A mans besades


De totes les coses que m'ha aportat el fet de ser mare, n'hi ha una que m'emociona especialment. No per gran, ni important, ni comentada. És petita i senzilla, i això la fa més enorme que qualsevol altra. La criatura en qüestió ha de tenir entre els 2 i els 6 anys. Aneu caminant pel carrer. Ja no patiu per si caurà perquè aquesta fase està superadíssima, però aneu controlant on para perquè hi ha aquesta tendència al moviment ràpid i sorprenent. Camina al vostre costat. Torneu a mirar endavant i li acosteu lentament, discretament el braç. No, no us estava mirant. Però ho sap. També mira endavant. I també l'estira.

En aquest moment, les mans es troben.

I seguiu caminant.

No sempre sabem veure les mans que s'allarguen sense fer soroll al nostre voltant. A voltes, allarguem la mà i l'espai és buit. Però la vida ens regala aquests instants de coordinació perfecta. No cal mirar, només seguir caminant. Els passos són de cop i volta més segurs, més lleugers.

En un any de moments màgics, especialment avui, hi ha una mà que s'allarga. Ja sabeu on trobar-me.

2 comentaris: