Com dins un vell armari ple d'esvaïts perfums / i de mil coses inservibles

Cançó de capaltard / Joan Sales

Per aquell moment de cançó i piano i pell de gallina. Per Sales, Tísner i Calders. Perquè ningú no et salvi la vida. Per les paraules d'Opòton el vell. Per la mala reputació. Pels moments estelars de la humanitat. Per l'acabadora. Per la dona veloç. Pels fronts oberts del Camiller i la padrina. Per les rialles compartides a l'aeroport gràcies al torn de nit. Per l'apartament a Montparnasse. Pels jardins de Luxemburg. Per jocs compartits. Per dos vols plàcids. Per les excursions a l'aeroport. Per l'estrena a l'institut. Pels castellers. Pel carnaval dels amics de les arts. Per l'arquitecte dels amics de les arts. Per la Maria Aurèlia Capmany. Per Molière. Pel cop de rock. Per l'operetta. Pels incendis. Pels 2play. Per l'assemblea. Per la manifestació. Per la majoria. Per molta feina ben feta.

Però també perquè les tisores eren més grans. Per un esquinç sobre gel. Per un cotxe toca-nassos. Per un queixal que marxa fent soroll. Per l'adeu al Tàpies, al Teixidor, al Nadal... i al Broggi. Per les pèrdues i els patiments dels amics. Per companyies que fereixen. Per insults que no es mereixen.   Per dies dolents.

M'arriba l'olor de la truita de patates i la petita ha fet una migdiada històrica. Els grans dialoguen amb totes les pantalles possibles... com sa mare. Sort que tenim el millor cuiner del món a la cuina. Tenim embotit sense lactosa i un vespre per compartir junts.

Avancem-nos als fets i si l'any que arriba ha de ser un carnaval, que sigui com aquest.


Perquè avui és Santa Llúcia

Comprarem grapats de molsa,/i una enramada d'arboç,/i una blanca molinera,/i una ovella i un pastor.
Romanç de Santa Llúcia / Josep Maria de Sagarra

Diu la tradició que avui és el dia de guarnir el pessebre. Però un cap de setmana llarg, que de vegades arriba a ser un aqüeducte, és massa temptador i, si hi ha criatures, l'espera és fa molt llarga.

A casa, a més, amb tantes sentències, intel·ligències i fraudulències diverses que ens encenen els ànims, tenim pressa, molta pressa!!!


Calia que parléssim de moltes moltes coses

Carme Guasch i Darné
Catàleg de lectura pública / Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona

Engegar un bloc va lligat a una necessitat expressiva, de trobar i que et trobin, de fer xarxa i saber que hi ha algú que valora el que fas. Ens agrada que ens facin comentaris encara que ens costi tant, de vegades, deixar-ne als altres. I no volem de cap manera tenir la sensació que repetim i repetim i repetim...

Per això inventem premis. Una excusa per fer encara més xarxa. Il cavaliere rosso pensa en mi. I jo remeno els blocs que segueixo i els que no, i trobo...

...dues amigues d'una xarxa de ganxet (las viejas del visillo)
...una imatge inspiradora al mes (relats conjunts)
...poetes que escriuen el que em passa pel cap
...les primeres passes amb les agulles de mitja (entrellanes)
...un cervell reciclador (mama recicla)

Escriuen el que són i m'acompanyen.

M'explico en el que escric. Encara que no sigui puntual a les nostres trobades...

Moment 2#6 o una lliçó de democràcia

Ja fa dies que llegeix els diaris i pregunta. Aquestes eleccions, doncs, l'agafen quan el tema de la temporada és tot el que és notícia. Ens demana poder anar a actes de tots els partits. La nostra logística diària no ens permet assistir a tot arreu, però sí a un nombre significatiu d'activitats. A més, s'empassa uns quants dels debats. De tant en tant, li preguntem què en pensa de tot plegat i arriba a les seves conclusions:

  • Les dretes es dediquen més a l'economia i les esquerres més a les persones.
  • El federalisme és com la Federació de futbol.
  • Espanya és com quan canvies cromos al pati i un nen t'agafa els cromos i no te'ls torna tots, només una part més petita. Per això ara ja no volem jugar més amb ell i demanem la independència.
Avui ens acompanyarà a votar perquè ell encara no pot. Però ens ha demostrat que allò del que parlaven tant sovint, la desafecció, es resol escoltant. I respectant. I complint les promeses. Perquè hi haurà un nen de nou anys vetllant perquè sigui així.

