No em vull / subjecte a cap designi que no pugui / sotmetre al ritme encès de les paraules.

Ara que l'any s'acaba, a Els bells camins / Miquel Martí i Pol
Catàleg de lectura pública / Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona

Pels petits desitjos fets realitats. Pels aniversaris alegres. Per les festes sorpresa i els moments de cristall. Pel comiat a bolquers i xumets. Pel darrer curs a l'escola. Pel partit guanyat. Per saber perdre. Pels moments a les vacances. Per les trobades familiars màgiques. Pel jo confesso. Per primavera, estiu, etc. Per les cartes completes. Pel dia amb el senyor Jules. Per l'aigua bruta. Per les negres tempestes. Per l'any de la plaga. Per les polseres vermelles. Per l'òpera en texans. Per la sagrada família. Pels singulars. Pel polònia i el crackòvia. Per la nostra. Pel pa negre. Per les piulades. Per la tribu. Pel que què tenim. Pels "porqué" i el "puto amo". Per les copes que s'aixequen i les que s'aixafen. Perquè ara ens llevem molt d'hora, molt d'hora. Perquè la vida que no hem viscut, simplement no existeix. Per la choni de castefa. Pels que s'indignen però treballen per canviar i millorar. Pels moments. Per la poesia. Per l'inspector i la sopa de col, les costelles de porc i els pastissets farcits.

Però també pels aniversaris tristos. Per les amigues amb perruca o barret. Per les que se senten soles, tristes i no saben perquè. Per les retallades. Pels que no veuen encara una llum al final del túnel. Pels malentesos. Pels que s'indignen però s'aturen. Per les veus callades dels poetes. Per les armes que es resisteixen a desaparèixer. Pels que ens prenen i no ens tornen. Per les majories absolutes que no volem absolutistes. Pels que no volen escoltar. Pels que no saben veure el que tenen i en volen més i més i més...

Pijama i sabatilles (tret del nen que, fidel a les seves tradicions, duu camisa i corbata) per acomiadar un any i rebre'n un altre. Vespre de crispetes i pel·lis. Nit de truita de patates, pa amb tomàquet i raïm. Com m'agrada acomiadar l'any així. Ja em podeu dir avorrida, arraulida sota la manteta...

Ah, i perquè els cors tendres segueixin escrivint cançons d'amor...


A cal fuster hi ha novetat

Ho sap tothom i és profecia Onze Nadals i un Cap d'Any / J. V. Foix
Catàleg de lectura pública / Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona

Hi ha una mena de cosa que en diem l'esperit de Nadal. Cal sentir-lo, no si val fer-ho veure: m'estimo més el malcarat que ajuda sense que ningú ho sàpiga que el que figura més que ningú però no s'ho creu. No té res a veure amb regals, amb grans dinars, amb anar a totes les misses. És més aviat un somriure, una nadala desafinada, una mirada còmplice.

Vaig patir una estranya al·lèrgia al senyor Foix quan era adolescent però l'he redescobert gràcies a uns senyors molt divertits que es diuen Dijous Paella i que en van fer una versió rumbera del seu poema al disc Altres cançons de Nadal 3 (Catàleg de lectura pública / Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona). Encara em fascina la grandesa del poeta capaç d'expressar d'una manera tan senzilla el que per a ell era aquest esperit.

Us recomano que busqueu aquella versió però la xarxa ens fa un regal nadalenc: que sigui el mateix poeta qui ens la reciti.

Bon Nadal i un any nou ple de salut, feina i molta alegria.


un tremolor d'herba tocada / per l'esbatec del primer vent del dia

L'acte darrer Realitats / Joan Vinyoli
Catàleg de lectura pública / Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona

Aquests darrers dies de tardor, els mes curts de l'any, m'adono que em llevo molt d'hora. Surto de casa i tot és pujada fins arribar a l'estació del tren. Els llums dels carrers són encesos i el cel encara és fosc però potser no tant. Ja puc veure la vermellor dels núvols que m'anuncien que avui farà vent.

Vaig fent eles fins arribar a l'estació i m'adono que visc en un poble. Em creuo amb ben poca gent i la majoria els trobo quan sóc a prop de la meva destinació, en l'estrany intercanvi de gent que em duu a treballar allà quan ells s'han hagut de llevar més d'hora per ser aquí.

Passo per la plaça i veig un fantàstic edifici d'en Jujol i m'adono de fins a quin punt els humans som increïbles quan no ens limitem a fer un sostre per dormir sinó que li donem bellesa. Em passarà el mateix quan obri els pàgines del llibre que llegeixo.

I és que els matins tenen molta teca...


En un instant

Vet aquí que una vegada, sembla que faci molt i molt de temps, tenia una nena que encara demanava el xumet i dormia amb el pare i la mare i anava a l'escoleta...

Fa una mica més de tres mesos va començar la transformació. M'hauria d'haver preparat. Ara...

...ni recorda els xumets, són de nens petits (els va regalar a la seva cosina petita dos dies abans de començar l'escola)
...va a l'escola dels grans
...escriu el seu nom
...es vesteix i despulla pràcticament sola
...coneix moltes lletres i números
...corda i descorda botons
...dorm al seu llit (tot i que de vegades, fa escapades al nostre, amb nocturnitat, sense despertar-nos)
...pedala el seu tricicle des de fa un parell de setmanes

És un privilegi tan gran assistir a la creació d'una persona!!!


i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula

Horacianes / Vicent Andrés Estellés
Catàleg de lectura pública / Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona

Com tantes coses a la vida, t'hi trobes sense adonar-te. Un dia vas a una reunió. El següent t'ofereixes a donar un cop de mà. Després t'hi afegeixes, primer en un discret segon pla, però després vas opinant i vas entenent com funciona tot plegat. T'adones que hi ha coses que no t'agrada com van, que creus que s'haurien de canviar, però no fas el pas perquè tens tanta feina, no tindràs temps, aniràs molt més de bòlit. No ho pots resistir. Un dia, endreces les actes, fas un nou plantejament, ho remous tot. Es podia preveure. Havia d'arribar el dia. I ha arribat. Ja sóc la refotuda presidenta de l'AMPA de l'escola.

