Cada dia, tots dos anàvem a aquell lloc tan estrany on les paraules eren silencioses i no hi havia fronteres. Sèiem un davant de l’altre, prop de la finestra, perquè la vida de fora es barregés una mica amb les històries de dins. Deixàvem els trastos i miràvem l’estat de les plantes del terrat. Sospiràvem profundament i triàvem el llibre del dia. Sense idees prefixades. Una portada, un títol, una olor... Tornàvem a seure, ens miràvem i tres, dos, un... Primer, desapareixien els sons. Després, el mobiliari, la finestra. Podíem anar al desert africà d’abans d’ahir o al planeta més llunyà de demà passat. Una hora de rellotge i l’aterratge. Finestra, mobiliari, sons i la seva mirada. Ens aixecàvem i sortíem, però ja no érem les mateixes. Una duia una mica de sorra a la sabata. L’altra, la cicatriu de l’adjectiu idoni llençat al moment perfecte. (Concurs de microrelats, 2a participació, 2016 i guanyador del concurs)
QUin morro... (de convivència!. D'aquesta mena en conec a moltes...)
ResponEliminaSalutacions.
I et deixen tan parada, Mortadel·la, que no tens ni resposta possible. Comptar fins a 10... No, fins a 20... No, fins a 150.
ResponElimina