No prenc alcohol...

... però jo els compraria la fàbrica sencera!!! Quan se'n sap, se'n sap.

I punt.

I que som collonuts, que coi!!!

ASAP o AMAP

Reunió de feina amb un proveïdor informàtic extern:

"Us deixem el full de ruta del software. Ho volem tenir el primer quarter, per tant ens caldria saber-ho ASAP".

I es queda l'home tan tranquil. Perquè hi ha tants suposats professionals que creuen que si deixen anar algunes parauletes màgiques tothom fliparà en colors??? Del món de la informàtica o de tots en general.

Encara gràcies del full de ruta...

Però què li ha fet el pobre trimestre perquè me li foti quarter?

I per què em deixa anar un ASAP quan els mateixos anglòfons gairebé només ho utilitzen per escrit i, si ho haguessin de dir en català, dirien "a-essa-a-pe"? Posats a dir, que diguin AMAP i ho catalanitzen. Sí, tampoc és tan difícil: Al Més Aviat Possible. Llavors sí que deixaran a tothom amb un pam de nas.

Polseres vermelles

Fa 25 anys que visc dues vides. A mi no em deixaven ni tan sols entrar a l'hospital: l'havíem de saludar des de la finestra. I només teníem 7 o 8 anys. Només li quedaven mesos, però va resistir fins als 15.

Hi ha qui diu que l'Albert Espinosa sempre parla del mateix. Ja ho diuen que són les orelles que escolten les que interpreten el missatge. Hi ha molts tabús familiars, socials, interns que l'Albert rebenta i hauran de ressonar, i ell hi haurà d'insistir i insistir, perquè cal que se l'escoltin. Ara hi ha pallassos, dibuixos, vida dins dels hospitals. Gràcies, Albert, per tot el que hi tens a veure.

Jo ja he vist el primer capítol de la sèrie per internet. No és una "sèrie de metges", és moltíssim més que això. Ha de ser un èxit, perquè segur que només veure-la ens fa més persones.

Que descansis força

No sé quin dels adults que m'envoltava quan era petita la deixava anar. Em penso que ben aviat començarà a formar part del meu vocabulari.

En toooots els dies de vacances, he tingut algun nen malalt. La petita del primer a l'últim dia. La resta, en intervals de tres o quatre dies amb grans febrades que desapareixien i tornaven en una cadència imprevisible. Hem anat tres vegades al metge, hem canviat medicacions, hem passat per bronquitis, otitis... Què fem? Tornem a anar al metge? Deixem de donar-li això o allò, o n'hi donem més? Preguntes i dubtes, dubtes i mals de cap.

Però un dels efectes secundaris més terribles de les malalties infantils, sobretot en menors de 6 anys i amb vies respiratòries afectades, és que no dorms. Ara una hora. Ara aigua. Ara dues. Ara un medicament. Ara sembla que torno a agafar la son. Ara plors. Són de vacances, vol dir que els tens a casa i els que no són malalts, volen activitat. I la bateria es va apagant, apagant, apagant.

Avui he dormit sis hores seguides i no me'n sé avenir. Me'n surto a la feina, puc escriure un post... fins i tot, de bon matí, he estat capaç de somriure.

2011

Salut per tots els que m'envolten. (I per mi, si pot ser)
Un somriure cada dia. No, molts somriures cada dia i una gran riallada.
Trobar les preguntes, encertar les respostes.
Tres abraçades ben fortes al despertar. I una de regal.
Bones lectures.
Petits petons particulars.
Una esplèndida banda sonora de fons.
Encertar la tria de camins.
Paciència, molta paciència, carretades de paciència...
Cap fred, cor calent, puny fort i peus a terra. (A veure si és veritat...)
Un lloc per cada cosa i cada cosa al seu lloc.
Conservar-los: pocs però de debò.
Saber reconèixer les errades a temps. Saber fer qualsevol cosa a temps.
Moments dedicats.
Si us plau. Gràcies.