De cap per avall

La mare volia esperar que fos Sant Jordi. Ja estava acostumada als embarassos llargs, era el tercer. Però ell no volia esperar i el Divendres Sant de fa trenta anys (i alguns dies, ja sabem com va això de la Setmana Santa) el van ajudar a néixer, com a nosaltres dues. La iaia ens va dir que era un nen i només tenia unes hores quan el vaig tenir en braços. Només uns segons, estava massa impressionada: se'ns assemblava tant!!! I era el meu germà petit, el que no havia d'arribar perquè vostè-no-pot-tornar-a-quedar-embarassada-amb-aquesta-matriu. Encara tinc les imatges enregistrades. A la memòria dels deu anys.

Diuen que els nascuts en Divendres Sant tenen una gràcia i jo us he de dir que el meu germà les té totes. És un gran amic, un escoltador impecable, d'accions útils més que de paraules sobreres, un braç on agafar-te si et perds. Sap què vol i què no vol de la vida i no li cal seguir la moda però tampoc refusar-la sense solta ni volta. L'he vist volant i fent volar, rebent el premi més important del nostre país a la seva feina. L'he vist rient i fent riure, emocionar-se i plorar. L'he tingut físicament molt lluny però sempre ben a prop. L'he vençut en guerres de pessigolles i ara em podria fer caure amb el dit petit. És el tiet més petit i més gran dels meus fills i la petita li té devoció absoluta (ara que té l'edat que ell tenia quan em deia que feien dibuixos a la tele i no entenia que jo no hi podia anar, preadolescent com era).

Les germanes grans podem arribar a ser unes grans pesades i cal que algú ens sacsegi, ens posi de cap per avall, per mirar les coses des d'una altra perspectiva. Tingueu-ho ben clar: capgirats, tots fem riure!!!