Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2010

Com cada any...

Imatge
Pel 5 a 0. Pels jugadors de Whist. Pels fils i les agulles retrobats. Pel 2 a 6. Per l'home que fou dijous. Pels pastorets i el llop i les cabretes. Per l'1 a 5. Per la dona que fugia de la boira. Pel perdoneu però algú ho havia de dir. Pels viatges en transport públic. Per les sèries descobertes. Per la manifestació del 10 de juliol. Per les músiques escoltades. Pels 10 de la gran i els 40,60,70 dels pares. Pels naixements i el casament. Per la democràcia. Pels museus. Pels petons i les magarrufes. Pels petits moments esgarrapats per compartir amb els amics. Per les meves 39 lectures i les vostres... Però també pels nervis de la nevada, quan no vam poder tornar a casa però teníem casa els pares. Per aquell moment tirolina que no avançava... Pels cubells de roba que es reprodueix i l'ordre que no arriba mai. Per l'organització tan desorganitzada. Per totes les vegades que he perdut la paciència. Per les sentències dels tribunals. Per l'anunci de la setmana blanca

Moment 2#2

- Jo sóc molt tranquil. El que passa és que, de vegades, m'espatllo.

364

Darrerament, s'ha posat de moda ostres.Nadal.és.un.pal. No pas per mi: penso en els que no hi són amb els ulls humits però un somriure als llavis, visc la màgia del Tió tot i que ara em toca el paper de bruixota, miro d'aprendre nadales noves i en sonen i ressonen per casa a tothora... Ja ha passat? Tranquils: només queden 364 dies per tornar-hi (i encara tenim dues setmanes per allargassar-lo...). En quin llavi de dona seria, en quin lloc de muntanya o del pla aquesta tonada floria? Quina fou la primera que es trobà amb la blanca melodia com una oreneta caçada amb la mà, sense esquerperia? Quina dona del meu país, amb aire amorós i enyoradís, vestida de sarja i esclop, però amb una veu molt clara va cantar per primer cop la cançó del Noi de la Mare? Jo em penso que era de feixes foranes, d’aquelles que van dur l'arada al puny, avesada a sentir les campanes una mica de lluny; avesada a sentir el cop que pega la destral que esmussa el fil; i el cucut

L'escola, en català

Imatge
En català han estat, tendres i dolces, les primeres moixaines del meu fill... I ara del català vols que renegui? No ho conseguiràs pas!... No hi ha perill! Jo sento i penso en català, i voldries que en una estranya llengua m'expressés? Un jorn fou nostra parla esclavitzada, però aquells temps no tornaran mai més. Josep Burgas (fragment) Vaig trobar aquest poema en un llibre que vaig llegir de cap a peus quan era menuda a ca la iaia. Me'l vaig aprendre i li vaig recitar. Després, el va aprendre ella i el recitàvem juntes. Avui estic segura que li hauria agradat saber que m'ha tornat al cap després de la sentència del Suprem.

Moment 3#1

Imatge
Escena d'escoleta - No gladal tió. Com el papa. Lasca. (Traducció. No m'agrada el tió. Com el papa. Rasca.) (Traducció de la traducció. El tió de l'escoleta té barba de tres dies...) Escena de casa Va portant figuretes del pessebre al tió perquè les vegi i li diu: - Tió, no mengis!!! No fos cas que ens quedéssim sense alguna figureta...

Converses en moviment

Llegeixo un llibre al tren , com sempre que puc. Aquest cop és "Historia de la lectura" de l'Alberto Manguel. La petita dorm i els altres dos es distreuen dibuixant, xerrant, mirant... Sóc just davant la porta de baixada. - T'agradarà molt aquest llibre. Una dona, encara més kumbaià que jo (que ho sóc més d'esperit que d'indumentària). - Gràcies. Me l'ha regalat una amiga. - Doncs deu ser molt bona amiga teva. Després, llegeix "La biblioteca de noche". Encara t'agradarà més. - Gràcies. S'obren les portes i baixa. La gran obre la bossa, al metro . La senyora que té asseguda al davant se la mira amb suspicàcia. Llavors, la gran treu el ganxet i el fil, i s'hi posa. Els llavis de la senyora esbossen un somriure i, al cap de ben poca estona, ja xerren totes dues com si es coneguessin de tota la vida. Tornem cap a casa en autobús . El nen al seu seient preferit imitant el so i el conductor. La gran llegeix i la petita em demana d