Ens hem tret la son de les orelles per participar, opinar i reflexionar durant aquesta campanya. Espero que això es tradueixi en una altíssima participació en un dia que volem històric. Sense voler ser partidista ni influir en el vot de ningú, hi ha cançons que m'ajuden en dies com avui. Ni que sigui per recordar-me que cal que neixin flors a cada instant!!!


Moment 3#6

Em pregunta qui són. Són els meus avis.
Em pregunta on són. Ja no hi són, són morts.
Em pregunta on són. I no sé com explicar-li.

Anem al cementiri, tota la família. No sé si tindrà por si li explico que són allà. Li explico.

Passen uns dies i és ella qui m'ho explica a mi.

Els teus avis van passar una porta que es va tancar sola. Hi havia una reixa de punxes i quan es va tancar, es van morir. Ara viuen sols i no els podem anar a veure. Però a la porta hi han escrit els seus noms.

Si es prescindís de mi, ningú no podria suportar ningú,

car tothom es faria fàstic, menysprearia allò que li pertany i odiaria el seu propi cos.
Elogi de la follia / Erasme de Rotterdam
Catàleg de lectura pública / Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona

T'hem vist néixer. Com et renovaven del tot, t'arreglaven la façana, el carrer. Creixent, ara l'hort, ara la taula... A dalt, a la sala gran, en un dinar d'experiències i en una festa formal. A peu d'hort, sopant en una taula única al món. Al soterrani, en una festa vital i en petites alegries familiars. Sempre extraordinàriament atesos, descobrint plaers del gust i l'aroma, de l'equilibri visual als plats i l'espai, de la sinceritat i el saber fer, vivint parèntesis de la pressa.

Comences nous projectes perquè estic segura que la rutina no està feta per a tu. Seran, segur, per gaudir encara una mica més d'aquest privilegi al costat de casa. Hi tornem perquè sempre hi tornarem, perquè pensem en tu quan fem festa i és festa quan hi som i perquè si tothom té llocs per perdre's i evadir-se del món, ets a la meva llista en un lloc preferent.

Restaurant Follia - Jo Baixas

Moment 2#5

Normalment sembla una ovella. O un elefant. O cotó fluix.

- Aquell núvol sembla la part nord del Canadà.

Visions particulars d'un esperit geogràfic.

Moment 1#2

Et mira de tu a tu. Et parla de tu a tu. Ja és gran perquè ja va a l'institut. Recordes aquells peus i aquells dits de les mans tan menuts que tenia quan va néixer? Doncs ara és més o menys el mateix. S'està estrenant en el camí de la maduresa, l'escola se li quedava petita, l'institut li va a mida i s'hi aboca amb passió.

De totes les converses n'aprens i n'aprèn i un dia, com si no vingués a tomb et diu:

- Si qui vol lluir, ha de patir, qui vol guanyar, ha de lluitar.

Creues els dits, toques fusta i ferro i demanes que no canviï mai.

Pensa!

Tens les respostes dins teu. Si penses, no cal que preguntis
Anna Cabré / Mestres de mestres

Les millors lliçons dels bons mestres molt poques vegades tenen a veure amb els continguts. Més aviat són portes que s'obren, neurones que s'il·luminen, racons que no imaginaves i que eren allà. Actituds de vida. La nostra televisió pública ens ofereix perles que podrien haver passat desapercebudes quan només hi havia la programació tradicional. Ara, però, ja no ens hem d'empassar el que fan a la tele, podem triar-ho a la carta.

Us recomano tots i cadascun dels capítols d'aquest magnífic programa de l'Albert Vinyoli. Tots tenen en comú una dedicació vital a la seva professió, pampallugues als ulls quan en parlen i uns mestres molt especials. Si m'hagués de quedar amb un capítol, em quedaria amb els pares de l'Anna Cabré que, cada cop que ella preguntava, li deien "Pensa!!!". Una sola paraula que et canvia la vida.

On he deixat les claus...

On he deixat les claus / J.V.Foix

Vols curts, prop del niu.
N'aprens.
Vols de risc, més enllà.
Busques el teu lloc.
Un dia, faràs el teu niu.
Casa nostra sempre serà casa teva.



Moments 3#4

- Per què aquesta senyora porta els llavis marrons?

- Mama, no sé volar. Potser si me n'ensenya algun ocell...

- Les mares també tenen nom.

- (Quan la gran i el nen marxen de colònies) Així em quedo soleta? No pateixis, mama, jo et cuidaré. 

Per molts anys, bonica!!!

Who could ask for anything more?

I got rythm / George Gershwin

Diuen que en cadascuna de les teves escenes hi havia molt de treball, que no deixaves res a la improvització, que eres dur i estricte. Però tot sembla tant senzill quan ho fas tu. Deixar-se endur per la música sense perdre un bri de personalitat, sense exageracions ni estridències però sense deixar de posar-se reptes. La dansa hauria de ser sempre això.

Les casualitats. Si em diuen París, penso en tu. Després de passar-hi uns dies, vaig treure la pols a la pel·lícula que he vist segurament més vegades a la vida. En versió original. Amb decorats de cartró pedra però amb música de qualitat excepcional. Per tornar a descobrir que t'atrevies amb tot. Qui deia que no es pot treballar amb nens i amb animals? Amb nens, amb dibuixos animats i damunt d'un paper de diari.

Allà on siguis, per molts segles, Gene!!!




Amb frac i armilla blanca

Pingüí a Bestiari / Pere Quart

La calor fa lliscar el cotó
El condicionat inspira la figura.
La comunitat dóna el camí.
El poeta, les paraules justes.


No té temps de fer-ho

La dóna veloç / Imma Monsó

De vegades, els llibres parlen de tu. No esbiaixadament sinó allà on fa mal. Et fan mirar endins i enfora i et canvien. I la Monsó té el do de fer-m'hi aparèixer gairebé sempre. Encara que no la conegui de res.

No, ja ho sé, canvia els noms. És una artista amb els noms. De persones i de llocs. Tots els seus llibres són plens de llocs especials, fora de qualsevol circuït turístic, llocs de fugida. Tenen gran ciutat, petita ciutat i aquests espais gairebé imaginaris. Perquè jo crec que no li agraden tant els espais com les paraules que els determinen.

Sí, ja ho sé, exagera una mica els caràcters... O no. No us passa de vegades que penseu que la gent és ben estranya? De fet, si us mireu una estona el melic però com si fóssiu algú de fora, no us adoneu fins a quin punt sou estrambòtics, gairebé personatges imaginaris? Aquí és on trobeu la Monsó, sempre en aquest punt d'anàlisi a la corda fluixa entre la realitat políticament correcta i la correcció políticament real.

La primera escena és... d'això... no sé com dir-ho... vaja, que em podria haver passat a mi. M'hi veia. Així que em vaig deixar portar pel que em lligava i pel que em deslligava. Per veure les rareses dels altres en les meves. Per tornar a passejar per aquest món monsonià que ja fa anys que em té absolutament seduïda. Perquè observem el món amb la mateixa mirada de perplexitat.

Quina sort que teniu si l'acabeu de descobrir!!! No deixeu res per llegir i, si la criaturada us reclama, llegiu-los l'Escola Estrambota. A veure a qui li agrada més.

Poc a poc i bona lletra

Fas i deixes fer. Aquesta és la teva màxima de tota la vida que converteix en progressista qualsevol idea conservadora. No sents nostàlgia del passat ni somnis de futur perquè vius al present. Segurament aquest és l'únic punt en comú amb la teva parella de ball.

Xofer vocacional, la velocitat només t'agrada al volant. Per a la resta, tranquil·litat i paciència. No tens pressa. Volies família nombrosa però sempre ens has deixat circular per un altre carril. Amb les càmeres enceses per saber com estàvem, sense necessitat de sancionar.

La comptabilitat, la informàtica i l'evolució científica són les teves passions solitàries. T'agrada la gent però no et desviuràs per les relacions socials sense objectiu comú. Agrades a la gent perquè escoltes molt i critiques poc. I perquè sempre hi ets, amb el cor a la mà, disposat i preparat pel que sigui menester.


Hi ha flors a cada marge i el cel és innocent

Les cireres ingènues a Els fruits saborosos / Josep Carner
Catàleg de lectura pública / Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona

No cal que sigui primavera
per omplir-nos els ulls i les mans de flors.
Divendres teixits de colors.


Today is friday!!!




Del temps a casa

La darrera setmana de juny
ja és prou dura
com per engegar el forn i deixar-ne la porta oberta.

Sort que ahir
algú va obrir la dutxa d'aigua fresca a tot drap
i aquest matí ningú havia tancat
l'aire condicionat dels núvols...

Mestressa de la seva vida


Pacient i tossuda, gairebé no recordo com era la vida sense ella. Encara és la persona amb la que he compartit coixí durant més temps. L'he vist carregar-se un llit per un gol del Barça, recitar en veu alta els apunts d'infermeria i cantar al Pumucki que encara no sé ben bé qui és (segurament perquè jo era més de Fraggle Rock).

El control emocional de portes enfora no dissimula la tempesta que viu al seu interior. Deixa fer fins que considera que allò no i llavors és implacable. Va a la seva però treballa per tots. La seva feina és d'una generositat extrema que no és a l'abast de tothom. I pels seus fills, no ma-ta però gairebé. Li omplen tots els espais lliures i part de l'estranger.

Hi va haver un temps que no creia en ella mateixa però va trobar les estratègies per girar la truita i avui que fa anys és mestressa de la seva vida. Només per això ja mereix tots els meus respectes. El meu amor fraternal el té guanyat des que era un misteri a la panxa de la mare.

Bru segador, que sua / amb la pitrera nua, / aquí tenim l'ESTIU.

Gravat de les IV estacions / Joan Sales


La possibilitat de trobar estones de temps lliure els mesos de maig i juny és inversament proporcional a la suma del nombre de fills multiplicat pel nombre d'activitats extraescolars de cadascun d'ells més les activitats a les que una mare de família nombrosa que viu a una ciutat i treballa a una altra ha decidit apuntar-se perquè ja no li venia d'aquí. Si una d'aquestes activitats és la presidència d'una junta d'AMPA, multipliqueu-ho per deu.

Però arribarà el juliol. Tindràs caps de setmana. Sortiran de l'escola i no caldrà córrer. Fins i tot, en algun moment, gairebé tots marxaran de colònies i, encara que els enyoraràs molt, molt, molt... hi ha la possibilitat de que recuperis forces.

Sí, oi?

Els dotze de la gran

Feia anar els llapissos abans de fer anar les cames. Ara que les té gairebé més llargues que jo, encara segueix buscant nous estils, aprendre i crear. Però amb els dibuixos no en té prou i s'atrapa en llibres gruixuts per viure històries d'altres com si fossin la seva.

En el camí de la seva independència, és a punt de fer el triple salt a l'institut. Ja s'hi troba. Sap que no deixarà l'escola del tot, perquè encara hi té els seus germans, però ja se sent més fora que dins. Potser perquè és una filòsofa en un món de cap-quadrats. "M'avergonyeixo de la raça humana" i "Tu tens por a la mort?" són dues de les preguntes que m'ha fet un matí qualsevol a quarts de vuit abans de sortir de casa, mentre prepara els gots de llet per a tota la família.


Ha triat estar sola abans que mal acompanyada. Encara no sap fins a quin punt això la fa forta. L'ajudarà a enfrontar-se al tsunami que tot just comença a tastar, ella i els que l'envoltem. No us equivoqueu: sempre hi és quan se la necessita, però no vol perdre el temps amb tonteries. És una dona amb criteri.

