Heus aquí: jo he guardat fusta al moll

Nocturn per a acordió de Joan Salvat-Papasseit


Ni vaig fer vaga ni em vaig indignar. No m'agrada on és la meva economia. Em sulfuro quan sento indemnitzacions i sous d'alts càrrecs bancaris mentre petites empreses tanquen. No m'ho puc creure quan veig la quantitat d'immobles propietat dels nostres polítics que no van fer res amb la bombolla immobiliària.

Però em nego a renunciar a un dia del meu sou, tal i com està la situació, per donar força a unes organitzacions que potser en el seu dia van tenir sentit però avui estan obsoletes i enganxades als seus esquemes antiquats. La majoria d'ells no han trepitjat una fàbrica, no saben què és guardar fusta al moll. Ens estan prenent el pèl per totes bandes.

Hem de trobar una altra manera. Hi ha de ser. Una altra manera de fer-nos escoltar, de canviar les coses. N'estic absolutament segura.

Potser em quedo sola sota la figuera. Si és així, com a mínim que m'acompanyi un txa-txa-txà.


Gosa el moment que t'ha sigut donat

Cant de novembre a  Visions i cants / Joan Maragall


La tardor i la primavera tenen una relació particular. No els agraden els extrems però tampoc els agrada la monotonia. Ara vent, ara pluja, ara vida. M'agraden precisament per això, perquè no tenen por al canvi, a la transformació, perquè saben que cal que tot canviï perquè tot segueixi igual.

Cal prendre decisions i no sempre és senzill. Cal denunciar sense por tot allò que no és just, encara que ens pugui portar problemes. Cal defensar la llibertat, l'honestedat i la democràcia, perquè són els nostres pilars bàsics.

No us deixeu enganyar per la traducció fàcil del verb. Gosar vol dir tenir el coratge suficient. I això és el que ens cal. Cada dia i en tots i cadascun dels aspectes de la nostra vida.

Ja ho sabeu, un llapis mai no dibuixa sense una mà.


Em preguntes perquè ho faig / només ho faig per tu

Només ho faig per tu a Concert de mitjanit / Sau

Em va costar. El nen m'ho demanava però reconec que el faig fer suar. La gran també s'hi va apuntar. De manera que, dissabte, tots tres, vam anar al teatre. Al Victòria, el primer teatre al que vaig anar només amb amics a veure una obra professional: La botiga dels horrors. Em vaig enamorar del Pep Anton Muñoz. I dels musicals. I del Victòria.

No es estrany que em posi nostàlgica perquè el que vam anar a veure era Sau. I Sopa de Cabra. I els Pets. I Duble Buble. I Lax'n'Busto. El Cop de Rock més dolç que he rebut mai, ple cançons que em permetien cantar la meva música en la meva llengua.

Potser la mandra d'acostar-m'hi era la por al sacseig, a veure tot el que ha passat d'allà fins aquí. Ben bé el que explicava la història damunt de l'escenari. Ja m'he sacsejat i ho vaig començar a fer en directe, cantant-les gairebé totes i, al final, pujant al Tren de mitjanit i al Cop de Rock i al que fes falta, mentre la gran i el nen em miraven entre incrèduls i al·lucinats.

Dissabte és la vostra última oportunitat. De reviure. De tornar-hi. I de fer un traspàs generacional. El nen ha pres el programa i fa cerques per escoltar l'original de totes les cançons.

Gràcies per tornar-nos la música, la lletra i els records.