Ínfules de gallina, realitats de lloca

Imatge
Aquestes dues darreres setmanes han estat de bojos . La petita, d'una tos pesada i cansadora a la pilota de ping-pong blavosa al front després d'acostar-se massa carinyosament a la porta, de ferums líquides per baix a fonts rajadores per dalt. A l'Associació de Pares, volent-los defensar i trobar una via realista has passat a convertir-te en el monstre que envia els nens amb transtorns de l'aprenentatge a l'escola concertada i, a sobre, per qüestionar els números, fas ajornar l'Assemblea. A l'escala de veïns, els administradors no rutllen, les clavegueres no xuclen i no hi ha comandaments per la porta amb personalitat pròpia de l'aparcament. Hi ha assajos extra de la coral de la gran i examen de comarques i els dictats de català que costen... El nen té una competició de futbol que s'anul·la però no... però sí... però ara ho canviem. (On són el simpàtic o la simpàtica que va dir que a les extraescolars col·loquem els nens? Hauríem de tenir una xerrad

I tot això, ho fas "gratis"?

He cantat en corals, he ballat en esbats, he fet teatre, he anat a un esplai i a un grup de joves... i sempre he tingut ben clar que si ho he pogut fer és gràcies a tot de gent que organitza activitats, munta decorats, cus vestits, corre, va a dormir tard, fa tres-centes coses a la vegada. Trobo que és just que, arribada l'hora, part del teu temps el destinis a fer el que van fer d'altres : posar-te al darrere i anar empenyent. Per això ara ets a la junta de l'AMPA de l'escola i de l'escoleta. Perquè creus que cal ser al darrere per valorar el que hi ha davant. Ara, has de tenir molt clar que la teva única satisfacció serà si la feina està ben feta i tot el que pots esperar és no rebre massa crítiques. Tothom és bo a l'hora de criticar des del sofà però poca la gent que s'apunta a tirar les coses endavant. Ei, no som perfectes, acceptem crítiques però no cal... ...que siguis a la festa de Sant Jordi i al teu darrere sentis "Total, tots els premis s

Abans-d'ahir

Imatge
Abans d'ahir va ser fantàstic. El nen va trigar menys de 90 minuts a vestir-se, posar-se les sabates i cordar-se-les. La petita es va llevar de molt bon humor i va cantar cançons al drac, al sol i a la lluna. La gran va anar a comprar el pa sola. Vaig arribar abans d'hora a la feina. Vaig aconseguir actualitzar arxius xml amb l'msxml (i mira que se m'havia resistit). Vaig descobrir un claustre del segle XV per perdre-m'hi. Vaig veure un grup de dones teixint i rient juntes . La gran em va explicar que, segons va sentir en un reportatge, els homes sempre comencen amb pedra i les dones amb paper. Per això sempre guanyem . La gran em va explicar que, després de pedra, sempre fan tisores. Són fàcils de preveure... La pediatra em va dir que tinc tres fills fantàstics que creixen com han de créixer. La petita va estar tranquil·la tota la visita... fins que va arribar la vacuna. Però la podem perdonar, no? Lo carinyo va arribar d'hora de la feina i ens

