Com cada any...

Pel 5 a 0. Pels jugadors de Whist. Pels fils i les agulles retrobats. Pel 2 a 6. Per l'home que fou dijous. Pels pastorets i el llop i les cabretes. Per l'1 a 5. Per la dona que fugia de la boira. Pel perdoneu però algú ho havia de dir. Pels viatges en transport públic. Per les sèries descobertes. Per la manifestació del 10 de juliol. Per les músiques escoltades. Pels 10 de la gran i els 40,60,70 dels pares. Pels naixements i el casament. Per la democràcia. Pels museus. Pels petons i les magarrufes. Pels petits moments esgarrapats per compartir amb els amics. Per les meves 39 lectures i les vostres...

Però també pels nervis de la nevada, quan no vam poder tornar a casa però teníem casa els pares. Per aquell moment tirolina que no avançava... Pels cubells de roba que es reprodueix i l'ordre que no arriba mai. Per l'organització tan desorganitzada. Per totes les vegades que he perdut la paciència. Per les sentències dels tribunals. Per l'anunci de la setmana blanca. Per les situacions de resposta diferida perquè de tan insòlites com són no tenen resposta immediata. Per les travetes rebudes. Per les males respostes. Pels virus i bacteris. Per les reunions de mestres, de pares, de feina... Per l'adéu a la iaia.

Avui, amb antibiòtics, antitèrmics, analgèsics i múltiples medicaments voltant per casa (quan un s'aixeca, l'altre torna a caure o, com diu el Quim Morales de La Segona Hora, "Per Nadal, com a mínim un nen malalt, amb Dalsy i Apiretal"), mentre la majoria sou de sopar o de festa, recullo les engrunes i en faig un paquet. I que n'hi hagi molts més...

364

Darrerament, s'ha posat de moda ostres.Nadal.és.un.pal. No pas per mi: penso en els que no hi són amb els ulls humits però un somriure als llavis, visc la màgia del Tió tot i que ara em toca el paper de bruixota, miro d'aprendre nadales noves i en sonen i ressonen per casa a tothora... Ja ha passat? Tranquils: només queden 364 dies per tornar-hi (i encara tenim dues setmanes per allargassar-lo...).

En quin llavi de dona seria,
en quin lloc de muntanya o del pla
aquesta tonada floria?
Quina fou la primera que es trobà
amb la blanca melodia
com una oreneta caçada amb la mà,
sense esquerperia?

Quina dona del meu país,
amb aire amorós i enyoradís,
vestida de sarja i esclop,
però amb una veu molt clara
va cantar per primer cop
la cançó del Noi de la Mare?


Jo em penso que era de feixes foranes,
d’aquelles que van dur l'arada al puny,
avesada a sentir les campanes
una mica de lluny;
avesada a sentir el cop que pega
la destral que esmussa el fil;
i el cucut llaminer, que gemega
la segona quinzena d’abril.
Una planta de bona figura,
i una cabellera sense desgavell;
i a la pell de la galta la pintura
del préssec novell.
Tres passades de verd de fageda
li mantenien un to d’aigua als ulls.
Per les coses dels altres muda i freda,
gens envejosa dels graners curulls!

I aquesta dona del meu país,
sense cap esverament,
va trencar el seu viure gris
amb les estrelles d’un infantament...
I es va lliurar del pes
i va tenir el seu fill, sens cridar massa,
com les ovelles que no saben res
d’aquell misteri tan estrany que els passa.

I estava tan contenta del fill seu,
que per fer-lo somriure crida i malda,
i com si contemplés el fill de Déu
se'l mirava adormit a la falda.
I mentre que sospira, violenta,
per la finestra, guarnida de gel,
va entrar una mena d’alosa lluenta
que deuria venir del fons del cel.
I la dona guaità com fugia
la visió estranya, de pressa i corrents,
i va sentir una gran rampell d’alegria
que li cremà la blancor de les dents.

I es va sentir la llengua baladrera
de flautes, de ferrets i cascavells,
com si tingués al pit una pomera
amb totes les branques guarnides d'ocells.
I del desig de música fent tria,
perquè té ganes de dir la millor,
tot bolcant a l'infant que dormia,
li deuria sortir aquesta cançó:

"Què li darem an el Noi de la Mare,
què li darem que li sàpiga bo?..."

I mentre deia les dolces paraules,
la cançó anava escampant-se pel món.
La van aprendre les fulles de menta,
i va enganxar-se al bec dels falciots,
al campanar les campanes movien
poc a poquet, el batall tremolós:
"Què li darem an el Noi de la Mare?"

Els grills somiquen damunt del rostoll,
i les aranyes, quan filen, la canten,
i les abelles brunzint sota el sol.
Totes les dones amb fills a la falda,
totes les dones la saben de cor!
Va caminant i baixant la muntanya,
la cançó arriba a la platja i al moll:
"Què li darem an el Noi de la Mare?... "
canta la vela, que empeny el xaloc,
i el card que cruix í l'arjau que grinyola,
i el fum de pipa que engega el patró.

Quan ve Nadal, la cançó del miracle
fa que tremoli l'esquena dels llops.
Fins els qui cremen i roben i maten,
si de menuts l'han sentida algun cop,
la volen dir i se'ls encalla la llengua,
la volen dir i els escanya la por!

