364

Darrerament, s'ha posat de moda ostres.Nadal.és.un.pal. No pas per mi: penso en els que no hi són amb els ulls humits però un somriure als llavis, visc la màgia del Tió tot i que ara em toca el paper de bruixota, miro d'aprendre nadales noves i en sonen i ressonen per casa a tothora... Ja ha passat? Tranquils: només queden 364 dies per tornar-hi (i encara tenim dues setmanes per allargassar-lo...).

En quin llavi de dona seria,
en quin lloc de muntanya o del pla
aquesta tonada floria?
Quina fou la primera que es trobà
amb la blanca melodia
com una oreneta caçada amb la mà,
sense esquerperia?

Quina dona del meu país,
amb aire amorós i enyoradís,
vestida de sarja i esclop,
però amb una veu molt clara
va cantar per primer cop
la cançó del Noi de la Mare?


Jo em penso que era de feixes foranes,
d’aquelles que van dur l'arada al puny,
avesada a sentir les campanes
una mica de lluny;
avesada a sentir el cop que pega
la destral que esmussa el fil;
i el cucut llaminer, que gemega
la segona quinzena d’abril.
Una planta de bona figura,
i una cabellera sense desgavell;
i a la pell de la galta la pintura
del préssec novell.
Tres passades de verd de fageda
li mantenien un to d’aigua als ulls.
Per les coses dels altres muda i freda,
gens envejosa dels graners curulls!

I aquesta dona del meu país,
sense cap esverament,
va trencar el seu viure gris
amb les estrelles d’un infantament...
I es va lliurar del pes
i va tenir el seu fill, sens cridar massa,
com les ovelles que no saben res
d’aquell misteri tan estrany que els passa.

I estava tan contenta del fill seu,
que per fer-lo somriure crida i malda,
i com si contemplés el fill de Déu
se'l mirava adormit a la falda.
I mentre que sospira, violenta,
per la finestra, guarnida de gel,
va entrar una mena d’alosa lluenta
que deuria venir del fons del cel.
I la dona guaità com fugia
la visió estranya, de pressa i corrents,
i va sentir una gran rampell d’alegria
que li cremà la blancor de les dents.

I es va sentir la llengua baladrera
de flautes, de ferrets i cascavells,
com si tingués al pit una pomera
amb totes les branques guarnides d'ocells.
I del desig de música fent tria,
perquè té ganes de dir la millor,
tot bolcant a l'infant que dormia,
li deuria sortir aquesta cançó:

"Què li darem an el Noi de la Mare,
què li darem que li sàpiga bo?..."

I mentre deia les dolces paraules,
la cançó anava escampant-se pel món.
La van aprendre les fulles de menta,
i va enganxar-se al bec dels falciots,
al campanar les campanes movien
poc a poquet, el batall tremolós:
"Què li darem an el Noi de la Mare?"

Els grills somiquen damunt del rostoll,
i les aranyes, quan filen, la canten,
i les abelles brunzint sota el sol.
Totes les dones amb fills a la falda,
totes les dones la saben de cor!
Va caminant i baixant la muntanya,
la cançó arriba a la platja i al moll:
"Què li darem an el Noi de la Mare?... "
canta la vela, que empeny el xaloc,
i el card que cruix í l'arjau que grinyola,
i el fum de pipa que engega el patró.

Quan ve Nadal, la cançó del miracle
fa que tremoli l'esquena dels llops.
Fins els qui cremen i roben i maten,
si de menuts l'han sentida algun cop,
la volen dir i se'ls encalla la llengua,
la volen dir i els escanya la por!

El poema de Nadal (fragment)
Josep Maria de Sagarra

Comentaris

  1. ai nena, m'has emocionat...
    com sempre, l'has clavat...
    encara queda una miqueta de st.esteve, capd'any, reis... aprofita-ho !!!!
    petons wapi

    ResponElimina
  2. "I si tot l'any la mesquinesa ens fibla
    i l'orgull de la nostra soledat
    almenys aquesta nit fem el possible
    per ser uns homes de bona voluntat."

    I què en sabia d'escriure aquest bon home!!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Ple de colors

La vida que ens hem perdut simplement no existeix

Tres, dos, un...