Ai si aquestes miradetes / poguessin calmar la meva set...

Hi ha una part del que entenc per poesia que és joc i tradició. Avui no us puc donar autor ni obra perquè desconec d'on va sortir aquest vers. Només sé que de tota la vida, quan ens hem trobat tota la família (la de la banda de la mare) per fer alguna festa, de vegades la iaia i una tieta, de vegades dues tietes, de vegades amb la mare, fins i tot alguna vegada jo mateixa amb alguna d'elles, hem representat el que nosaltres anomenem la Declaració d'amor per les Rambles de Barcelona.

Aquest cap de setmana, el passat, vam tornar a tenir trobada familiar. Ens vam trobar al poble dels avis, tots plegats, per primer cop des que la iaia no hi és. No, no som la família perfecta. Com totes tenim les nostres coses. Però en tenim una que ens fa especials: quan ens ajuntem, cridem, cantem, ens abracem, fem teatre, ens petonegem sorollosament, caiem per terra, recitem, bevem, mengem, ens pixem (literalment) de riure. I en aquests moments tan especials, quan ens mirem sabem que hi som tots, absolutament tots, especialment tots.

Per això sé que seguirem trobant maneres i excuses per trobar-nos.

Perquè encara que tu et cansis abans d'hora,
i tu que hi has vingut per primera vegada hagis al·lucinat mandonguilles,
i tu hagis begut una mica més del compte,
i tu et preguntis amb quina mena de gent t'has emparentat,

i tu no sàpigues fer un garrotin sense apuntar-te'l abans,

i tu hagis omplert tants pots de melmelada,
i tu quedis asseguda en un segon pla,
i tu hagis hagut de carregar amb la responsabilitat del menjar,
i tu t'hagis integrat tant,
i tu vigilis de no passar-te de pes,
i tu preguntis per saber més,
i tu,
i tu,
i tu...

Anem incorporant noves cares a la família. Ara mateix, en tenim dues en camí. I ens cal saber que en algun racó de la seva personalitat hi plantarem la llavor, aquesta tan especial, de saber-nos a prop encara que, de vegades, estiguem tan lluny.

(Com que no l'he trobat escrita enlloc, que la xarxa la guardi...)

- Quina noia més bufona.

Quina noia més coqueta.

Quin cosset, una palmera.

Quin aire, una papallona.

Mai podré oblidar aquest lloc

on per primera vegada

em van clavar una mirada

aquest parell d'ullets de foc.

Ai si aquestes miradetes

poguessin calmar la meva set...

- Ai, begui, begui, pobret.

Aquí té les Canaletes.

- Gràcies a Déu s'han obert

aquests llavis tan formosos.

Què en deuen ser de carinyosos,

què en deuen guardar de mel.

Nena, vostè m'ha fletxat,

vostè pot fer-me ditxós.

Què bé aniríem tots dos

així sempre de costat.

Uniríem nostres cors,

uniríem nostres pensaments.

- Miri, Rambla de les Flors:

violetes i pensaments.

- Aquí hi ha l'anell nupcial

beneït per l'emideu.

- Miri, aquí hi ha el Liceu,

tot és música celestial.

-Ai, angelet del meu cor!

No vulgui fer-me patir:

o doni'm d'un cop el sí,

o doni'm d'un cop el no.

I si em dóna el trencament

fugiré lluny d'eixes terres

a buscar el perill, les guerres,
o a matar el meu sentiment.

O, si no, em faré soldat.

- En un bon lloc s'ho ha pensat:

aquí hi ha les Tarassanes.

- Així em dóna un no per la cara?

Vaig a matar-me! A suïcidar-me!

- Ara que és aquí, no es cansi:

tiri's al mar.