Etiquetes

Les reunions personals amb mestres de l'escola mereixen ser objecte d'estudi. Perquè jo pregunto, tan malament ho fem les famílies?

Un any i un altre, les mestres de la gran i el nen ens han repetit els mateixos problemes. No, si nosaltres amb els diagnòstics hi coincidim. Però passa que cada any ens diuen que a casa no hem de fer res de res, que ho resoldran a l'escola. Aquest any, amb el bemolls plens, els hem recordat que és el mateix discurs de cada any i que petits problemes es van fent grans problemes. En tots dos casos, n'obtenim la mateixa reacció: cara de sorpresa.

Sí, nosaltres ja ho sabem, els nostres fills no són els més problemàtics, ni els que més criden, ni els que van més endarrerits (a aquests se'ls pot fer classe de reforç) però són allà, també caldria atendre'ls, no? Ja ho sé, hi ha vint-i-cinc nens a la classe. Per això ens oferim, utilitzeu-nos!!! De debò els pares som tan inútils?

En tots dos casos, a més, els problemes es podrien resumir en el mateix: als nens no se'ls pot etiquetar.

Si us plau...

Què no ho veuen que tots estem etiquetats en aquesta vida? L'un perquè porta ulleres, l'altra perquè sempre corre, l'altre perquè és baixet, l'altra perquè fa mitja, la de més enllà perquè tot li surt rodó, i aquells perquè no han tingut fills o perquè tenen família nombrosa. Tots, absolutament tots, per una cosa o per l'altra.

No caldria replantejar el camí i veure que no hem d'esborrar etiquetes sinó portar-les tots al davant, penjades al coll, i aprendre a respectar les que porten els altres?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada