Converses en moviment

Llegeixo un llibre al tren, com sempre que puc. Aquest cop és "Historia de la lectura" de l'Alberto Manguel. La petita dorm i els altres dos es distreuen dibuixant, xerrant, mirant... Sóc just davant la porta de baixada.
- T'agradarà molt aquest llibre.
Una dona, encara més kumbaià que jo (que ho sóc més d'esperit que d'indumentària).
- Gràcies. Me l'ha regalat una amiga.
- Doncs deu ser molt bona amiga teva. Després, llegeix "La biblioteca de noche". Encara t'agradarà més.
- Gràcies.
S'obren les portes i baixa.

La gran obre la bossa, al metro. La senyora que té asseguda al davant se la mira amb suspicàcia. Llavors, la gran treu el ganxet i el fil, i s'hi posa. Els llavis de la senyora esbossen un somriure i, al cap de ben poca estona, ja xerren totes dues com si es coneguessin de tota la vida.

Tornem cap a casa en autobús. El nen al seu seient preferit imitant el so i el conductor. La gran llegeix i la petita em demana dibuixos.
- Quererlos mucho. Aquest és el secret.
Abans de baixar a la seva parada, la veïna de seient m'ha explicat que té dues filles, dos gendres que són fantàstics però que com les filles res, que ha patit molt però que ara ja està més tranquil·la, i tot això en una barreja explosiva en catanyol.

Aquest cop som al tramvia. Puja una parella joveneta. Atabalats, amb decisió però un pel desorientats.
- Quedem-nos al davant perquè jo no sé com és l'Illa.
No he pogut evitar sentir-los, eren al meu davant. Estem arribant a la parada que han de baixar. No han preguntat res a ningú, estan mirant cap a l'altra banda... No m'hi puc resistir.
- Perdoneu, però la parada de l'Illa és aquesta. És això que teniu a l'esquerra.
Mig sorpresos, mig esverats, em donen les gràcies.

(Un petit punt d'atenció. Tot dones)

Comentaris

  1. enmig de la gran ciutat, tots atrafegats, anem per feina, seriosos i atabalats, però busquem perquè la necessitem l'escalfor de la conversa i moltes vegades la trobem en un desconegut...
    és ben curiós...

    ResponElimina
  2. el que més m'ha agradat, però... és la gran i el seu ganxet...

    ResponElimina
  3. Ai, família, la paraula és tan poderosa...

    Alguna cosa em deia, sonieta que justament en fixaries en aquest punt...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Ple de colors

Tres, dos, un...

Ruïnes