No ho facis

Sóc mare vocacional. El famós rellotge biològic se'm va encendre als 20 anys. El cos, l'animal que duc a dins, però també el cap em demanaven a crits ser mare. Per circumstàncies de la vida, vaig trigar nou anys a ser-ne per primera vegada. Un amic em va dir que el meu estat natural és l'embaràs. Mai m'he sentit tan plena, tan plàcida, tan equilibrada com durant els tres embarassos. I a les poques hores de tenir-los, hauria actuat com una lleona amb els meus cadells si algú me'ls hagués volgut prendre.

Però tu, que encara no ho has fet, que no sents cap mena d'interès per ser mare, que tens altres inquietuds, interessos, ja t'ho has pensat bé? Perquè no és només la quarentena, la lactància, els bolquers, els metges, els plors, els banys, l'estimulació, les vacunes, l'escoleta, els cangurs, els consells contradictoris que et converteixen sempre en un no-ho-estàs-fent-bé, la trucada de l'escoleta que et fa saltar el cor, els dubtes i més dubtes, la roba, la introducció d'aliments, triar l'altra escola, extraescolars, horaris impossibles, trobar respostes entenedores a preguntes impossibles, mètodes educatius, casals i colònies, llegir contes abans d'anar a dormir, llevar-los amb alegria encara que no t'aguantis dreta... Això no és res. Te n'acabaries sortint, encara que et nominessin a pitjor mare del món.

El que t'has de plantejar de debò és si seràs capaç d'estimar-los sense condicions, dir-los sempre la veritat i no dimitir mai. I quan dic mai, vull dir mai. Perquè si no és així, no t'hi posis. No vull que cap dels meus fills hagi de compartir la vida amb els teus.

Comentaris

  1. l'has clavat wapissima
    l'has clavat!

    ResponElimina
  2. Tens raó, tot això no és res, el que gairebé és impossible és ser mare i treballadora perquè la vocació de mare no dona per viure!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Ple de colors

Tres, dos, un...

Ruïnes