És quan plou que ballo sol

És quan dormo que hi veig clar, a On he deixat les claus.../J.V.Foix


El surrealisme es fa present a les nostres vides de les maneres més inesperades. És allò que diuen que de vegades la realitat no és gens versemblant.

Dines a un local ple de gent encantadora i se t'acut comentar que és el teu aniversari. De cop i volta, mentre prens les teves herbes, se t'acosten a cantar-te la cançó d'aniversari i et porten una espelma. Resulta que un ballarí internacional que corre pel local s'hi ajunta. Tu, l'espelma, el ballarí i les millors cambreres de la capital. No hi ha proves (no sóc persona de reacció ràpida), més que un sotrac, un impacte, un "està passant?".

Fas ús de les eines comunicatives que t'ha regalat el teu temps. I una de les blogueres més actives, ganxeteres i energètiques de la xarxa t'envia una cançó personalitzada cantada ves a saber en quin racó.

Demà dinaràs al lloc on fa un any vas viure un d'aquells moments. Aquest cop amb grup reduït però selecte. I tornarà a ser festa perquè cada dia ho ha de ser. Al vespre, esperes cremar-te amb un dels teus petits grans plaers.

Que un dels mestres del surrealisme poètic em doni un cop de mà i acabi d'arrodonir-ho tot plegat. O no.


2 comentaris:

  1. Ho fas sempre tot tan bonic... m'encanta la meva descripció...

    No et pots arribar a imaginar com et trobo a faltar... avui n'haguessim tingut per una bona estona!!! T'hauràs d'esperar a que quedem a dinar :-)

    I sàpigues que el trànsit dels carrers de BCN va impedir un "japidei" personalitzat i a pèl... ai las ai las

    ResponElimina
  2. A veure si reactivem la trobada!!! Jo també t'enyoro. Snif, snif.

    ResponElimina