No llegir, és inimaginable

Joan F. Mira (Vist al  Rodamots).

Avui és el dia del llibre i la rosa, de les paraules i l'amor i, sobretot, de l'amor a les paraules. Sortiu i gaudiu-ne i deixeu-vos endur per una contracoberta seductora, un títol encertat, una primera frase prometedora... Hi ha un llibre que us està esperant per dur-vos de viatge, no us el deixeu perdre.

En cas de dubte, aquest any, Sales / Calders / Tísner / Rodoreda. Aposta segura.

Bona diada a tots!!!

I si pot ser també amb música. I si pot ser amb bona música. I si pot ser amb bona música de cobla.




Hauríem de començar per ser massissos com les estàtues...

sense tota aquesta repugnant complicació que traginem per dintre sense saber-ho.
Incerta glòria / Joan Sales (1912 - 1984)

Demà, demà és Sant Jordi!!! Aquest any hi ha tantes coses a celebrar...

Posem l'aniversari d'algú que va tenir una incerta glòria.

Que va canviar la Colometa per la Plaça del Diamant ara fa justament cinquanta anys.
Que publicava en la seva llengua malgrat tot.
Que escrivia cartes personals amb vocació literària.
Que no s'estava de dir el que pensava.
Que va escriure i tornar a escriure i tornar a escriure la mateixa novel·la.
Que tenia un amic poeta
Que s'ha-de-llegir.
Com el recupera algú que té un racó dalt del món...




Puc ben dir que ho he perdut to menys el record...

... i és sots aquest record que em poso a escriure .
Paraules d'Opòton, el vell / Avel·lí Artís Gener Tísner (1912-2000)

Només queden dos dies, dos dies i ja serà Sant Jordi!!! Aquest any hi ha tantes coses a celebrar...

Posem l'aniversari d'algú que hi veia molt clar amb un sol ull.
Que aixecava la bandera en senyal de llibertat.
Que sabia viure i veure.
Que jugava amb les paraules però sobretot amb les definicions.
Que parlava un castellà mexicà acatalanat.
Que explicava la seva història de manera sublim...


Algú ha perdut una cosa molt important...

... en un jardí de casa bona.
El principi de la saviesa, a Cròniques de la veritat oculta / Pere Calders (1912-1994)

Només queden tres dies, tres dies i ja serà Sant Jordi!!! Aquest any hi ha tantes coses a celebrar...

Posem l'aniversari d'algú que portava les històries una mica més enllà.
Que duia el somriure instal·lat a la boca.
Que coneixia als japonesos encara que duguessin barretina.
Que no celebrava el Pare Noel. A casa, sempre hem fet els Reis.
Que va trobar l'encaix perfecte en la germana d'un bon amic, lluny, molt lluny de casa.
Que va decidir engegar un coet l'endemà, a les tres de la matinada.
Que va descobrir quantes coses es poden perdre en un jardí de casa bona.
Que havia de comprar una planta que creixés molt de pressa, però  molt de pressa, molt de pressa...


Quants saberuts que no llegeixen gaire

     Tot n'és ple
Quants elefants sagrats que no llegeixen re
     Tot n'és ple

Tot n'és ple, a Desa aquest llibres al calaix de baix / J.V.Foix

Només queden deu dies per Sant Jordi!!! Plou, fa vent, surt el sol i el carrer té aquell color de tempesta que no sap si venir o no, s'ho pensa, i torna el cel ben blau.

Com el temps, arriben els llibres. Per tot arreu en trobes, com una pluja, com el vent a la cara, abans de la tempesta. No els volem perquè ens facin saberuts, els volem per ser savis. No els volem per ser elefants sagrats, els volem perquè ens creixin ales i sortir volant...

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll

Nocturn per a acordió de Joan Salvat-Papasseit


Ni vaig fer vaga ni em vaig indignar. No m'agrada on és la meva economia. Em sulfuro quan sento indemnitzacions i sous d'alts càrrecs bancaris mentre petites empreses tanquen. No m'ho puc creure quan veig la quantitat d'immobles propietat dels nostres polítics que no van fer res amb la bombolla immobiliària.

