Marges de pedra en sec, l’ordre dels camps

Llum de vi blanc / Joan Margarit

Ens fem nostres els paisatges. Se'ns claven endins. No és qüestió de colzes sinó de temps, de passar pels mateixos camins, encara que sigui d'esma.

Em retallen imatges del temps d'estiu i sé que són meus. D'esquitllentes o plens d'història.

Això mateix ens passa amb les paraules.

Ruïnes

Al peu de les ruïnes,
m'empetiteixo

Al cim de les ruïnes,
hi brota l'esperança.

Darrere les ruïnes,
hi torna a sortir el sol.

Una proposta de Relats conjunts

Mans a les mans


Et duc amb mi
em recorden el mar
les duràs a les mans
pensaràs en els meus dits



Aïllada del món

Dilluns, al metro, tothom llegia La Vanguàrdia
(sí, sí, majoria absoluta, crec que la regalaven en alguna estació anterior...)
Tothom? No!!!
Una dama de les agulles resistia a la temptació de les lletres.
I l'obra prenia forma...


(No, no era jo, que estic enganxada a El rei del món del Macip
i encara em costa treure les agulles al transport públic (ai))