El poema de Nadal (fragment)
Josep Maria de Sagarra

L'escola, en català

En català han estat, tendres i dolces,
les primeres moixaines del meu fill...
I ara del català vols que renegui?
No ho conseguiràs pas!... No hi ha perill!


Jo sento i penso en català, i voldries
que en una estranya llengua m'expressés?
Un jorn fou nostra parla esclavitzada,
però aquells temps no tornaran mai més.

Josep Burgas (fragment)

Vaig trobar aquest poema en un llibre que vaig llegir de cap a peus quan era menuda a ca la iaia. Me'l vaig aprendre i li vaig recitar. Després, el va aprendre ella i el recitàvem juntes. Avui estic segura que li hauria agradat saber que m'ha tornat al cap després de la sentència del Suprem.

Moment 3#1

Escena d'escoleta

- No gladal tió. Com el papa. Lasca.

(Traducció. No m'agrada el tió. Com el papa. Rasca.)

(Traducció de la traducció. El tió de l'escoleta té barba de tres dies...)

Escena de casa

Va portant figuretes del pessebre al tió perquè les vegi i li diu:

- Tió, no mengis!!!

No fos cas que ens quedéssim sense alguna figureta...

Converses en moviment

Llegeixo un llibre al tren, com sempre que puc. Aquest cop és "Historia de la lectura" de l'Alberto Manguel. La petita dorm i els altres dos es distreuen dibuixant, xerrant, mirant... Sóc just davant la porta de baixada.
- T'agradarà molt aquest llibre.
Una dona, encara més kumbaià que jo (que ho sóc més d'esperit que d'indumentària).
- Gràcies. Me l'ha regalat una amiga.
- Doncs deu ser molt bona amiga teva. Després, llegeix "La biblioteca de noche". Encara t'agradarà més.
- Gràcies.
S'obren les portes i baixa.

La gran obre la bossa, al metro. La senyora que té asseguda al davant se la mira amb suspicàcia. Llavors, la gran treu el ganxet i el fil, i s'hi posa. Els llavis de la senyora esbossen un somriure i, al cap de ben poca estona, ja xerren totes dues com si es coneguessin de tota la vida.

Tornem cap a casa en autobús. El nen al seu seient preferit imitant el so i el conductor. La gran llegeix i la petita em demana dibuixos.
- Quererlos mucho. Aquest és el secret.
Abans de baixar a la seva parada, la veïna de seient m'ha explicat que té dues filles, dos gendres que són fantàstics però que com les filles res, que ha patit molt però que ara ja està més tranquil·la, i tot això en una barreja explosiva en catanyol.

Aquest cop som al tramvia. Puja una parella joveneta. Atabalats, amb decisió però un pel desorientats.
- Quedem-nos al davant perquè jo no sé com és l'Illa.
No he pogut evitar sentir-los, eren al meu davant. Estem arribant a la parada que han de baixar. No han preguntat res a ningú, estan mirant cap a l'altra banda... No m'hi puc resistir.
- Perdoneu, però la parada de l'Illa és aquesta. És això que teniu a l'esquerra.
Mig sorpresos, mig esverats, em donen les gràcies.

(Un petit punt d'atenció. Tot dones)

Ínfules de gallina, realitats de lloca


Aquestes dues darreres setmanes han estat de bojos. La petita, d'una tos pesada i cansadora a la pilota de ping-pong blavosa al front després d'acostar-se massa carinyosament a la porta, de ferums líquides per baix a fonts rajadores per dalt. A l'Associació de Pares, volent-los defensar i trobar una via realista has passat a convertir-te en el monstre que envia els nens amb transtorns de l'aprenentatge a l'escola concertada i, a sobre, per qüestionar els números, fas ajornar l'Assemblea. A l'escala de veïns, els administradors no rutllen, les clavegueres no xuclen i no hi ha comandaments per la porta amb personalitat pròpia de l'aparcament. Hi ha assajos extra de la coral de la gran i examen de comarques i els dictats de català que costen... El nen té una competició de futbol que s'anul·la però no... però sí... però ara ho canviem. (On són el simpàtic o la simpàtica que va dir que a les extraescolars col·loquem els nens? Hauríem de tenir una xerradeta). La roba per planxar creeeeeeeix i el temps es fa petiiiiiiiiiiiiiiit.

Llavors, després de muntar l'arbre i el pessebre, durant dos dies, que de fet són un, et quedes sola a casa. Perquè tu no fas pont i ells sí. Perquè s'han de veure amb els cosins. Perquè tampoc poden passar cinc dies tancats a casa.

I arriba el silenci.

Moment d'agafar un bon llibre i omplir la banyera de sals de bany i aigua calenta.
Moment de fer unes crispetes i plorar sense miraments davant d'una bona pel·lícula.
Moment de deixar-te endur per la xarxa i navegar sense límits sentint bona música.
Moment d'anar a comprar per tu, de pensar en tu, de gaudir de tu...

Però no, petita formigueta. Faràs dues rentadores, planxaràs el que quedava per planxar, recolliràs el que no han recollit, endreçaràs armaris... I, de cop, seran quarts de dues de la nit i ni tan sols dormiràs tot el que hauries de dormir. Perquè, lloca com ets, sense el gall i els teus pollets la casa es fa molt i molt gran...