Només espero no fer-ho massa malament i recordar que el meu nom s'ha d'escriure en minúscula perquè només és amb la implicació de tots que farem feina. I això sempre que ens llevem d'hora, molt d'hora...



Moment 2#4

- I qui decideix que hi ha dies mundials de les coses? No, no m'ho diguis: elcorteinglés.

- (Se sent un fort petard el dia de la treva) Això és ETA que no s'ha pogut aguantar.

- El papa dorm. El portes tu a coll.

No sé si començar a preocupar-me per l'especial sentit de l'humor del meu fill...

Still (Encara)

Still a North / Elvis Costello
Catàleg de lectura pública / Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona


Quatre ratlles
per a la noia meravellosa que duu el meu abric.
Apuja't el coll,
t'abraçaré fins que claregi.

Encara.

Des de les ombres, aquesta flama nova donarà llum
a tot el que portem des del passat.
Estàs feta de cada amor i cada retret
fins el dia que ens vàrem conèixer.

No hi ha cap paraula que em faci por escoltar
llevat d'"Adéu, estimat".

Encara.

Corria sense moure'm.
Ara dius el meu nom i el meu pols s'accelera.
Se'm poden escapar les paraules però no poden menystenir
el que sento quan prems els meus llavis amb els teus dits.

Vull petonejar-te amb pressa
i xiuxiuejar-te coses que et facin posar vermella
i que em diguis "Calla,
no diguis res".

Encara, encara.

(traducció lliure i segurament dolentíssima de la lletra de la cançó que em fa valorar encara molt més del que ja valoro la feina dels traductors; en negreta, una part de la traducció que no he fet jo sinó la persona que em va descobrir aquest personatge tan especial anomenat Elvis Costello i moltes coses més...)


Perquè, més enllà, hi ha el miracle del nom de les coses

Digues que m'estimes encara que sigui mentida / Montserrat Roig
Catàleg de lectura pública / Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona

El virus de la lectura té diversos focus d'origen. Cadascú se sap la història. El meu pas de l'adolescència a la maduresa va venir marcat pels articles a la contracoberta de l'Avui de la Montserrat Roig. Vint anys després encara em dóna un cop de mà.

"De l'ofici d'escriure, me'n considero una aprenenta. Del plaer d'escriure i llegir, me'n considero entusiasta. tot plegat ajuda a viure, que potser és l'afer més important."

Dona d'empenta, d'una edat estupenda


Exerceixes de mitjana. No tens cap intenció de passar desapercebuda per la vida. Les coses clares i la xocolata espessa, encara que tant les paraules com el menjar et portin problemes. I què?

Vas passar un any amb les mans encetades. Et veig amb les trenes, el teu somriure i les terribles butllofes. Però cal molta força per tombar una muntanya i tu no només no et deixes tombar sinó que les dificultats et donen encara més força per avançar. Vas complir amb el que l'època exigia, mestressa de casa, casada amb dos fills, i quan els vas tenir una mica espavilats va sortir el teu veritable jo: graduat escolar, oient a la Facultat de Teologia, tresorera de l'Associació de Famílies, col·laboració amb diverses ONG, paradetes, organitzar i repartir roba i menjar... I ara la xarxa, els correus electrònics, els blogs...

El teu home t'estima i t'admira. I tu l'estimes i l'admires. Potser per això us baralleu tant. Ell és el teu puntal. Tu ets el seu puntal. I la resta ens aprofitem de la unió del seny i la rauxa: melmelades, vitralls, pessebres, conserves, mitjons, dinars de tres estrelles...

Odies els aniversaris però a mi m'encanta comptar-te els anys perquè vol dir que ets ben a prop. La meva seguidora silenciosa. La meva estimadíssima tieta.




Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules


Nosaltres, ben mirat a Paraules al vent / Miquel Martí i Pol
Catàleg de lectura pública / Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona

A casa, sopant, la petita se m'acosta:

- Mama, el tete m'ha pres la O.
- Què dius, videta?
- El tete m'ha pres la O!
- La mare no t'entén.
- El tete m'ha pres la O!!!

Miro la nevera. Hi tenim moltes lletres-imant per jugar.

- No, mira, carinyo, la O és aquí.
- No, mama, no.

Se'n va. Torna amb una cadira de vímet amb el nom del seu germà. M'assenyala la O del nom.

- Ho veus, mama. El tete m'ha pres la O

A partir d'aquí, dures negociacions sobre la pertinença de les lletres dels noms de tots els membres de la família.


El lent record dels dies

que són passats per sempre.

Cementiri de Sinera / Salvador Espriu
Catàleg de lectura pública /Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona

Ni Halloween ni Castanyada. Com a molt moniatos al forn que feia la mare (les castanyes no ens feien gaire el pes i els panellets tampoc). A casa nostra, de tota la vida n'hem dit Tots Sants. I punt.

La tradició familiar del dia era anar al cementiri del poble de la mare. Donàvem la volta. Els primers anys, els morts no tenien passat. Massa aviat vaig tenir algú a qui portar flors. El que més m'agradava era que el cementiri es transformava en la plaça del poble: la gent hi fa petar la xerrada, hi havia rialles, condols, fins i tot hi ha qui hi venia loteria de Nadal. I les històries: aquí hi ha el de Cal Dallò, aquí el de Cal Daixò, que som parents...

No sóc al poble i no aniré al cementiri avui. A la capital són massa plens i despersonalitzats. Potser m'hi acostaré algun altre dia amb la gran a dur flors als avis de Barcelona. Això no obstant, obriré l'àlbum de fotografies i parlaré amb els meus fills dels meus morts perquè, tot i que els tinc presents molt sovint, avui és el dia de fer-ho en família. Perquè sàpiguen que, per mi, encara són ben vius.

Malgrat la primera frase, i per no perdre mai el sentit de l'humor, deixeu-me compartir un bon acudit del dia  vist al decuina.net.


Tot fent bugada...

... ja fa un any que miro el bellugueig dels navegants del meu portal estant. No totes les veïnes han tingut temps de treure el cap. N'hi ha una que us voldria explicar històries, però sempre acaba fent-se enrere. La que treballa en grup, no té mai temps perquè quan no és una cosa, és una altra. Sens dubte, la lectora és la que ha establert rutines i ha trobat el seu forat. També tenim la sentimental, que va fent escrits a tort i a dret, dedicats i concrets, quan li sembla bé. La gran, el nen i la petita van traient el nas. I a la futbolera la tenim calladeta perquè, per un dia que parla del Barça, perden la final.

M'agrada aquest raconet, me'l vaig fent meu, i no tinc pressa per arribar enlloc perquè m'agraden els espais tranquils, les paraules justes i els amics fidels. Acosteu-vos sempre que vulgueu i trobarem una estona per fer petar la xerradeta a l'escó del portal del carrer de les Bugaderes, 39.

Una mica més encara...El Passeig de Gràcia s'ha llevat embolicat en llaços rosa per recordar-nos que avui és el Dia Mundial contra el càncer de mama. Omplim també els nostres blogs per les amigues i per totes les dones que avui estan plantant-hi cara. Aturem el càncer de mama.

Feliç qui sap



córrer per boscos, estimar els arbres
i tornar amb la sentor d'espígol.

A favor meu, nostre / Marta Pessarrodona
Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona



Segurament es tracta d'això, no? Gaudir de les coses bones que ens passen. Sempre estem més pendent de les altres: els diaris, les converses. Sempre parlem del que no ens agrada. Però avui no toca, ara no toca, aquesta estona no toca. Ens hi enfrontarem, tot arribarà, però després.

Fixeu-vos en aquella colla dels EUA. S'ajunten uns quants i decideixen que avui és el dia de proclamar que ens agrada la llana (I love yarn day). Només els que ho hem practicat sabem com de relaxant, absorbent, calmant pot arribar a ser teixir i teixir i teixir... Feliços i felices nosaltres, els que sabem trobar els grans moments en les cosetes petites. Per molts anys, sonieta!!!

On la vida fuig, on no podem arribar nosaltres

Aquesta nit és enorme, sembla mentida
Els cossos oblidats / Salvador Iborra


Una bicicleta. Un ganivet. Un poeta mort.
Injust. Indecent. Innecessari.
Que en restin les paraules.



Només voldria parlar amb tu

Recordo perfectament el moment en què et vaig conèixer. Tu no, ja ho sé. Era una entre 80 i tu un entre 15. Et vas aixecar i ens vas saludar amb aquell moviment de cap i de mà, el somriure giocondià, l'eterna mirada perduda. Van haver de passar set anys perquè ens n'adonéssim, milers de paraules i converses, relacions que no eren, esquerdes cicatritzades, pessigolles furtives, roses dedicades, fins i tot una possíble torticoli.

Als altres els pots enganyar, a mi ja no. Darrere el posat seriós, distant, silent que exhibeixes en societat, hi ha un sentit de l'humor immens, una generositat sense barreres, una fidelitat a qui estimes i t'estima. Et defenses amb escenaris negres de futur per poder valorar qualsevol espurna d'èxit que vingui al darrere. L'estratègia t'ha permès redreçar el camí quan els altres (o tu mateix) et feien perdre el rumb. De vegades en pagues un preu alt però mai han arribat a tombar-te.

Has tingut, tens i tindràs una banda sonora variada i sorprenent. La música és la teva passió i el teu refugi. Però ser al teu costat m'ha permès tenir-ne una de millor: la teva veu. Ets un domador de paraules. Les poques vegades que has posat negre sobre blanc t'han sortit coses tan boniques com la que encapçala l'entrada o dir-me que sóc el bressol de tot el que ets. Hauries de seure al piano més sovint i regalar-nos les teves improvisacions, escapar-t'hi a estones, perdre-t'hi fins i tot.

Compleixes algun arquetip masculí de dies i horaris, però el mercat i els fogons et coneixen més a tu que a mi i sóc l'enveja de moltes cuineres a la força. Si sabessin que em vas escriure cançons i em vas regalar la millor festa d'aniversari del món mundial, directament em farien vudú. Si escolten els teus fills i senten l'adoració que et tenen, hauré de buscar protecció personal.

Ens queda molt camí junts. Una adolescència que tot just comença a treure el cap. Un passerell que ha de llimar caràcter. Un picarol que ho té tot per fer. Penso que potser sí que hauríem de fer un pensament, que ha arribat el moment, d'això... voldries sortir amb mi? Per molts anys!!!

Mai cap amant no ha gosat arribar

al lloc extrem des d'on tu m'acarones

Sal oberta / Maria Mercè Marçal
Catàleg de lectura pública / Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona


Un poema que comença d'una forma tan eròtica i sensual, multiplica per tres la seva bellesa quan descobrim que les carícies neixen a dins nostre. Sento enveja de les panxes vives, encara que de vegades les carícies siguin coces, encara que dugui vint-i-set mesos d'embaràs a l'esquena, encara que tot prengui sentit al tenir-vos al meu costat. Però aquell mar gronxant-se dins meu, dins de la Marçal, dins de tantes i tantes i tantes dones...



Jo no venc l'escalfor d'aquesta boca

ni amb diners, ni per força, ni de franc

L'hostal de la Glòria / Josep Maria de Sagarra
Catàleg de lectura pública / Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona



Dimarts farà 50 anys de la seva mort. Clarors i llums, diuen. Però sempre m'he sentit bategar a la sang la seva poesia. Vaig començar amb el teatre i va ser després que va arribar la resta. La Vida privada, no fa pas gaire. A la iaia li agradava que li recités la part final de la Rambla de les Floristes. Me'n sé uns quants fragments. He representat les Vinyes del Priorat. Però em queda pendent una de les més representades del teatre català: l'Hostal. Encara que fos en un racó, amb el paper més petit.


Les seves heroïnes (tantes dones!!!) i els seus arguments potser no són políticament correctes avui en dia, potser són històries amb altres morals. Però els seus versos sempre seran a la vora dels meus llavis.


Com que no he trobat enlloc la part final de l'obra on apareixen els versos que encapçalen aquesta entrada, us deixo amb l'arribada de la Glòria a l'Hostal, on la seva germana i el seu home han dut massa enllà el concepte de família...





El que m'agrada de l'aigua

Dilluns moria en Jordi-Pere Cerdà, un poeta prestigiós de les nostres lletres que jo no coneixia de res. No me n'avergonyeixo pas: tres fills, la feina, la de fora i la de casa. No puc saber-ho tot ni ser a tot arreu. El que m'hauria avergonyit és que coneixent aquesta pèrdua, no fes el petit esforç de buscar-ne ni que fos un vers.

A mi de l'aigua m'agrada quan cau suament acaronant les finestres un dia de pluja. O sentir-la rodolant gola avall, ben fresca, quan tinc set. O lliscant al llit d'un riu, arrodonint les pedres i trasformant-se constantment. O en forma de núvol. O entelant el mirall després d'una dutxa calenta i plaent. O freda i nevada. O tèbia i salada. O calenta i infusionada.


Ai si aquestes miradetes / poguessin calmar la meva set...

Hi ha una part del que entenc per poesia que és joc i tradició. Avui no us puc donar autor ni obra perquè desconec d'on va sortir aquest vers. Només sé que de tota la vida, quan ens hem trobat tota la família (la de la banda de la mare) per fer alguna festa, de vegades la iaia i una tieta, de vegades dues tietes, de vegades amb la mare, fins i tot alguna vegada jo mateixa amb alguna d'elles, hem representat el que nosaltres anomenem la Declaració d'amor per les Rambles de Barcelona.

Aquest cap de setmana, el passat, vam tornar a tenir trobada familiar. Ens vam trobar al poble dels avis, tots plegats, per primer cop des que la iaia no hi és. No, no som la família perfecta. Com totes tenim les nostres coses. Però en tenim una que ens fa especials: quan ens ajuntem, cridem, cantem, ens abracem, fem teatre, ens petonegem sorollosament, caiem per terra, recitem, bevem, mengem, ens pixem (literalment) de riure. I en aquests moments tan especials, quan ens mirem sabem que hi som tots, absolutament tots, especialment tots.

Per això sé que seguirem trobant maneres i excuses per trobar-nos.

Perquè encara que tu et cansis abans d'hora,
i tu que hi has vingut per primera vegada hagis al·lucinat mandonguilles,
i tu hagis begut una mica més del compte,
i tu et preguntis amb quina mena de gent t'has emparentat,
i tu no sàpigues fer un garrotin sense apuntar-te'l abans,
i tu hagis omplert tants pots de melmelada,
i tu quedis asseguda en un segon pla,
i tu hagis hagut de carregar amb la responsabilitat del menjar,
i tu t'hagis integrat tant,
i tu vigilis de no passar-te de pes,
i tu preguntis per saber més,
i tu,
i tu,
i tu...

Anem incorporant noves cares a la família. Ara mateix, en tenim dues en camí. I ens cal saber que en algun racó de la seva personalitat hi plantarem la llavor, aquesta tan especial, de saber-nos a prop encara que, de vegades, estiguem tan lluny.

(Com que no l'he trobat escrita enlloc, que la xarxa la guardi...)

- Quina noia més bufona.
Quina noia més coqueta.
Quin cosset, una palmera.
Quin aire, una papallona.
Mai podré oblidar aquest lloc
on per primera vegada
em van clavar una mirada
aquest parell d'ullets de foc.
Ai si aquestes miradetes
poguessin calmar la meva set...
- Ai, begui, begui, pobret.
Aquí té les Canaletes.
- Gràcies a Déu s'han obert
aquests llavis tan formosos.
Què en deuen ser de carinyosos,
què en deuen guardar de mel.
Nena, vostè m'ha fletxat,
vostè pot fer-me ditxós.
Què bé aniríem tots dos
així sempre de costat.
Uniríem nostres cors,
uniríem nostres pensaments.
- Miri, Rambla de les Flors:
violetes i pensaments.
- Aquí hi ha l'anell nupcial
beneït per l'emideu.
- Miri, aquí hi ha el Liceu,
tot és música celestial.
-Ai, angelet del meu cor!
No vulgui fer-me patir:
o doni'm d'un cop el sí,
o doni'm d'un cop el no.
I si em dóna el trencament
fugiré lluny d'eixes terres
a buscar el perill, les guerres,
o a matar el meu sentiment.
O, si no, em faré soldat.
- En un bon lloc s'ho ha pensat:
aquí hi ha les Tarassanes.
- Així em dóna un no per la cara?
Vaig a matar-me! A suïcidar-me!
- Ara que és aquí, no es cansi:
tiri's al mar.

Ara el que cal és que tot recomenci

Cançó després de la pluja a El poble / Miquel Martí i Pol
Catàleg de lectura pública / Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona

Apurant els darrers minuts del divendres, retrobo els meus posts en directe perquè, no seré original, també se m'han acabat les vacances. Remeno els llibres de poesia per trobar-hi un vers escaient i penso en tot el que ha passat avui, en aquesta Constitució que cada cop sentim menys nostra, en les sentències contra una llengua que és la dels meus pares i la dels meus fills, i no pas una llengua d'odi sinó d'unió, de companyia, de camí. A l'atzar, un vers que ho engloba tot. La màgia de la poesia.

