El lent record dels dies
que són passats per sempre.
Cementiri de Sinera / Salvador Espriu
Catàleg de lectura pública /Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona
Cementiri de Sinera / Salvador Espriu
Catàleg de lectura pública /Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona
Ni Halloween ni Castanyada. Com a molt moniatos al forn que feia la mare (les castanyes no ens feien gaire el pes i els panellets tampoc). A casa nostra, de tota la vida n'hem dit Tots Sants. I punt.
La tradició familiar del dia era anar al cementiri del poble de la mare. Donàvem la volta. Els primers anys, els morts no tenien passat. Massa aviat vaig tenir algú a qui portar flors. El que més m'agradava era que el cementiri es transformava en la plaça del poble: la gent hi fa petar la xerrada, hi havia rialles, condols, fins i tot hi ha qui hi venia loteria de Nadal. I les històries: aquí hi ha el de Cal Dallò, aquí el de Cal Daixò, que som parents...
No sóc al poble i no aniré al cementiri avui. A la capital són massa plens i despersonalitzats. Potser m'hi acostaré algun altre dia amb la gran a dur flors als avis de Barcelona. Això no obstant, obriré l'àlbum de fotografies i parlaré amb els meus fills dels meus morts perquè, tot i que els tinc presents molt sovint, avui és el dia de fer-ho en família. Perquè sàpiguen que, per mi, encara són ben vius.
Malgrat la primera frase, i per no perdre mai el sentit de l'humor, deixeu-me compartir un bon acudit del dia vist al decuina.net.
de pell de gallina em posa veure que has actualitzat el blog...
ResponEliminade vegades puc comentar de seguida, d'altres he de pair una resposta que no quedi ridicula...
els teus posts son tan plens de contingut i alhora tan fàcils i macos de llegir que em sorprèn haver-te tingut tant de temps al costat i no haver vist el monstre escriptor que duies dins...
una esgarrifança al llarg de l'espinada mentre penso que amb això coincidim o amb això altre no... mentre somric amb les ocurrències dels teus petits, que també són una miqueta meus..., mentre penso que tens tota la raó, sempre tens tota la raó!!!
que contenta estic d'haver-te donat l'empenteta que et faltava per obrir l'escala de veïnes, que faria jo ara sense poder venir a treure el nas
dinem divendres eh!!!
Ai, sonieta, què seria d'aquest bloc sense els teus fantàstics comentaris? El llegia a l'autobús i se m'humitejaven els ulls. Però quin parell de bledes estem fetes!!! També, també tinc moltes ganes de retrobar-te i conversar i riure plegades.
ResponElimina