Tot fent bugada...

... ja fa un any que miro el bellugueig dels navegants del meu portal estant. No totes les veïnes han tingut temps de treure el cap. N'hi ha una que us voldria explicar històries, però sempre acaba fent-se enrere. La que treballa en grup, no té mai temps perquè quan no és una cosa, és una altra. Sens dubte, la lectora és la que ha establert rutines i ha trobat el seu forat. També tenim la sentimental, que va fent escrits a tort i a dret, dedicats i concrets, quan li sembla bé. La gran, el nen i la petita van traient el nas. I a la futbolera la tenim calladeta perquè, per un dia que parla del Barça, perden la final.

M'agrada aquest raconet, me'l vaig fent meu, i no tinc pressa per arribar enlloc perquè m'agraden els espais tranquils, les paraules justes i els amics fidels. Acosteu-vos sempre que vulgueu i trobarem una estona per fer petar la xerradeta a l'escó del portal del carrer de les Bugaderes, 39.

Una mica més encara...El Passeig de Gràcia s'ha llevat embolicat en llaços rosa per recordar-nos que avui és el Dia Mundial contra el càncer de mama. Omplim també els nostres blogs per les amigues i per totes les dones que avui estan plantant-hi cara. Aturem el càncer de mama.

Feliç qui sap



córrer per boscos, estimar els arbres
i tornar amb la sentor d'espígol.

A favor meu, nostre / Marta Pessarrodona
Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona



Segurament es tracta d'això, no? Gaudir de les coses bones que ens passen. Sempre estem més pendent de les altres: els diaris, les converses. Sempre parlem del que no ens agrada. Però avui no toca, ara no toca, aquesta estona no toca. Ens hi enfrontarem, tot arribarà, però després.

Fixeu-vos en aquella colla dels EUA. S'ajunten uns quants i decideixen que avui és el dia de proclamar que ens agrada la llana (I love yarn day). Només els que ho hem practicat sabem com de relaxant, absorbent, calmant pot arribar a ser teixir i teixir i teixir... Feliços i felices nosaltres, els que sabem trobar els grans moments en les cosetes petites. Per molts anys, sonieta!!!

On la vida fuig, on no podem arribar nosaltres

Aquesta nit és enorme, sembla mentida
Els cossos oblidats / Salvador Iborra


Una bicicleta. Un ganivet. Un poeta mort.
Injust. Indecent. Innecessari.
Que en restin les paraules.



Només voldria parlar amb tu

Recordo perfectament el moment en què et vaig conèixer. Tu no, ja ho sé. Era una entre 80 i tu un entre 15. Et vas aixecar i ens vas saludar amb aquell moviment de cap i de mà, el somriure giocondià, l'eterna mirada perduda. Van haver de passar set anys perquè ens n'adonéssim, milers de paraules i converses, relacions que no eren, esquerdes cicatritzades, pessigolles furtives, roses dedicades, fins i tot una possíble torticoli.

Als altres els pots enganyar, a mi ja no. Darrere el posat seriós, distant, silent que exhibeixes en societat, hi ha un sentit de l'humor immens, una generositat sense barreres, una fidelitat a qui estimes i t'estima. Et defenses amb escenaris negres de futur per poder valorar qualsevol espurna d'èxit que vingui al darrere. L'estratègia t'ha permès redreçar el camí quan els altres (o tu mateix) et feien perdre el rumb. De vegades en pagues un preu alt però mai han arribat a tombar-te.

Has tingut, tens i tindràs una banda sonora variada i sorprenent. La música és la teva passió i el teu refugi. Però ser al teu costat m'ha permès tenir-ne una de millor: la teva veu. Ets un domador de paraules. Les poques vegades que has posat negre sobre blanc t'han sortit coses tan boniques com la que encapçala l'entrada o dir-me que sóc el bressol de tot el que ets. Hauries de seure al piano més sovint i regalar-nos les teves improvisacions, escapar-t'hi a estones, perdre-t'hi fins i tot.

Compleixes algun arquetip masculí de dies i horaris, però el mercat i els fogons et coneixen més a tu que a mi i sóc l'enveja de moltes cuineres a la força. Si sabessin que em vas escriure cançons i em vas regalar la millor festa d'aniversari del món mundial, directament em farien vudú. Si escolten els teus fills i senten l'adoració que et tenen, hauré de buscar protecció personal.

Ens queda molt camí junts. Una adolescència que tot just comença a treure el cap. Un passerell que ha de llimar caràcter. Un picarol que ho té tot per fer. Penso que potser sí que hauríem de fer un pensament, que ha arribat el moment, d'això... voldries sortir amb mi? Per molts anys!!!