Nusos

Imatge
Un d'aquells dies carallots en què no avances feina, tires la cadira enrere, t'embadoques mirant les sabates i et preguntes perquè els nusos et queden sempre torts . Vols dir que això no s'ho ha preguntat algú més? Cerques i trobes l' Ian's Shoelace Site  i t'enamores de l'Ian's lace i mai de mai més et tornen a quedar torts i a més els fas a una velocitat ideal (després d'un cert temps de pràctica) per cordar els de tota la família abans de sortir de casa. Parlant de família... Diuen que els plats s'assemblen a les olles (ai, si em trobés amb el creador d'aquesta bonica expressió i em digués on els troba la semblança) i per això el nen adora les corbates ... i son pare no. Festa d'aniversari? Corbata. Convidats a casa d'algú? Corbata. I això que va a l'escola pública!!! De manera que sí, també, he remenat la xarxa per aprendre a fer nusos de corbata. I la tinc: tie-a-tie.net . Evidentment, és l'excepció allà on va (he hagut

Un cap de setmana tranquil

Aquest cap de setmana serà tranquil. Entre els cinc, només hem de fer rentadores, planxar, fer la gran compra de la setmana, fer esmorzars, dinars, sopars, endreçar la cuina, endreçar com a mínim un dels calaixos on s'acumulen papers, fer els comptes mensuals, dur els nens a la biblioteca, anar a comprar un regal per una festa d'aniversari, anar a l'esplai, anar a la festa d'aniversari, fer els deures, si pot ser sense rondinar, fer una passejada diumenge, anar a comprar a la lampisteria la goma perquè la cisterna no perdi aigua i pel tap de l'aiguera, estudiar el perquè el llum de l'habitació només s'encén de tant en tant, aconseguir que totes les joguines que surtin tornin a entrar, preparar les coses per la ballada de l'esbart de la setmana vinent... Aquest cap de setmana serà tranquil. Encara podré llegir i teixir una estona o altra...

Tot viatjant

Imatge
Nosaltres som d'allà però vivim aquí. De manera que, a l'espera que la petita se'ns faci una mica més gran i ens retrobem amb el transport públic, passem una bona estona al cotxe cada dia . Tots quatre. La petita no diu massa res, però amb els altres dos xerrem, cridem, riem, cantem, plorem, ens empipem... i juguem. Un dels jocs que més ens agrada és el de fer petites frases amb les tres lletres de cada matrícula . Ahir, per exemple, la que ens va agradar més va ser Gelat de Xocolata Líquida (GXL) de la gran. Però el nostre descobriment més increïble que ens va tenir plorant de riure una bona estona va ser un del nen que mai més ens traurem del cap: Club Koala Martínez . La imaginació i el caparró dels nens, que no té preu.

Ventalls a la vora del mar

Imatge
M'envolten el coll ventalls i plomes mentre les meves mans teixeixen un mar d'onades ...

Dona, catalana i poeta

Imatge
Té 94 anys i n'ha esmerçat un bon munt entre llibres (és bibliotecària de professió) i paraules (és poeta infantil de vocació). Bib Botó ens convoca a parlar d'ella , a llegir-ne els poemes, a apropar-nos a la seva obra durant aquest mes de novembre. M'afegeixo a l'homenatge, tot i que no sóc una biblioteca, penjant a l'entrada del bloc-blog el poema que més ens agrada a casa i un sobre els llibres que he trobat per la xarxa. Abans, però, per quan una Biblioteca Joana Raspall (estan remodelant la de Sant Feliu i a Sant Joan Despí en fan una de nova)? Segurament seria el millor reconeixement. El bany La nina de drap que més m’estimava s’ha descolorit perquè l’he banyada. Quan la mare em renta, jo també tinc por que em descoloreixin l’aigua i el sabó. Cada dia ho miro..., però veig que no. Els llibres Arrenglerats en els prestatges semblen soldats o personatges tots enrampats. Si en prens algun veuràs que són una altra cosa. Dintre la mà seran un

Convivència | Anem de bòlit

- No et fa res, oi, que t'agafi uns bolquers i unes tovalloletes, una mica de pernil i un flam? Es que hem anat de bòlit i ens ho hem deixat tot. - Ostres, havíeu de treballar? - No, no hem fet res. Ens hem quedat a casa.

M'envegen?

