Una nit de lluna plena / tramuntàrem la cadena

Corrandes d'exili, de Pere Quart

L'ARA demana quins són els millors versos de la poesia catalana. Un dels triats és el que encapçala aquest bloc i que em té el cor robat per la música, per la dificultat d'execució (tot són monosíl·labs) i pel significat. Pere Quart és molt Pere Quart i per això també hi apareixen les Corrandes d'exili.

M'agraden tots els que hi apareixen però, per variar, només hi apareix una dona. Reclamo més Montserrat Abelló, més Maria Àngels Anglada... Perquè també hi som, perquè també parlem, perquè la poesia és un dels nostres espais naturals. Encara que no ens ho hagi dit ningú.

Tot i que la música és original del Llach, la Pérez Cruz, quan s'hi posa, s'hi posa.


Esperant els dies que vindran

Creus en la vida molt més que en la mort.
El gos de Goya, a Els dies que vindran / Jordi Carrió
Catàleg de lectura pública / Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona

Els meus pares no parlen mai del passat, o ho fan molt poc. Expliquen poques anècdotes de quan érem o eren petits. Un cop vaig preguntar a la meva mare el perquè. Ella em va respondre que el passat ja no hi era, ja estava fet, que era més important parlar del futur. És una filosofia de vida.

No és la meva o no del tot. El passat em serveix per no entaforar a la força el menjar que no agrada als meus fills perquè recordo que el que no m'agradava als sis, seguia sense agradar-me als dotze encara que m'haguessin forçat a menjar-ho. El passat em serveix per veure afirmacions que donava per rotundes i que vaig haver de negar. El passat em serveix per construir el futur i per recordar que em seguiré equivocant perquè, com deia el filòsof, tot canvia, res roman.

Crec en la vida molt més que en la mort i espero els dies que vindran. Però no puc quedar-me eternament amagada mirant amunt. Cal que prengui decisions per seguir avançant.

Fe no és esperar

Cal que neixin flors a cada instant / Lluís Llach

Estem emprenyats, queixosos, cansats i amb raó, és evident. Però, quan les coses anaven bé, no vèiem que hi havia coses que grinyolaven? Quan els diners eren de l'empresa, de l'associació, de l'organització, no tirava tothom llarg? No podem lligar els gossos amb llonganisses perquè arriba un dia que el xarcuter ens demanarà que paguem la factura.

Què arreglem asseguts i criticant? Res. Tenim dues opcions, que no tenen perquè ser contradictòries. Una és seguir amb l'actitud de queixa, però de queixa activa. Encara recordo amb nostàlgia quan l'autor del vers que presideix aquesta entrada va dur als jutjats un president del govern per incompliment de promeses electorals. Això ja és fer alguna cosa més. L'altra és recordar que la societat és la suma de cadascun de nosaltres. Si no ens movem individualment, no es mourà res i cal que neixin flors a cada instant.

Els moments de crisi són moments de canvi, de repensar-se, de fer un pas diferent als que hem fet fins ara. Això suposa prendre decisions difícils per seguir endavant. Potser no l'encertarem però només aconseguirem trobar el nostre camí si prenem el risc de sacsejar-nos del tot i donar suport als que miren de plantar flors a un jardí desconegut, ni que sigui per la valentia que suposa. A mi em teniu aquí pel que us sigui menester.

 (un publicista reconegut deia que aquest hauria de ser l'himne de Catalunya: ja té el meu vot)