Els tres de la petita

La contemplo des de dalt perquè espero poder-me-la mirar des de baix algun dia. Les seves cuetes donen corba a uns cabells que sempre busquen la perpendicular i que em recorden que els testos s'assemblen a les olles, no en són la còpia perfecta. Riu per tot i li agraden les bromes, fer-les i que n'hi facin. On queda la nostra petitona que va arribar quan gairebé ja no l'esperàvem? Segueix aquí, en els xumets que es resisteixen a marxar i en la seva mirada blava i misteriosa.

Les paraules fan cua al seu cervell perquè té pressa per fer-les servir i diu "No cal" quan vol dir no, i diu "I tant!!!" quan vol dir sí. No li agraden els crits i les baralles, s'estima meś les cançons i els contes. Que li expliquin i explicar-los, passant les pàgines i inventant noves escenes per als mateixos personatges.

Els animals li fan respecte però diu que ja li agradaran quan sigui gran. No pot entendre fer l'aperitiu i no oferir olives i patates a tots els que l'envolten. I ens té tan robat el cor que lo meu carinyo sempre diu que si no l'haguéssim tingut, quina gran pèrdua per la humanitat. Ningú l'ha hagut d'ajudar a bufar les espelmes perquè ja anirà a l'escola dels grans. No saben el raig de llum que és a punt d'entrar-los per la porta i que té la intenció de seguir brillant per molts i molts i molts anys.

Les llàgrimes sonores i arteres i abundants

les armes de llur guerra civil contra els gegants

Infants a Saló de tardor/Pere Quart
Catàleg de lectura pública / Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona

Ens omplen la vida però és a les vacances, quan compartim tant de temps, que els veiem en la seva plenitud, amb virtuts i defectes. Res ens omple tant, però res ens lliga tant, perquè ens fan responsables i, com va dir la meva llevadora, són per tota la vida. Però no són nostres. Nosaltres els hem regalat la vida i és seva. Tot just podem indicar-los el camí i ells triaran el seu. Nosaltres som els gegants i, més d'hora que tard, ens declararan la guerra amb llàgrimes atrevides (sort del diccionari). Mirarem de fer-la de pessigolles.


Tot el que hem volgut / només espera un gest

Dóna'm la mà, a Poetes/Lluís Llach
Catàleg de lectura pública / Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona

Donar la mà per avançar sembla senzill, però no ho és tant. No és el primer poema amb aquest títol del que parlo. Als poetes els agraden els gestos senzills. El segon vers, el gest. El primer vers, tot el que volem. Grandesa i petitesa, tot en un. No diu que sigui fàcil, només que cal voler-ho i que és millor no fer-ho sol.

Per cert, no m'equivoco. El vers és del Martí i Pol però no sé si l'ha arribat a incloure a un llibre o directament el va escriure perquè el Llach el musiqués.

Un prat ben verd sota d’un cel ben blau

Pirinenques de Les disperses / Joan Maragall
Catàleg de lectura pública / Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona


Aquest s'ha de llegir en veu alta, amb tantes l i b que ressonen a la boca. Si pot ser, al bell mig del Pirineu i anar seguint les instruccions... Ja m'hi veig.... Aquest costa de trobar, oi? Va, el poso sencer, per si la temptació pot més que vosaltres:



Ben ajegut a terra, com me plau
el veure davant meu en costa suau
un prat ben verd sota d’un cel ben blau!
Comencem bé, ajaguts per terra...
I en les albes la gran bellugadissa
de les fulles d’acer que el vent eriça
amb tants reflexs de llum enlluernadissa.
Sí, una mica de ventet, sense passar-nos...
I el sol estès per tot.
I el rec com cau
escumejant avall la costa suau
del prat ben verd sota del cel ben blau.
El rierol sonant...
Tots els membres caiguts, tot jo per terra,
buidat de tota força i sens desig,
la pensa poc a poc se’m desaferra…
Mmmmm, ja no hi sóc...
I em vaig trobant tan bé allà entremig,
i em va envaint com una immensa pau,
i vaig sent un tros més del prat suau
ben verd, ben verd sota d’un cel ben blau.

Jo us daré foc per cremar-les

A mos bescantadors de Flors del calvari / Jacint Verdaguer
Catàleg de lectura pública / Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona


Donar les gràcies als que t'odien. Molt de mossèn, direu. Molt de mirar de tirar endavant, dic jo. No us talleu: trobeu-me espines, males herbes, el que volgueu. El foc ja el poso jo. Em sembla detectar-hi molta ironia. I molta elegància. I, perquè no, mala bava i tot.