Comiat a la trentena

De tenir una única filla a la família nombrosa.
De viure a la Gran Ciutat a viure en una de petiteta.
De la privada a la pública (amb el mateix tipus de contracte, això sí), amb un any d'atur al bellmig.
De les ulleres de pasta a les ulleres sense marc.
De quatre cabells blancs al bany de color.
De patir per l'escoleta a començar a pensar en l'institut.
D'una llicenciatura a dues llicenciatures.
D'anar a veure les pel·lícules independents britàniques a saber-me tots els diàlegs de qualsevol pel·li de Pixar.
De tenir dos nebots a tenir-ne set.
De passejar tranquil·lament pel parc a fer malabarismes per arribar a totes les extraescolars.
De no tenir mòbil a navegar-hi.
D'haver perdut el contacte amb antics coneguts a recuperar-los i recordar perquè hi havia perdut el contacte.
Dels coneguts físics als amics virtuals.
De tenir sis canals de televisió a poder veure-la a la carta.
De trigar un quart d'hora a canviar els bolquers a fer-ho asseguda a qualsevol lloc mentre resolc un conflicte dels grans.
De CD, caset i vídeo als arxius multimèdia.
De sentir-me estranya quan em deien senyora a trobar increïble que algú em digui nena.
De recordar-ho tot a sincronitzar agendes, inclosa la de paper a la porta de la nevera.

Amb les mateixes ganes de viure.
Amb una mirada optimista però crítica de la vida.
Amb la capacitat d'estimar i patir creixent exponencialment amb el temps i els fills.
Amb un país i una llengua.
Amb el ferm convenciment que tot pot canviar si ens ho proposem tots plegats.

Amb el mateix company d'aventures
al petit paradís on bevem la vida a glops petits.


Demà... ja arribarà.

Etiquetes

Les reunions personals amb mestres de l'escola mereixen ser objecte d'estudi. Perquè jo pregunto, tan malament ho fem les famílies?

Un any i un altre, les mestres de la gran i el nen ens han repetit els mateixos problemes. No, si nosaltres amb els diagnòstics hi coincidim. Però passa que cada any ens diuen que a casa no hem de fer res de res, que ho resoldran a l'escola. Aquest any, amb el bemolls plens, els hem recordat que és el mateix discurs de cada any i que petits problemes es van fent grans problemes. En tots dos casos, n'obtenim la mateixa reacció: cara de sorpresa.

Sí, nosaltres ja ho sabem, els nostres fills no són els més problemàtics, ni els que més criden, ni els que van més endarrerits (a aquests se'ls pot fer classe de reforç) però són allà, també caldria atendre'ls, no? Ja ho sé, hi ha vint-i-cinc nens a la classe. Per això ens oferim, utilitzeu-nos!!! De debò els pares som tan inútils?

En tots dos casos, a més, els problemes es podrien resumir en el mateix: als nens no se'ls pot etiquetar.

Si us plau...

Què no ho veuen que tots estem etiquetats en aquesta vida? L'un perquè porta ulleres, l'altra perquè sempre corre, l'altre perquè és baixet, l'altra perquè fa mitja, la de més enllà perquè tot li surt rodó, i aquells perquè no han tingut fills o perquè tenen família nombrosa. Tots, absolutament tots, per una cosa o per l'altra.

No caldria replantejar el camí i veure que no hem d'esborrar etiquetes sinó portar-les tots al davant, penjades al coll, i aprendre a respectar les que porten els altres?