M'envegen?

Al mateix carrer, em creuo amb el Xavi Bosch (que alt!) i amb el Pere Arquillué (quina mirada!). Al mateix aparcament, m'entrepusso (literalment) amb el Carles Capdevila (de nou, que alt!) i vaig darrere de l'Antoni Bassas (quan no feia les Amèriques). I el nen comparteix camió de bombers en un parc infantil amb un dels de l'Eva Piquer. Al mateix espai, el Xavier Cassadó em veu tan perduda que m'indica el camí correcte. Faig l'aperitiu al costat del Lluís Marco, que no aixeca els ulls del diari. Al súper coincideixo amb la Montse Guallar i a la perruqueria, amb el Joan Maria Pou. Ja ho dic jo, que som un país petit.

Els ho dic que m'agraden? Que ho fan molt bé? Que són una mica meus sense conèixer-los? I que no vull saber absolutament res més de la seva vida (és per la seva feina, que els admiro) però em fa contenta compartir aquest petit pedaç amb ells? No estan treballant, estan vivint i tenen dret a l'anonimat. Però no necessiten sentir-se reconeguts (vol dir que la seva feina arriba...)? I si qui s'hi acosta és per queixar-se?

Envegen el meu anonimat, ara que ja no el tenen?

4 comentaris:

  1. jo només em trobo l'Espartac Peran pel carrer (i el seu nebot va al cole amb el meu petit) snif snif

    una mica d'enveja si que et tinc, sobretot pel Pere Arquillué... no havia de venir-te a visitar un dia? quan quedem?

    Però jo també me'ls miraria de lluny, sense dir-los res...

    ResponElimina
  2. A mi em passa que els famosos em saluden a mi, que no sóc ningú! Paraula! Bon post: concís i directe!

    ResponElimina
  3. I després de mirar-me, sonieta, es va posar les ulleres de sol amb aquella gràcia. Ja ho sap que les seves mirades maten.

    Si no et saludo, tinc molt mal caure, és perquè no t'he vist. Sempre vaig molt despistada pel carrer.

    ResponElimina