Al mateix carrer, em creuo amb el Xavi Bosch (que alt!) i amb el Pere Arquillué (quina mirada!). Al mateix aparcament, m'entrepusso (literalment) amb el Carles Capdevila (de nou, que alt!) i vaig darrere de l 'Antoni Bassas (quan no feia les Amèriques). I el nen comparteix camió de bombers en un parc infantil amb un dels de l' Eva Piquer . Al mateix espai, el Xavier Cassadó em veu tan perduda que m'indica el camí correcte. Faig l'aperitiu al costat del Lluís Marco , que no aixeca els ulls del diari. Al súper coincideixo amb la Montse Guallar i a la perruqueria, amb el Joan Maria Pou . Ja ho dic jo, que som un país petit. Els ho dic que m'agraden ? Que ho fan molt bé? Que són una mica meus sense conèixer-los? I que no vull saber absolutament res més de la seva vida (és per la seva feina, que els admiro) però em fa contenta compartir aquest petit pedaç amb ells? No estan treballant, estan vivint i tenen dret a l'anonimat . Però no necessiten sentir-se r

De l'allioli als panellets

Imatge
Quan vaig lligar el meu primer allioli... No, perdó. Quan després de molts anys d'intents vaig aconseguir lligar un allioli (ara, sí) ho hauria d'haver sospitat. No, que sí, que alguna coca havia fet. Pels nens a l'escola, per algun aniversari... Teniu raó, quan la intolerància a la lactosa va entrar a casa nostra em vaig espavilar una mica més... Res de l'altre món, però la coca de iogurt ja no colava... I llavors arriba la gran i diu que els panellets aquest any els han de fer a casa, en grup. Ah, sí, i que només pot ser a casa nostra. Ostres, ja és divendres? D'on trec les receptes? Una mica de cerca en aquests blocs de cuina... Ai, mira, aquestes receptes de la Taula d'en Bernat i la seva amiga Irene. Són ideals: senzilles, entenedores i divertides. No deixem de pensar en alèrgies i intoleràncies: adaptem la recepta dels cocos de Vida Culinaria . No hem tingut temps de deixar reposar la massa (sempre amb presses) i donar forma ens ha costat no sabe

A dalt a la dreta

Darrerament, eres allà. Abans, no ho sé, tinc tan mala memòria. Però era la meva pàgina obligada del suplement. Rebregat a la bossa, entre papers a la tauleta de nit, no anava al reciclatge si no havia llegit Solà, Serra i Teixidor i, quan voltaven per allà, Cabré i Sánchez Piñol. I també la Piquer, per passar una estona desacomplexada. I darrerament el Llort, per la sorpresa. T'ho confessaré: quan parlaves de congressos i jornades, el volt era més curt. Què vols, sóc de ciències, jo. Però quan parlaves d'una traducció, o defensaves la llengua, o argumentaves esclars i deunidós, em tenies allà, passant i repassant, mirant d'entendre-ho tot. No només el fons, també la forma . Des del que espero que sigui un gran grup dels que no t'hem gaudit a les classes, perquè no som estudiosos, però estimem la nostra llengua i ens agrada tenir-ne cura, moltes gràcies per tot . També nosaltres som una mica més orfes avui... "[...] ni un minut més inferior a cap altra .&quo

60 anys

Imatge
No entens el món sense nosaltres : hem estat el teu objectiu, la teva raó de viure, la base de tot. De vegades, la càrrega ha estat feixuga (per tu i per nosaltres), la responsabilitat excessiva, l'exigència altíssima, però tot sovint les rialles han fet acte de presència i més enllà del nostre petit espai no hi havia res. Hem après amb tu que no hi ha massa cosa a discutir quan un pensa una cosa i l'altre, una altra, però també que davant de les dificultats de la vida l'única opció possible és un pas davant de l'altre, la cara ben alta i l'esperit alegre . T'hem entès molt millor quan t'hem pres el relleu però et seguim necessitant tant... A tothom que em pregunta dic que no es paga amb diners tot el que has fet per nosaltres i encara fas. Tampoc no ho permetries (gasta-t'ho, nena, que per això treballes). Sé que el millor regal que et puc fer és seguir el teu exemple , però en un dia com avui necessitava dir-t'ho i fer-ho saber a tothom: Mo

Moment 1#1

Imatge
Els nostres pantalons reposen junts damunt d'una cadira després de la planxa. L'un damunt de l'altre. Tinc pressa i no me n'adono. Els agafo per desar-los i ho veig. Entre el teu i el meu només hi ha dos centímetres de diferència. La gran se'ns està fent gran, gran...

