i vet aquí que arriba la xarxa (amb els estafadors, els pederastes, els pocavergonyes...) i ho fot tot enlaire.

Doncs no, no és això de cap de les maneres. L'eina que tenim a les mans és tan impressionant que ens fa por perquè encara és molt nova. Ens està oferint tot allò que hem estat desitjant i no teníem: el do de la ubiuqüitat, els viatges instantanis, un megàfon per a difondre idees... Evidentment que s'hi cola tothom però, oi que no sortim despullats al carrer? Oi que no expliquem les nostres intimitats a tothom que passa? Oi que no anem cridant els dies que serem de vacances a tort i a dret? Només cal això, aprendre a navegar.

En el seu dia, la impremta també en va espantar més d'un i es va prohibir llegir i es van restringir les lectures. Sí, hi ha llibres molt dolents (no només pel contingut, també per la forma) però per això direm als nostres fills, als nostres amics, a nosaltres mateixos que no hem de llegir? I totes les vides que deixaríem de viure?

Moment 2#1

El nen i jo ens barallem. Perquè em contesta malament quan li demano que faci una cosa. Perquè té un d’aquells dies en que tot el posa de mala lluna. Perquè ha entrat a l’espiral i no aconsegueix baixar-ne.

Marxa a l’habitació. Passen dos minuts.

Apareix a la cuina: “Perdona mama. Tot ho faig malament. Diga’m fracassat”.

Tampoc era això, bitxo, tampoc era això...

Els nou pisos de l'escala

  • Primera planta
    • Mare al cub. Si una cosa he tingut clara a la vida és la voluntat de ser mare de tres criatures i això ja ho tinc. La gran, el nen i la petita són els fonaments de la casa.
    • País petit. M'estimo el meu país i la meva llengua i no entenc que no s'entengui.
    • Ferida de lletres. Sempre, sempre, sempre duc un llibre a la bossa. I si se m'espatlla el cotxe, es penja la xarxa, hem d'esperar massa al metge i no tinc res per llegir??? Quan queden menys de cinquanta pàgines, en duc dos. I si poden ser d'autors del país, encara millor. I si els trobo a la biblioteca pública, tres punts. I si no hi ha cap llibre... és que hi ha uns mots encreuats!!!
  • Segona planta
    • En grup. Esplais, corals, esbarts, grups de teatre, ampes... Una altra manera d'entendre el lleure.
    • Manetes. Acabo de recuperar la mitja, m'agrada el ganxet, he fet punt de creu, faig col·lecció de receptes, tinc el balcó ple de plantes... En aquest nou món de la virtualitat, necessito fer coses amb aquestes dues manetes.
    • En xarxa. Professionalment i vocacionalment, em moc per la xarxa i m'apassiona programar-hi i bellugar-m'hi.
  • Tercera planta
    • Fan comèdia. En aquest país tenim grans artistes de teatre, circ, cinema... Valorem-los, estimem-los, felicitem-los, promocionem-los.
    • Vet aquí. De petita, m'asseia al costat dels avis i els demanava que m'expliquessin històries. Encara ho faig ara, encara pregunto, encara m'apassiona aquesta part petita de la història, la de les persones.
    • Pollegueres. No m'agrada que em donin lliçons. No suporto anar a comprar roba. Em rebenta la gent que sempre es queixa... per això només dedico un pis a les coses que em treuen de polleguera.

Trenco el gel

Fa uns quants anys que segueixo blogs, un parell que estic enganxada al Google Reader i uns quants mesos que, davant de situacions, comentaris, lectures penso... això té un post.

De seguida he tingut clar que serà un poti-poti de moltes coses perquè així és la meva vida i els meus interessos. La mort propera de la meva àvia, que era portera, em va fer pensar en el blog com un bloc (quina gràcia) de pisos i d'aquí li ve el nom. Bugaderes perquè els meus altres avis tenien un safareig públic i 39 perquè són els anys que tinc quan l'estreno i, tot i que sóc de les que els agrada fer anys (malament rai el dia que en deixem de fer), m'agrada tant aquest número que el volia conservar en alguna banda.

Per cert, neta de portera i bugaders, potser sí que m'ha costat massa arrencar...

Diuen que la primera bugadera que arribava al safareig a l'hivern havia de trencar el gel per posar-se a rentar i d'aquí ve l'expressió. Doncs el primer pas ja està fet. Ara només caldrà anar ensabonant la roba...