Però em nego a renunciar a un dia del meu sou, tal i com està la situació, per donar força a unes organitzacions que potser en el seu dia van tenir sentit però avui estan obsoletes i enganxades als seus esquemes antiquats. La majoria d'ells no han trepitjat una fàbrica, no saben què és guardar fusta al moll. Ens estan prenent el pèl per totes bandes.

Hem de trobar una altra manera. Hi ha de ser. Una altra manera de fer-nos escoltar, de canviar les coses. N'estic absolutament segura.

Potser em quedo sola sota la figuera. Si és així, com a mínim que m'acompanyi un txa-txa-txà.


Gosa el moment que t'ha sigut donat

Cant de novembre a  Visions i cants / Joan Maragall


La tardor i la primavera tenen una relació particular. No els agraden els extrems però tampoc els agrada la monotonia. Ara vent, ara pluja, ara vida. M'agraden precisament per això, perquè no tenen por al canvi, a la transformació, perquè saben que cal que tot canviï perquè tot segueixi igual.

Cal prendre decisions i no sempre és senzill. Cal denunciar sense por tot allò que no és just, encara que ens pugui portar problemes. Cal defensar la llibertat, l'honestedat i la democràcia, perquè són els nostres pilars bàsics.

No us deixeu enganyar per la traducció fàcil del verb. Gosar vol dir tenir el coratge suficient. I això és el que ens cal. Cada dia i en tots i cadascun dels aspectes de la nostra vida.

Ja ho sabeu, un llapis mai no dibuixa sense una mà.


Em preguntes perquè ho faig / només ho faig per tu

Només ho faig per tu a Concert de mitjanit / Sau

Em va costar. El nen m'ho demanava però reconec que el faig fer suar. La gran també s'hi va apuntar. De manera que, dissabte, tots tres, vam anar al teatre. Al Victòria, el primer teatre al que vaig anar només amb amics a veure una obra professional: La botiga dels horrors. Em vaig enamorar del Pep Anton Muñoz. I dels musicals. I del Victòria.

No es estrany que em posi nostàlgica perquè el que vam anar a veure era Sau. I Sopa de Cabra. I els Pets. I Duble Buble. I Lax'n'Busto. El Cop de Rock més dolç que he rebut mai, ple cançons que em permetien cantar la meva música en la meva llengua.

Potser la mandra d'acostar-m'hi era la por al sacseig, a veure tot el que ha passat d'allà fins aquí. Ben bé el que explicava la història damunt de l'escenari. Ja m'he sacsejat i ho vaig començar a fer en directe, cantant-les gairebé totes i, al final, pujant al Tren de mitjanit i al Cop de Rock i al que fes falta, mentre la gran i el nen em miraven entre incrèduls i al·lucinats.

Dissabte és la vostra última oportunitat. De reviure. De tornar-hi. I de fer un traspàs generacional. El nen ha pres el programa i fa cerques per escoltar l'original de totes les cançons.

Gràcies per tornar-nos la música, la lletra i els records.


És quan plou que ballo sol

És quan dormo que hi veig clar, a On he deixat les claus.../J.V.Foix


El surrealisme es fa present a les nostres vides de les maneres més inesperades. És allò que diuen que de vegades la realitat no és gens versemblant.

Dines a un local ple de gent encantadora i se t'acut comentar que és el teu aniversari. De cop i volta, mentre prens les teves herbes, se t'acosten a cantar-te la cançó d'aniversari i et porten una espelma. Resulta que un ballarí internacional que corre pel local s'hi ajunta. Tu, l'espelma, el ballarí i les millors cambreres de la capital. No hi ha proves (no sóc persona de reacció ràpida), més que un sotrac, un impacte, un "està passant?".

Fas ús de les eines comunicatives que t'ha regalat el teu temps. I una de les blogueres més actives, ganxeteres i energètiques de la xarxa t'envia una cançó personalitzada cantada ves a saber en quin racó.