I la força de la música perquè si tot ha de recomençar, hi ha tantes coses per fer...



Els tres de la petita

La contemplo des de dalt perquè espero poder-me-la mirar des de baix algun dia. Les seves cuetes donen corba a uns cabells que sempre busquen la perpendicular i que em recorden que els testos s'assemblen a les olles, no en són la còpia perfecta. Riu per tot i li agraden les bromes, fer-les i que n'hi facin. On queda la nostra petitona que va arribar quan gairebé ja no l'esperàvem? Segueix aquí, en els xumets que es resisteixen a marxar i en la seva mirada blava i misteriosa.

Les paraules fan cua al seu cervell perquè té pressa per fer-les servir i diu "No cal" quan vol dir no, i diu "I tant!!!" quan vol dir sí. No li agraden els crits i les baralles, s'estima meś les cançons i els contes. Que li expliquin i explicar-los, passant les pàgines i inventant noves escenes per als mateixos personatges.

Els animals li fan respecte però diu que ja li agradaran quan sigui gran. No pot entendre fer l'aperitiu i no oferir olives i patates a tots els que l'envolten. I ens té tan robat el cor que lo meu carinyo sempre diu que si no l'haguéssim tingut, quina gran pèrdua per la humanitat. Ningú l'ha hagut d'ajudar a bufar les espelmes perquè ja anirà a l'escola dels grans. No saben el raig de llum que és a punt d'entrar-los per la porta i que té la intenció de seguir brillant per molts i molts i molts anys.

Les llàgrimes sonores i arteres i abundants

les armes de llur guerra civil contra els gegants

Infants a Saló de tardor/Pere Quart
Catàleg de lectura pública / Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona

Ens omplen la vida però és a les vacances, quan compartim tant de temps, que els veiem en la seva plenitud, amb virtuts i defectes. Res ens omple tant, però res ens lliga tant, perquè ens fan responsables i, com va dir la meva llevadora, són per tota la vida. Però no són nostres. Nosaltres els hem regalat la vida i és seva. Tot just podem indicar-los el camí i ells triaran el seu. Nosaltres som els gegants i, més d'hora que tard, ens declararan la guerra amb llàgrimes atrevides (sort del diccionari). Mirarem de fer-la de pessigolles.


Tot el que hem volgut / només espera un gest

Dóna'm la mà, a Poetes/Lluís Llach
Catàleg de lectura pública / Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona

Donar la mà per avançar sembla senzill, però no ho és tant. No és el primer poema amb aquest títol del que parlo. Als poetes els agraden els gestos senzills. El segon vers, el gest. El primer vers, tot el que volem. Grandesa i petitesa, tot en un. No diu que sigui fàcil, només que cal voler-ho i que és millor no fer-ho sol.

Per cert, no m'equivoco. El vers és del Martí i Pol però no sé si l'ha arribat a incloure a un llibre o directament el va escriure perquè el Llach el musiqués.

Un prat ben verd sota d’un cel ben blau

Pirinenques de Les disperses / Joan Maragall
Catàleg de lectura pública / Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona


Aquest s'ha de llegir en veu alta, amb tantes l i b que ressonen a la boca. Si pot ser, al bell mig del Pirineu i anar seguint les instruccions... Ja m'hi veig.... Aquest costa de trobar, oi? Va, el poso sencer, per si la temptació pot més que vosaltres:



Ben ajegut a terra, com me plau
el veure davant meu en costa suau
un prat ben verd sota d’un cel ben blau!
Comencem bé, ajaguts per terra...
I en les albes la gran bellugadissa
de les fulles d’acer que el vent eriça
amb tants reflexs de llum enlluernadissa.
Sí, una mica de ventet, sense passar-nos...
I el sol estès per tot.
I el rec com cau
escumejant avall la costa suau
del prat ben verd sota del cel ben blau.
El rierol sonant...
Tots els membres caiguts, tot jo per terra,
buidat de tota força i sens desig,
la pensa poc a poc se’m desaferra…
Mmmmm, ja no hi sóc...
I em vaig trobant tan bé allà entremig,
i em va envaint com una immensa pau,
i vaig sent un tros més del prat suau
ben verd, ben verd sota d’un cel ben blau.

Jo us daré foc per cremar-les

A mos bescantadors de Flors del calvari / Jacint Verdaguer
Catàleg de lectura pública / Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona


Donar les gràcies als que t'odien. Molt de mossèn, direu. Molt de mirar de tirar endavant, dic jo. No us talleu: trobeu-me espines, males herbes, el que volgueu. El foc ja el poso jo. Em sembla detectar-hi molta ironia. I molta elegància. I, perquè no, mala bava i tot.





Res no ens pertany i som senyors de tot

Estimada Marta / Miquel Martí i Pol
Catàleg de lectura pública / Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona

Avui és la festa del nom de la presidenta de l'escala. Potser que li fem els honors i, tot i repetir poeta, compartim el vers d'un llibre d'homenatge a una Marta concreta que, com sempre es diu, el fa més universal. Contradictori però vital com n'hi ha pocs: la llibertat del que no pensa que pot perdre sinó que sempre guanyarà.

Estimo tant / la vida

Que la faig meva / moltes vegades

Al cor de les paraules /Montserrat Abelló
Catàleg de lectura pública / Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona

Els versos eren tan petits... Els he hagut de posar tots quatre. Tot i que les dues primeres paraules, el primer vers, tot sol, obrint bé la boca amb la darrera a però sense oblidar l'n amb un lleuger regust de t, ja són un bon xarop matinal o el millor dels somnífers. Però el segon i el tercer ens recorden que hi ha un regal i que es nostre. El darrer, que ens ho hem de repetir les vegades que calgui per ser-ne conscients.


