És quan plou que ballo sol

És quan dormo que hi veig clar, a On he deixat les claus.../J.V.Foix


El surrealisme es fa present a les nostres vides de les maneres més inesperades. És allò que diuen que de vegades la realitat no és gens versemblant.

Dines a un local ple de gent encantadora i se t'acut comentar que és el teu aniversari. De cop i volta, mentre prens les teves herbes, se t'acosten a cantar-te la cançó d'aniversari i et porten una espelma. Resulta que un ballarí internacional que corre pel local s'hi ajunta. Tu, l'espelma, el ballarí i les millors cambreres de la capital. No hi ha proves (no sóc persona de reacció ràpida), més que un sotrac, un impacte, un "està passant?".

Fas ús de les eines comunicatives que t'ha regalat el teu temps. I una de les blogueres més actives, ganxeteres i energètiques de la xarxa t'envia una cançó personalitzada cantada ves a saber en quin racó.

Demà dinaràs al lloc on fa un any vas viure un d'aquells moments. Aquest cop amb grup reduït però selecte. I tornarà a ser festa perquè cada dia ho ha de ser. Al vespre, esperes cremar-te amb un dels teus petits grans plaers.

Que un dels mestres del surrealisme poètic em doni un cop de mà i acabi d'arrodonir-ho tot plegat. O no.

I que et digui que ho has fet prou bé

L'arquitecte a Espècies per catalogar / Els amics de les arts

És curiós que t'agradi fer teatre però no t'agradi disfressar-te. Sempre pots argumentar que et ve de lluny. Encara que ara no ho sembli, de petita eres extremadament tímida. I cada any, encara que el dijous haguessis menjat la truita i la botifarra d'ou, estaves convençuda que series l'única disfressada de l'escola, que t'havies equivocat de dia. Un any, va nevar (aquests de la capital, que de quatre volves en diem nevada). I va ser molt màgic. Però tret d'aquell any...

La cosa empitjora quan ets mare de tres criatures i a l'escola diuen que han de portar una disfressa original, que l'hagin fet ells i que l'hagin fet a casa. I un et demana anar de contenidor d'escombraries orgàniques i l'altra de tortuga i l'altra... Si hi ajuntes que, acostumada com estàs a deixar-ho tot per darrera hora (bàsicament perquè poden canviar quinze vegades d'idea la setmana anterior), et plantes el cap de setmana abans i agafes la bronquitis més impressionant que recordes a la teva vida adulta (amb febre alta inclosa), el panorama és deplorable.

Llavors es produeix la màgia. La gran va de senyora. La petita admet una disfressa reutilitzada. I el nen fa una comparsa i el pare d'una de les seves companyes adora fer disfresses de cartró. I tu, la teva febre, la teva veu de camioner i el teu cansament els envieu a l'escola agraint a la vida que de vegades tingui aquests detalls.

Poses Els Amics de Les Arts, t'enamores del seu Carnaval, del pobre home que dobla al Bruce Willis, vols ser Costeau i saps que no estàs per parelles lingüístiques, cantes com els homes a Escòcia i et fan adonar que als tres projectes que no pots planificar, de vegades, cal saber quan deixar-los fer sols.

Els nou del nen

Sincer, apassionat i segur d'ell mateix, res no l'atura quan un tema l'interessa. El nostre home de la corbata remenarà l'espai, la xarxa i la biblioteca a la recerca de més informació. Potser aquesta set de coneixements va fer que amb dos anys entengués la relació entre lletres i paraules i als tres fos capaç de llegir qualsevol text amb lletra d'impremta gràcies a les parades del tramvia.

Més del teclat que del llapis, més del museu que de jugar al carrer, més d'activitats amb objectiu que del lleure pel lleure, no en tindria mai prou de bicicleta i futbol. És de grup social petit i estable, de costums i horaris, de saber què farem, quan i com. Tant et regala les abraçades i els petons més dolços com s'indigna fins a l'ànima. Però després torna, i reconeix, i analitza, i millora.

Grans esperances. Va néixer 191 anys després de Dickens, dia per dia, i quan mirava de lligar-ne la coincidència he trobat que aquest títol li escau com cap altre. Espero que algun dia trobi la porta a la literatura. Potser serà a través de la poesia, que l'atreu, per breu, directa i seductora. Però del que estic segura és que, triï el camí que triï, dificilment es trairà a ell mateix. Perquè creu que és bo. I ho és.

Tot i que el sol predominarà en la major part del territori,

als que continuïn vivint els serà molt útil el paraigua.
Referència a un text de Wislawa Szymborska a Jo confesso / Jaume Cabré
Catàleg de lectura pública / Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona

Una novel·la són paraules. Ho deia Mercè Rodoreda i ho repeteix Jaume Cabré quan rep el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Sí, té raó. També una poesia, un assaig, un guió són paraules. També un correu electrònic i una piulada són paraules.

Però això no vol dir que unir-les, donar-los estructura, fer-les viure sigui una tasca senzilla. Només l'esforç, l'ofici i l'art de molt pocs aconsegueix que oblidis que només són paraules. Molt pocs et fan volar fins al punt que no recordes que llegeixes perquè estàs vivint allò que passa. Ets el protagonista, o l'acompanyant, o simplement algú que contempla l'escena i la gent del tren, el fred al carrer, el mal d'esquena desapareixen.

La Szymborska ens recorda d'una manera elegant que, segurament, tornarà a ploure. El Cabré ho inclou a un dels viatges més intensos que ens ha regalat. Absolutament imprescindible.