Demà dinaràs al lloc on fa un any vas viure un d'aquells moments. Aquest cop amb grup reduït però selecte. I tornarà a ser festa perquè cada dia ho ha de ser. Al vespre, esperes cremar-te amb un dels teus petits grans plaers.

Que un dels mestres del surrealisme poètic em doni un cop de mà i acabi d'arrodonir-ho tot plegat. O no.


I que et digui que ho has fet prou bé

L'arquitecte a Espècies per catalogar / Els amics de les arts

És curiós que t'agradi fer teatre però no t'agradi disfressar-te. Sempre pots argumentar que et ve de lluny. Encara que ara no ho sembli, de petita eres extremadament tímida. I cada any, encara que el dijous haguessis menjat la truita i la botifarra d'ou, estaves convençuda que series l'única disfressada de l'escola, que t'havies equivocat de dia. Un any, va nevar (aquests de la capital, que de quatre volves en diem nevada). I va ser molt màgic. Però tret d'aquell any...

La cosa empitjora quan ets mare de tres criatures i a l'escola diuen que han de portar una disfressa original, que l'hagin fet ells i que l'hagin fet a casa. I un et demana anar de contenidor d'escombraries orgàniques i l'altra de tortuga i l'altra... Si hi ajuntes que, acostumada com estàs a deixar-ho tot per darrera hora (bàsicament perquè poden canviar quinze vegades d'idea la setmana anterior), et plantes el cap de setmana abans i agafes la bronquitis més impressionant que recordes a la teva vida adulta (amb febre alta inclosa), el panorama és deplorable.

Llavors es produeix la màgia. La gran va de senyora. La petita admet una disfressa reutilitzada. I el nen fa una comparsa i el pare d'una de les seves companyes adora fer disfresses de cartró. I tu, la teva febre, la teva veu de camioner i el teu cansament els envieu a l'escola agraint a la vida que de vegades tingui aquests detalls.

Poses Els Amics de Les Arts, t'enamores del seu Carnaval, del pobre home que dobla al Bruce Willis, vols ser Costeau i saps que no estàs per parelles lingüístiques, cantes com els homes a Escòcia i et fan adonar que als tres projectes que no pots planificar, de vegades, cal saber quan deixar-los fer sols.


Els nou del nen


Sincer, apassionat i segur d'ell mateix, res no l'atura quan un tema l'interessa. El nostre home de la corbata remenarà l'espai, la xarxa i la biblioteca a la recerca de més informació. Potser aquesta set de coneixements va fer que amb dos anys entengués la relació entre lletres i paraules i als tres fos capaç de llegir qualsevol text amb lletra d'impremta gràcies a les parades del tramvia.

Més del teclat que del llapis, més del museu que de jugar al carrer, més d'activitats amb objectiu que del lleure pel lleure, no en tindria mai prou de bicicleta i futbol. És de grup social petit i estable, de costums i horaris, de saber què farem, quan i com. Tant et regala les abraçades i els petons més dolços com s'indigna fins a l'ànima. Però després torna, i reconeix, i analitza, i millora.

Grans esperances. Va néixer 191 anys després de Dickens, dia per dia, i quan mirava de lligar-ne la coincidència he trobat que aquest títol li escau com cap altre. Espero que algun dia trobi la porta a la literatura. Potser serà a través de la poesia, que l'atreu, per breu, directa i seductora. Però del que estic segura és que, triï el camí que triï, dificilment es trairà a ell mateix. Perquè creu que és bo. I ho és.

Tot i que el sol predominarà en la major part del territori,

als que continuïn vivint els serà molt útil el paraigua.
Referència a un text de Wislawa Szymborska a Jo confesso / Jaume Cabré
Catàleg de lectura pública / Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona

Una novel·la són paraules. Ho deia Mercè Rodoreda i ho repeteix Jaume Cabré quan rep el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Sí, té raó. També una poesia, un assaig, un guió són paraules. També un correu electrònic i una piulada són paraules.

