No té temps de fer-ho

La dóna veloç / Imma Monsó

De vegades, els llibres parlen de tu. No esbiaixadament sinó allà on fa mal. Et fan mirar endins i enfora i et canvien. I la Monsó té el do de fer-m'hi aparèixer gairebé sempre. Encara que no la conegui de res.

No, ja ho sé, canvia els noms. És una artista amb els noms. De persones i de llocs. Tots els seus llibres són plens de llocs especials, fora de qualsevol circuït turístic, llocs de fugida. Tenen gran ciutat, petita ciutat i aquests espais gairebé imaginaris. Perquè jo crec que no li agraden tant els espais com les paraules que els determinen.

Sí, ja ho sé, exagera una mica els caràcters... O no. No us passa de vegades que penseu que la gent és ben estranya? De fet, si us mireu una estona el melic però com si fóssiu algú de fora, no us adoneu fins a quin punt sou estrambòtics, gairebé personatges imaginaris? Aquí és on trobeu la Monsó, sempre en aquest punt d'anàlisi a la corda fluixa entre la realitat políticament correcta i la correcció políticament real.

La primera escena és... d'això... no sé com dir-ho... vaja, que em podria haver passat a mi. M'hi veia. Així que em vaig deixar portar pel que em lligava i pel que em deslligava. Per veure les rareses dels altres en les meves. Per tornar a passejar per aquest món monsonià que ja fa anys que em té absolutament seduïda. Perquè observem el món amb la mateixa mirada de perplexitat.

Quina sort que teniu si l'acabeu de descobrir!!! No deixeu res per llegir i, si la criaturada us reclama, llegiu-los l'Escola Estrambota. A veure a qui li agrada més.

2 comentaris:

  1. sort en tinc de tenir-te per a les recomanacions lectores... que poc que llegeixo mare meva!!! quina vergonya... me l'apunto :-)

    ResponElimina
  2. A mi em passa amb les lectures com a tu amb el ganxet: a totes hores, a tot arreu, addicció pura!!!

    ResponElimina