Brindem per cada pas donat

[...] I uns petons que són com l'aigua

Moments de cristall d'Escapistes / Inspira
Catàleg de lectura pública / Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona

Avui m'avanço un dia a la publicació poètica, però tinc una raó de pes. De vint anys de pes. Si després de deu dies de tendes de campanya, banys a un riu gelat del Pirineu i latrines, en un estat deplorable i sabent que quan arribis a casa no sabràs si decantar-te pel plat de macarrons, la dutxa o el coixí, decideixes començar alguna cosa, és evident que la cosa ha de durar. Tres fills després seguim aquí, combinant defectes i virtuts en un petit paradís on anem bevent la vida a glops petits, brindant per cada un dels passos i assaborint els petons i els moments de viatges interiors. I aquesta cançó té totes les paraules, les necessàries i les suficients, per explicar com és això que ens omple cada dia. Va arribar com si fos un regal a mida del meu aniversari però ens inclou i ens bressola a tots dos. No deixem de tremolar.

Et fas amb les paraules

mestressa de les coses

En el desig cicatritzat i en l'ombra de La germana, l'estrangera / Maria Mercè Marçal
Catàleg de lectura pública / Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona


Es poden dir més coses en menys paraules i d'una manera tan contundent? Ho veieu com la poesia no ha d'estar plena de paraules incomprensibles, de mitologia grega i romana, de referències limitades a ben pocs? I la Marçal no s'està de rematar-ho amb quatre versos més que no puc incorporar perquè l'heu de buscar i de seguida el trobareu. Omplim-nos de paraules. I serem les mestresses (la NOSTRA paraula, noies) de tot.

La vida que ens hem perdut simplement no existeix

La bola de cristall a 10 milles per veure una bona armadura / Manel
Catàleg de lectura pública / Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona

Com ens agrada fer-nos pel·lícules!!! Com hauria estat si hagués, què hauria passat si jo, on seria ara si... Em deia una amiga a la que estimo molt que li havien recomanat els Manel per superar un mal moment. Jo em pregunto si els Manel no són cervells madurs camuflats dins de cossos joves, perquè les seves lletres són punxades al cap i al cor per als de la meva generació.

És tan fàcil com això: aquesta és la vida, és aquesta, no n'hi ha cap altra. Les altres opcions només existeixen al teu cap i segur que tendeixes a idealitzar-les. Mira endavant i compta només amb tu perquè la vida que tindràs serà la que vagis construint. I de vegades, només de vegades, "se'ns baixa la Verge i capgira tot el que crèiem lògic tot fent evident, que per un moment, ens en sortim" (Manel dixit).


(Sí, la poesia és plena de música i la música és plena de poesia)

Tindrem la mida de totes les coses

només en dir-nos que ens seguim amant.

Dóna'm la mà a L'irradiador del port i les gavines / Joan Salvat-Papasseit
Catàleg de lectura pública / Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona

Sant Joan és festa gran a la meva família. Se'n diu el pare i el germà i, a sobre, la meva germana va tenir la punteria de néixer el dia després. Per engrandir la festa, aquesta festa de la llum amb els dies més llargs de l'any, lo meu carinyo i jo vam decidir casar-nos pels volts de Sant Joan. Vam tenir un dia clar i llarg, amb una calor suportable, i una companyia fantàstica. Els versos d'avui es van llegir i cantar aquell dia, i ens acompanyaran sempre. Com el moment solemne, que tenim ben present, en què enlloc de dir el conegudíssim "en la salut i en la malaltia..." o respondre únicament "sí", ens vam mirar els ulls i vam dir que procuraríem estimar-nos i ser-nos fidels tots els dies de la nostra vida. Els projectes han de ser factibles i constants per dur-los a terme. Ja en tenim 12 + 1. Per molts anys i per molts més junts.

Moment 3#3

A diferència d'altres dies, destapo la banyera abans d'agafar la tovallola. Ella encara no n'ha sortit i mira l'aigua com es va escolant:

- I jo què, mama? Marxo amb l'aigua?

Temps era temps hi hagué una vaca cega,

jo sóc la vaca de la mala llet!!!

Vaca suïssa a Bestiari  / Joan Oliver "Pere Quart"
Catàleg de lectura pública / Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona

Aquesta setmana fa 25 anys de la mort d'una fera de les lletres catalanes, el mai-prou-valorat Joan Oliver, àlies Pere Quart. La meva admiració ja queda demostrada en el fet que paraules seves presideixen aquest el meu i vostre blog. El que més m'agrada de l'Oliver és la capacitat de fer ús de la poesia en tots els moments i situacions, amb totes les finalitats. És un poeta complet que no es limita a sofrir, lamentar-se, sinó que s'indigna, que riu, que explica...

La vaca suïssa és una vaca indignada, ara que sembla que ho estem tots. Però per fer-se valer utilitza la paraula i, no només això, també la poesia. I li diu al Maragall que de vaca cega, res, que ho veu tot i està empipada. I, posats a fer, m'estimo més enviar al botavant al munyidor, la galleda i el tamboret de fusta que anar brandant llànguidament la cua. Això sí, des del respecte al sistema democràtic i des de la feina de base (poseu-vos a la junta de qualsevol associació i sabreu de què parlo).

Més enllà de tenir-te no hi ha res

Un sonet per a tu a Andorra : postals i altres poemes / Miquel Martí i Pol
Catàleg de lectura pública / Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona


Aquesta vegada un sol vers, el que tanca el sonet, el que fa que el sonet sigui brillant. Fins aquí passeja, especula, diu alguna cosa... Però és en el darrer instant on el poema pren tota la força. L'heu de dir en veu alta i amb una imatge a la ment. Jo n'hi poso quatre.

