M'agrada pensar que viatgen. Que aprofiten que no estic per elles per fugir. O potser només volen reposar i observar el que passa.
Per això, quan em vaig adonar que havia perdut el guant acabat d'estrenar quan me'l vaig treure per marcar la targeta a l'entrada al metro, vaig seguir endavant el meu camí. Vaig fer la jornada laboral. I, al tornar, m'esperava. Va jugar a fet i amagar i el vaig trobar dins la bossa d'escombraries. A mi no m'ho explicarà però, a la seva parella de vida, segur que sí.
Els sis de la petita
No en tens prou amb una sola mà. Ja te'n calen dues. I això vol dir que et vas fent gran i no tenim prou dits per abastar-te. Com és que tot passa tant de pressa?
Omples el dia i la casa d'històries de princeses i de germans zoòlegs, de contes de pares i mares i fills i filles i avis i àvies i tota la parentel·la. I de trenes. De moltes trenes de cabells i de fils i d'amics i amigues i de cosins i cosines. I de petons. Amb abraçada inclosa.
Ets de música i paraules sentides, escoltades i explicades més que d'aquests dibuixos que encara se't fan llunyans i complexos i que els grans en diem lletres. Però no dius que no a algú que t'acompanya a la biblioteca i t'ajuda a viatjar a mons per eixamplar el teu univers. Com has fet amb tantes altres coses, un dia obriràs els ulls i les lletres i les paraules seran amigues teves... i seguiràs demanant que t'expliquem un conte abans d'anar a dormir. Per tenir-nos ben a prop.
Encara que passin els anys, no vull deixar mai de perdre'm en la dolçor infinita de la teva mirada.
Per molts anys!!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)