Aprendre a navegar

N'estic farta, cansada, esgotada, de sentir notícies que deixen la xarxa pel terra . Tanta negativitat, tant desconeixement, tantíssima por al canvi... Però ja se sap, abans la gent era encantadora, tothom se saludava pel carrer, tothom s'estimava, i vet aquí que arriba la xarxa (amb els estafadors, els pederastes, els pocavergonyes...) i ho fot tot enlaire. Doncs no, no és això de cap de les maneres. L'eina que tenim a les mans és tan impressionant que ens fa por perquè encara és molt nova. Ens està oferint tot allò que hem estat desitjant i no teníem: el do de la ubiuqüitat, els viatges instantanis, un megàfon per a difondre idees... Evidentment que s'hi cola tothom però, oi que no sortim despullats al carrer? Oi que no expliquem les nostres intimitats a tothom que passa? Oi que no anem cridant els dies que serem de vacances a tort i a dret? Només cal això, aprendre a navegar. En el seu dia, la impremta també en va espantar més d'un i es va prohibir llegir i

Moment 2#1

El nen i jo ens barallem. Perquè em contesta malament quan li demano que faci una cosa. Perquè té un d’aquells dies en que tot el posa de mala lluna. Perquè ha entrat a l’espiral i no aconsegueix baixar-ne. Marxa a l’habitació. Passen dos minuts. Apareix a la cuina: “Perdona mama. Tot ho faig malament. Diga’m fracassat ”. Tampoc era això, bitxo, tampoc era això...

Els nou pisos de l'escala

Primera planta Mare al cub. Si una cosa he tingut clara a la vida és la voluntat de ser mare de tres criatures i això ja ho tinc. La gran, el nen i la petita són els fonaments de la casa. País petit. M'estimo el meu país i la meva llengua i no entenc que no s'entengui. Ferida de lletres. Sempre, sempre, sempre duc un llibre a la bossa. I si se m'espatlla el cotxe, es penja la xarxa, hem d'esperar massa al metge i no tinc res per llegir??? Quan queden menys de cinquanta pàgines, en duc dos. I si poden ser d'autors del país, encara millor. I si els trobo a la biblioteca pública, tres punts. I si no hi ha cap llibre... és que hi ha uns mots encreuats!!! Segona planta En grup. Esplais, corals, esbarts, grups de teatre, ampes... Una altra manera d'entendre el lleure. Manetes. Acabo de recuperar la mitja, m'agrada el ganxet, he fet punt de creu, faig col·lecció de receptes, tinc el balcó ple de plantes... En aquest nou món de la virtualitat, necessito f

Trenco el gel

Fa uns quants anys que segueixo blogs, un parell que estic enganxada al Google Reader i uns quants mesos que, davant de situacions, comentaris, lectures penso... això té un post. De seguida he tingut clar que serà un poti-poti de moltes coses perquè així és la meva vida i els meus interessos. La mort propera de la meva àvia, que era portera, em va fer pensar en el blog com un bloc (quina gràcia) de pisos i d'aquí li ve el nom. Bugaderes perquè els meus altres avis tenien un safareig públic i 39 perquè són els anys que tinc quan l'estreno i, tot i que sóc de les que els agrada fer anys (malament rai el dia que en deixem de fer), m'agrada tant aquest número que el volia conservar en alguna banda. Per cert, neta de portera i bugaders, potser sí que m'ha costat massa arrencar... Diuen que la primera bugadera que arribava al safareig a l'hivern havia de trencar el gel per posar-se a rentar i d'aquí ve l'expressió. Doncs el primer pas ja està fet. Ara només