Voldria, ni molt ni poc...

[...] sense dubte, ni enveja ni enemic

Aiguamarina, d'Àncores i estrelles / Josep Maria de Sagarra
Catàleg de lectura pública / Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona

La meva iaia era actriu. Ho duia a la sang. De les del grup del poble. I sempre li tocaven més aviat els papers còmics. Però va tenir el seu moment de glòria, mai millor dit, amb l'Hostal de la Glòria del Sagarra. Per això, quan la Companyia de la Maria Matilde Almendros va venir a interpretar-la, no ens la podíem perdre. Ens van dir que érem massa petits, però els meus cosins i jo hi vam insistir.

Aquella tarda vam tenir tempesta d'estiu, de les que verdegen el cel, i tot el poble va quedar a les fosques. Érem de Festa Major però només una activitat es va mantenir: la representació de l'obra, amb llums de gas. És la primera obra professional que recordo i me'n vaig enamorar. Del teatre. De l'obra. De Sagarra.

Moment 2#3

- No he dit mai que no sigui amiga meva. Només que, de vegades, és absolutament insuportable.

Car no hi ha sal per guardar les paraules...

...sinó els llavis dels fills i els vostres versos.

Poesia completa / Maria Àngels Anglada
Edicions Vitel·la / Catàleg de lectura pública / Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona

Tot i que de petita que recito versos, ho he fet sempre en família. Però el grup de teatre del que ara ja formo part em va oferir l'oportunitat de recitar en públic. A bodes em convides!!! Allà em teniu mirant de transmetre aquest immens amor per les paraules a un públic (en general, escàs, perquè ja sabem que la poesia provoca al·lèrgia en un percentatge molt alt de la població) però sobretot gaudint de l'oportunitat de descobrir dues poetes brillantíssimes que desconeixia totalment. L'Anglada no és fàcil però la preparació de l'espectacle volia que la recitéssim més i més i més i, de cop, les seves paraules eren teves, prenien tot el sentit.

Tot el sentit.

No ho facis

Sóc mare vocacional. El famós rellotge biològic se'm va encendre als 20 anys. El cos, l'animal que duc a dins, però també el cap em demanaven a crits ser mare. Per circumstàncies de la vida, vaig trigar nou anys a ser-ne per primera vegada. Un amic em va dir que el meu estat natural és l'embaràs. Mai m'he sentit tan plena, tan plàcida, tan equilibrada com durant els tres embarassos. I a les poques hores de tenir-los, hauria actuat com una lleona amb els meus cadells si algú me'ls hagués volgut prendre.

Però tu, que encara no ho has fet, que no sents cap mena d'interès per ser mare, que tens altres inquietuds, interessos, ja t'ho has pensat bé? Perquè no és només la quarentena, la lactància, els bolquers, els metges, els plors, els banys, l'estimulació, les vacunes, l'escoleta, els cangurs, els consells contradictoris que et converteixen sempre en un no-ho-estàs-fent-bé, la trucada de l'escoleta que et fa saltar el cor, els dubtes i més dubtes, la roba, la introducció d'aliments, triar l'altra escola, extraescolars, horaris impossibles, trobar respostes entenedores a preguntes impossibles, mètodes educatius, casals i colònies, llegir contes abans d'anar a dormir, llevar-los amb alegria encara que no t'aguantis dreta... Això no és res. Te n'acabaries sortint, encara que et nominessin a pitjor mare del món.

El que t'has de plantejar de debò és si seràs capaç d'estimar-los sense condicions, dir-los sempre la veritat i no dimitir mai. I quan dic mai, vull dir mai. Perquè si no és així, no t'hi posis. No vull que cap dels meus fills hagi de compartir la vida amb els teus.

El meu amor no entén la paraula morir...

...per estimar-te sempre, no em necessita a mi.

Contra la mort / Pere Rovira
Editorial Proa / Catàleg de lectura pública / Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona

He descobert el Pere Rovira en aquest llibre. No n'havia sentit a parlar mai. Ja ho dic sempre, sóc lectora vocacional, no professional, i el meu univers de lectures es forma tot sovint per l'atzar. Em va enamorar amb un altre vers però aquest, que apareix a la contraportada del llibre, em va seduir totalment. En aquest llibre ens hauríem trobat amb l'àvia: rima! I tant que rima. Rima i llisca, rima i acarona, rima i se t'emporta...

No fa gaire una amiga em va dir que no li agradava la poesia. Penso que s'equivoca però no ho sap. El problema és que encara no ha trobat els versos que la facin estremir cada vegada que els llegeixi, per més vegades que ho faci.

M'està costant molt ser constant amb el blog. Em proposo el repte de penjar un o dos versos a la setmana, seguint els consells de l'Emili Teixidor, dels que m'obren l'ànima. Ell diu que ens hem de proposar llegir cada dia un vers (no tot un poema, només un vers). Al cap de l'any, n'haurem llegit 365!!! Jo en penjaré 52 (és un repte), els 313 restants us els deixo triar a vosaltres...

La lectura i la vida: com incitar els nens i els adolescents a la lectura : una guia per a pares i mestres / Emili Teixidor
Editorial Columna / Catàleg de lectura pública / Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona

Vint-i-un entre els cinc

Us ho vaig avisar... A casa nostra, és una bogeria!!! Ja sé que ho hauria de repartir durant l'any (el compte corrent pensa el mateix). Que tot són cues, que no sempre trobes el que busques, que tot l'any són buides i som tan bojos de fer-ho per Sant Jordi. Però ens agrada tant...

En definitiva, entre els cinc, vint-i-un llibres amplien la nostra biblioteca.

