Com cada any...

Pel 5 a 0. Pels jugadors de Whist. Pels fils i les agulles retrobats. Pel 2 a 6. Per l'home que fou dijous. Pels pastorets i el llop i les cabretes. Per l'1 a 5. Per la dona que fugia de la boira. Pel perdoneu però algú ho havia de dir. Pels viatges en transport públic. Per les sèries descobertes. Per la manifestació del 10 de juliol. Per les músiques escoltades. Pels 10 de la gran i els 40,60,70 dels pares. Pels naixements i el casament. Per la democràcia. Pels museus. Pels petons i les magarrufes. Pels petits moments esgarrapats per compartir amb els amics. Per les meves 39 lectures i les vostres...

Però també pels nervis de la nevada, quan no vam poder tornar a casa però teníem casa els pares. Per aquell moment tirolina que no avançava... Pels cubells de roba que es reprodueix i l'ordre que no arriba mai. Per l'organització tan desorganitzada. Per totes les vegades que he perdut la paciència. Per les sentències dels tribunals. Per l'anunci de la setmana blanca. Per les situacions de resposta diferida perquè de tan insòlites com són no tenen resposta immediata. Per les travetes rebudes. Per les males respostes. Pels virus i bacteris. Per les reunions de mestres, de pares, de feina... Per l'adéu a la iaia.

Avui, amb antibiòtics, antitèrmics, analgèsics i múltiples medicaments voltant per casa (quan un s'aixeca, l'altre torna a caure o, com diu el Quim Morales de La Segona Hora, "Per Nadal, com a mínim un nen malalt, amb Dalsy i Apiretal"), mentre la majoria sou de sopar o de festa, recullo les engrunes i en faig un paquet. I que n'hi hagi molts més...

Comentaris

  1. no l'havia vist aquest post..
    molt bon resum de l'any

    que per molts més

    un petó

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Ple de colors

La vida que ens hem perdut simplement no existeix

Tres, dos, un...