Només voldria parlar amb tu

Recordo perfectament el moment en què et vaig conèixer. Tu no, ja ho sé. Era una entre 80 i tu un entre 15. Et vas aixecar i ens vas saludar amb aquell moviment de cap i de mà, el somriure giocondià, l'eterna mirada perduda. Van haver de passar set anys perquè ens n'adonéssim, milers de paraules i converses, relacions que no eren, esquerdes cicatritzades, pessigolles furtives, roses dedicades, fins i tot una possíble torticoli.

Als altres els pots enganyar, a mi ja no. Darrere el posat seriós, distant, silent que exhibeixes en societat, hi ha un sentit de l'humor immens, una generositat sense barreres, una fidelitat a qui estimes i t'estima. Et defenses amb escenaris negres de futur per poder valorar qualsevol espurna d'èxit que vingui al darrere. L'estratègia t'ha permès redreçar el camí quan els altres (o tu mateix) et feien perdre el rumb. De vegades en pagues un preu alt però mai han arribat a tombar-te.

Has tingut, tens i tindràs una banda sonora variada i sorprenent. La música és la teva passió i el teu refugi. Però ser al teu costat m'ha permès tenir-ne una de millor: la teva veu. Ets un domador de paraules. Les poques vegades que has posat negre sobre blanc t'han sortit coses tan boniques com la que encapçala l'entrada o dir-me que sóc el bressol de tot el que ets. Hauries de seure al piano més sovint i regalar-nos les teves improvisacions, escapar-t'hi a estones, perdre-t'hi fins i tot.

Compleixes algun arquetip masculí de dies i horaris, però el mercat i els fogons et coneixen més a tu que a mi i sóc l'enveja de moltes cuineres a la força. Si sabessin que em vas escriure cançons i em vas regalar la millor festa d'aniversari del món mundial, directament em farien vudú. Si escolten els teus fills i senten l'adoració que et tenen, hauré de buscar protecció personal.

Ens queda molt camí junts. Una adolescència que tot just comença a treure el cap. Un passerell que ha de llimar caràcter. Un picarol que ho té tot per fer. Penso que potser sí que hauríem de fer un pensament, que ha arribat el moment, d'això... voldries sortir amb mi? Per molts anys!!!

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Ple de colors

Hauríem de començar per ser massissos com les estàtues...

La vida que ens hem perdut simplement no existeix