Dels vint-i-un, sis són meus, lo carinyo, tres, i quatre per cada criatura (d'aquests, tres a la botiga de segona mà per recollir diners per la biblioteca de l'escola). Només una nota punyetera: els seus tres superen en pàgines els meus sis. Els meus, tots catalans: Alcàntara, Bosch, Cornudella, Rojals, Solsona, Teixidor. I encara m'han quedat Erra i Rovira. M'esperaré al Sant... o a que els tinguin a la biblioteca.

He començat per la Bosch. Una bogeria de llibre d'autoajuda, però no per als lectors sinó per a l'escriptora. Què té que m'encanta llegir les seves al·lucinades? El vertigen de veure dates que també són meves però amb records diferents? No ho sé, però hi estic enganxadíssima. Ja em va passar amb La família del meu pare i M, ho podia esperar... Suposo que alguna cosa hi té a veure haver-la sentit riure. O l'adores o l'adores.

Els testos milloren les olles

Un dia et planteges que podria aprendre a fer ganxet. Trieu el model i el fil. I en surt això...


Sí, d'acord, tu hi has afegit les dents i els ulls-botons que ella ha escollit. En fa un segon per a un amic invisible i ja no li cal tanta ajuda. Compreu més fils. Fas quaranta anys i, no saps com, et fa un regal...

I mentre tu fas dos intents d'ous de pasqua (el segon una mica més reeixit) ella, sense patró, et planta això...


I penses que sí, que era el moment, que hi té gràcia... mentre t'eixugues les baves que rellisquen barbeta avall.


Les paraules que toquen

Jocs Florals de l'Escola. Només poesia. Els de 2n s'hi estrenen.

Llegeixen els guanyadors, en ordre invers. Quan llegeix el primer, el text em sona... Bé, no em sona, el reconec immediatament. Dels quatre versos, dos són el començament d'una poesia d'una poeta infantil molt admirada, si més no, per mi. És molt evident que la frase en qüestió és complexa per a un alumne d'aquesta edat.

El tema és que no només ha guanyat sinó que l'Escola decideix enviar la poesia al concurs a nivell superior. Ho saben? Els ho he de dir? Em diuen que es podien "inspirar" en poesies conegudes i no crec (no vull creure) que el nen en qüestió ha copiat, però tinc una sensació estranya al cos.

No m'agrada el que ha passat. M'estimo més paraules menys precises però més reals. I no sé què he de fer...

Ompliu-vos de paraules!!!

Tothom ho sap (i és profecia)*. Sant Jordi és la meva festa. Al bell mig de la primavera, ja hem amagat la llana i encara no hem tret el fil. I tot un país es posa d'acord per sortir al carrer i llegir!!! Passejar-nos entre llibres i regalar-nos aquestes flors de color de sang per dir que ens estimem i que estimem les paraules i estimem el nostre país!!! M'exalta el nou i m'enamora el vell*!!!

Aquest any a més, amb tanta devoció que li tinc, Sant Jordi em duu un regal més immens encara. Avui obrirà la bocassa un drac benigne que ens vol viatjant amb la rosa mig desclosa per milers de països imaginaris, el somni d'una mare ferida de lletres, un temple dels llibres: una biblioteca. Tan i tan i tan a prop de casa que molt em temo que algun dia m'hi trobareu en sabatilles.

Digueu-me que hi sereu, que passejareu, que llegireu ni que sigui només un vers d'una poesia, ni que sigui només una pàgina d'un bon llibre, ni que sigui olorar-lo i fullejar-lo. Deixeu-vos endur per les paraules, que us sedueixin i us agombolin. Són elles i la rosa, la nostra rosa, les que us faran tenir més sang a dins les venes per poder vèncer tots els dracs del món*.

(*) Paraules manllevades de Foix i Segarra. La poesia és per tot arreu!!!

De cap per avall

La mare volia esperar que fos Sant Jordi. Ja estava acostumada als embarassos llargs, era el tercer. Però ell no volia esperar i el Divendres Sant de fa trenta anys (i alguns dies, ja sabem com va això de la Setmana Santa) el van ajudar a néixer, com a nosaltres dues. La iaia ens va dir que era un nen i només tenia unes hores quan el vaig tenir en braços. Només uns segons, estava massa impressionada: se'ns assemblava tant!!! I era el meu germà petit, el que no havia d'arribar perquè vostè-no-pot-tornar-a-quedar-embarassada-amb-aquesta-matriu. Encara tinc les imatges enregistrades. A la memòria dels deu anys.

Diuen que els nascuts en Divendres Sant tenen una gràcia i jo us he de dir que el meu germà les té totes. És un gran amic, un escoltador impecable, d'accions útils més que de paraules sobreres, un braç on agafar-te si et perds. Sap què vol i què no vol de la vida i no li cal seguir la moda però tampoc refusar-la sense solta ni volta. L'he vist volant i fent volar, rebent el premi més important del nostre país a la seva feina. L'he vist rient i fent riure, emocionar-se i plorar. L'he tingut físicament molt lluny però sempre ben a prop. L'he vençut en guerres de pessigolles i ara em podria fer caure amb el dit petit. És el tiet més petit i més gran dels meus fills i la petita li té devoció absoluta (ara que té l'edat que ell tenia quan em deia que feien dibuixos a la tele i no entenia que jo no hi podia anar, preadolescent com era).

Les germanes grans podem arribar a ser unes grans pesades i cal que algú ens sacsegi, ens posi de cap per avall, per mirar les coses des d'una altra perspectiva. Tingueu-ho ben clar: capgirats, tots fem riure!!!

No em penso posar nerviosa per la final de la copa.

No em penso posar nerviosa per la final de la copa.
No em penso posar nerviosa per la final de la copa.
No em penso posar nerviosa per la final de la copa.
No em penso posar nerviosa per la final de la copa.

No tinc cap mena d'intenció de posar-me nerviosa per la final de la copa.

No m'estic posant nerviosa per la final de la copa.

Gens nerviosa per la final.

Que et dic que no.

(Ai)