Jo sols vull

:: com anem, padrina?
:: guaita-la. noia, feia molts dies que no baixaves al carrer...
:: ja ho sabeu que vaig molt atabalada... no paro... criatures amunt i avall
:: sí, noia... no m'hi facis pensar... jo ara ja reposo
:: padrina, que avui us he enviat una amiga. feu-li una bona rebuda. es diu joana i només tenia 100 anys, prou temps per fer-se petita, petita, com els seus versos
:: no pateixis, que l'hi trobaré un bon lloc. només una cosa...
:: digueu
:: feia versos que rimaven? ja saps que jo sóc una mica perepunyetes amb això
:: segur que us agradaran. sabeu què deia?

jo en tinc prou amb llum de sol,
blau de mar i verd dels pins,
i amb les flors i els cants tan fins
de les aus tot fent el vol

:: així de ben segur que s'hi trobarà bé
:: gràcies, padrina
:: noia, no et facis pregar tant per tornar a aparèixer
:: no hi patiu, padrina...

El més important, entre dos amics, són els moments de silenci

Josep Maria Espinàs

exactament per això vaig saber
que entre tots
eres
tu
qui                                                      m'acompanyaria
                    em bressaria
                                             m'atabalaria
         em faria riure                                                   em faria somniar
                                   m'estimaria

en sotracs o lliscant suuuaaauuummmeeennnt

però junts tots els dies de la nostra vida

el comptador marca 15 anys de la gran festa

sumem i seguim

Traficants de llibres i de roses

A quarts de vuit del matí, a la cantonada de Llúria i Consell de Cent ja sents un murmuri (la veu encara està mandrosa):

- Roses?

Els llibres exposats parlen sols i n'hi ha tants...

De manera que, en cas de dubte, perquè no trieu autors i autores catalans? No serà cap esforç, serà una descoberta fantàstica. Qui us ha fotut al cap que els autors catalans no...

Voleu riure? Torn de nit, de l'Agustí Vehí.
Voleu erotisme? Recupereu la Maria Mercè Marçal i directa a la vena (ni ombres ni punyetes...).
Voleu novela negra? Si us plau... Andreu Martí, Agustí Vehí (de nou),  Marc Pastor, Sebastià Bennasar...
Voleu història? Plans de futur, de Màrius Serra, per conèixer un personatge important i menystingut.
Voleu poesia? Ja n'he dit una però no oblideu l'Espriu i doneu l'oportunitat a veus més actuals com en Josep Pedrals (el podeu tastar a pedacets cada setmana a La Tribu de Catalunya Ràdio).
Per als més petits de la casa? Joana Raspall!!! Fan cent anys el 2 de juliol i us n'enamorareu al primer vers.

Remeneu, remeneu, remeneu i convertiu-vos en traficants de llibres i roses. Avui i sempre.


Sotragades

Ahir era una bloguera teixidora.
Avui un escriptor brillant.
Aquesta primavera entra remoguda, sacsejadora, brutal.
Perquè no tocava, encara no tocava.

Fa 27 anys em va impactar el títol d'un llibre d'una autora noruega: també et pots morir a la primavera.

I ara, què?

Doncs a teixir i a llegir. Perquè a cada punt i a cada paraula, se'ns asseuran al costat.

Als llavis, se'ns esbossarà un somriure.

O una bona riallada.


No deixis de caminar



Ni aturar-nos ni perdre l'esperança.
La xarxa ens regala la possibilitat de compartir.
Una caminada per una casa gran que no s'omplirà de gent.
Una caminada per una lluita que no s'aturarà.
Mai.
Fins a la victòria.

Marges de pedra en sec, l’ordre dels camps

Llum de vi blanc / Joan Margarit

Ens fem nostres els paisatges. Se'ns claven endins. No és qüestió de colzes sinó de temps, de passar pels mateixos camins, encara que sigui d'esma.

Em retallen imatges del temps d'estiu i sé que són meus. D'esquitllentes o plens d'història.

Això mateix ens passa amb les paraules.

Ruïnes

Al peu de les ruïnes,
m'empetiteixo

Al cim de les ruïnes,
hi brota l'esperança.

Darrere les ruïnes,
hi torna a sortir el sol.

Una proposta de Relats conjunts

Mans a les mans


Et duc amb mi
em recorden el mar
les duràs a les mans
pensaràs en els meus dits



Aïllada del món

Dilluns, al metro, tothom llegia La Vanguàrdia
(sí, sí, majoria absoluta, crec que la regalaven en alguna estació anterior...)
Tothom? No!!!
Una dama de les agulles resistia a la temptació de les lletres.
I l'obra prenia forma...


(No, no era jo, que estic enganxada a El rei del món del Macip
i encara em costa treure les agulles al transport públic (ai))

Lizaran

La meva relació amb les Lizaran va començar amb la Lola. Era la propietària de la botiga de plantes exòtiques de La botiga dels horrors, la primera obra professional que vaig anar a veure sense la família, només amb uns amics de l'institut. Després va venir Poble nou i encara va recitar el Poema de Nadal al costat de l'Alfred Lucchetti.

Ella era el teatre clàssic català. Aquest to de pastorets i passió. La lligava amb la Maria Matilde Almendros, que venia als estius al poble dels meus avis i feia Sagarra i Pitarra i jo obria els ulls i les orelles i em deixava gronxar pels seus versos.

Però després vaig descobrir l'Anna. La força, la presència, la mirada. La capacitat còmica (la recordo molt a El 30 d'abril i com a propietària d'una sex-shop del barri d'Horta de Barcelona a L'un per l'altre), la capacitat de donar sentit al text (no m'hauria empassat Tot esperant Godot sense ella i l'Eduard Fernández damunt de l'escenari), la capacitat dramàtica (he vist l'Agost de la darrera tongada).

Ella era el teatre. M'ha fet entendre, estimar, plorar, riure, fugir, quedar-me... Ella és el teatre.

Si us plau, no l'oblidem.