Però això no vol dir que unir-les, donar-los estructura, fer-les viure sigui una tasca senzilla. Només l'esforç, l'ofici i l'art de molt pocs aconsegueix que oblidis que només són paraules. Molt pocs et fan volar fins al punt que no recordes que llegeixes perquè estàs vivint allò que passa. Ets el protagonista, o l'acompanyant, o simplement algú que contempla l'escena i la gent del tren, el fred al carrer, el mal d'esquena desapareixen.

La Szymborska ens recorda d'una manera elegant que, segurament, tornarà a ploure. El Cabré ho inclou a un dels viatges més intensos que ens ha regalat. Absolutament imprescindible.


Una nit de lluna plena / tramuntàrem la cadena

Corrandes d'exili, de Pere Quart

L'ARA demana quins són els millors versos de la poesia catalana. Un dels triats és el que encapçala aquest bloc i que em té el cor robat per la música, per la dificultat d'execució (tot són monosíl·labs) i pel significat. Pere Quart és molt Pere Quart i per això també hi apareixen les Corrandes d'exili.

M'agraden tots els que hi apareixen però, per variar, només hi apareix una dona. Reclamo més Montserrat Abelló, més Maria Àngels Anglada... Perquè també hi som, perquè també parlem, perquè la poesia és un dels nostres espais naturals. Encara que no ens ho hagi dit ningú.

Tot i que la música és original del Llach, la Pérez Cruz, quan s'hi posa, s'hi posa.


Esperant els dies que vindran

Creus en la vida molt més que en la mort.
El gos de Goya, a Els dies que vindran / Jordi Carrió
Catàleg de lectura pública / Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona

Els meus pares no parlen mai del passat, o ho fan molt poc. Expliquen poques anècdotes de quan érem o eren petits. Un cop vaig preguntar a la meva mare el perquè. Ella em va respondre que el passat ja no hi era, ja estava fet, que era més important parlar del futur. És una filosofia de vida.

No és la meva o no del tot. El passat em serveix per no entaforar a la força el menjar que no agrada als meus fills perquè recordo que el que no m'agradava als sis, seguia sense agradar-me als dotze encara que m'haguessin forçat a menjar-ho. El passat em serveix per veure afirmacions que donava per rotundes i que vaig haver de negar. El passat em serveix per construir el futur i per recordar que em seguiré equivocant perquè, com deia el filòsof, tot canvia, res roman.

Crec en la vida molt més que en la mort i espero els dies que vindran. Però no puc quedar-me eternament amagada mirant amunt. Cal que prengui decisions per seguir avançant.

Fe no és esperar

Cal que neixin flors a cada instant / Lluís Llach

Estem emprenyats, queixosos, cansats i amb raó, és evident. Però, quan les coses anaven bé, no vèiem que hi havia coses que grinyolaven? Quan els diners eren de l'empresa, de l'associació, de l'organització, no tirava tothom llarg? No podem lligar els gossos amb llonganisses perquè arriba un dia que el xarcuter ens demanarà que paguem la factura.

Què arreglem asseguts i criticant? Res. Tenim dues opcions, que no tenen perquè ser contradictòries. Una és seguir amb l'actitud de queixa, però de queixa activa. Encara recordo amb nostàlgia quan l'autor del vers que presideix aquesta entrada va dur als jutjats un president del govern per incompliment de promeses electorals. Això ja és fer alguna cosa més. L'altra és recordar que la societat és la suma de cadascun de nosaltres. Si no ens movem individualment, no es mourà res i cal que neixin flors a cada instant.

Els moments de crisi són moments de canvi, de repensar-se, de fer un pas diferent als que hem fet fins ara. Això suposa prendre decisions difícils per seguir endavant. Potser no l'encertarem però només aconseguirem trobar el nostre camí si prenem el risc de sacsejar-nos del tot i donar suport als que miren de plantar flors a un jardí desconegut, ni que sigui per la valentia que suposa. A mi em teniu aquí pel que us sigui menester.

 (un publicista reconegut deia que aquest hauria de ser l'himne de Catalunya: ja té el meu vot)