Carrer de les Bugaderes, 39

El nen: Per què tants poetes tenen nom de carrer? La gran: Per què tants escriptors tenen nom de biblioteca? La petita: Si em prenc el xaropet, podré beure un glop d'aigua i menjar una oliva negra?

Ja fa dies que llegeix els diaris i pregunta. Aquestes eleccions, doncs, l'agafen quan el tema de la temporada és tot el que és notícia. Ens demana poder anar a actes de tots els partits. La nostra logística diària no ens permet assistir a tot arreu, però sí a un nombre significatiu d'activitats. A més, s'empassa uns quants dels debats. De tant en tant, li preguntem què en pensa de tot plegat i arriba a les seves conclusions: Les dretes es dediquen més a l'economia i les esquerres més a les persones. El federalisme és com la Federació de futbol. Espanya és com quan canvies cromos al pati i un nen  t'agafa els cromos i no te'ls torna tots, només una part més petita. Per això ara ja no volem jugar més amb ell i demanem la independència. Avui ens acompanyarà a votar perquè ell encara no pot. Però ens ha demostrat que allò del que parlaven tant sovint, la desafecció, es resol escoltant . I respectant. I complint les promeses. Perquè hi haurà un nen de nou an...

Normalment sembla una ovella. O un elefant. O cotó fluix. - Aquell núvol sembla la part nord del Canadà. Visions particulars d'un esperit geogràfic.

Només ho faig per tu a Concert de mitjanit / Sau Em va costar. El nen m'ho demanava però reconec que el faig fer suar. La gran també s'hi va apuntar. De manera que, dissabte, tots tres, vam anar al teatre. Al Victòria, el primer teatre al que vaig anar només amb amics a veure una obra professional: La botiga dels horrors. Em vaig enamorar del Pep Anton Muñoz. I dels musicals. I del Victòria. No es estrany que em posi nostàlgica perquè el que vam anar a veure era Sau. I Sopa de Cabra. I els Pets. I Duble Buble. I Lax'n'Busto. El Cop de Rock més dolç que he rebut mai , ple cançons que em permetien cantar la meva música en la meva llengua. Potser la mandra d'acostar-m'hi era la por al sacseig , a veure tot el que ha passat d'allà fins aquí. Ben bé el que explicava la història damunt de l'escenari. Ja m'he sacsejat i ho vaig començar a fer en directe, cantant-les gairebé totes i, al final, pujant al Tren de mitjanit i al Cop de Rock i al que...

L'arquitecte a Espècies per catalogar / Els amics de les arts És curiós que t'agradi fer teatre però no t'agradi disfressar-te. Sempre pots argumentar que et ve de lluny. Encara que ara no ho sembli, de petita eres extremadament tímida. I cada any, encara que el dijous haguessis menjat la truita i la botifarra d'ou, estaves convençuda que series l'única disfressada de l'escola , que t'havies equivocat de dia. Un any, va nevar (aquests de la capital, que de quatre volves en diem nevada). I va ser molt màgic. Però tret d'aquell any... La cosa empitjora quan ets mare de tres criatures i a l'escola diuen que han de portar una disfressa original, que l'hagin fet ells i que l'hagin fet a casa . I un et demana anar de contenidor d'escombraries orgàniques i l'altra de tortuga i l'altra... Si hi ajuntes que, acostumada com estàs a deixar-ho tot per darrera hora (bàsicament perquè poden canviar quinze vegades d'idea la setmana ante...

Sincer, apassionat i segur d'ell mateix, res no l'atura quan un tema l'interessa . El nostre home de la corbata remenarà l'espai, la xarxa i la biblioteca a la recerca de més informació. Potser aquesta set de coneixements va fer que amb dos anys entengués la relació entre lletres i paraules i als tres fos capaç de llegir qualsevol text amb lletra d'impremta gràcies a les parades del tramvia. Més del teclat que del llapis, més del museu que de jugar al carrer, més d'activitats amb objectiu que del lleure pel lleure, no en tindria mai prou de bicicleta i futbol. És de grup social petit i estable, de costums i horaris, de saber què farem, quan i com. Tant et regala les abraçades i els petons més dolços com s'indigna fins a l'ànima. Però després torna, i reconeix, i analitza, i millora. Grans esperances . Va néixer 191 anys després de Dickens, dia per dia, i quan mirava de lligar-ne la coincidència he trobat que aquest títol li escau com cap altre. E...

- I qui decideix que hi ha dies mundials de les coses? No, no m'ho diguis: elcorteinglés. - (Se sent un fort petard el dia de la treva) Això és ETA que no s'ha pogut aguantar. - El papa dorm. El portes tu a coll. No sé si començar a preocupar-me per l'especial sentit de l'humor del meu fill...

Nosaltres, ben mirat  a  Paraules al vent / Miquel Martí i Pol Catàleg de lectura pública  /  Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona A casa, sopant, la petita se m'acosta: - Mama, el tete m'ha pres la O. - Què dius, videta? - El tete m'ha pres la O! - La mare no t'entén. - El tete m'ha pres la O!!! Miro la nevera. Hi tenim moltes lletres-imant per jugar. - No, mira, carinyo, la O és aquí. - No, mama, no. Se'n va. Torna amb una cadira de vímet amb el nom del seu germà. M'assenyala la O del nom. - Ho veus, mama. El tete m'ha pres la O A partir d'aquí, dures negociacions sobre la pertinença de les lletres dels noms de tots els membres de la família.

- No he dit mai que no sigui amiga meva. Només que, de vegades, és absolutament insuportable.

- Jo sóc molt tranquil. El que passa és que, de vegades, m'espatllo.

Llegeixo un llibre al tren , com sempre que puc. Aquest cop és "Historia de la lectura" de l'Alberto Manguel. La petita dorm i els altres dos es distreuen dibuixant, xerrant, mirant... Sóc just davant la porta de baixada. - T'agradarà molt aquest llibre. Una dona, encara més kumbaià que jo (que ho sóc més d'esperit que d'indumentària). - Gràcies. Me l'ha regalat una amiga. - Doncs deu ser molt bona amiga teva. Després, llegeix "La biblioteca de noche". Encara t'agradarà més. - Gràcies. S'obren les portes i baixa. La gran obre la bossa, al metro . La senyora que té asseguda al davant se la mira amb suspicàcia. Llavors, la gran treu el ganxet i el fil, i s'hi posa. Els llavis de la senyora esbossen un somriure i, al cap de ben poca estona, ja xerren totes dues com si es coneguessin de tota la vida. Tornem cap a casa en autobús . El nen al seu seient preferit imitant el so i el conductor. La gran llegeix i la petita em demana d...

Aquestes dues darreres setmanes han estat de bojos . La petita, d'una tos pesada i cansadora a la pilota de ping-pong blavosa al front després d'acostar-se massa carinyosament a la porta, de ferums líquides per baix a fonts rajadores per dalt. A l'Associació de Pares, volent-los defensar i trobar una via realista has passat a convertir-te en el monstre que envia els nens amb transtorns de l'aprenentatge a l'escola concertada i, a sobre, per qüestionar els números, fas ajornar l'Assemblea. A l'escala de veïns, els administradors no rutllen, les clavegueres no xuclen i no hi ha comandaments per la porta amb personalitat pròpia de l'aparcament. Hi ha assajos extra de la coral de la gran i examen de comarques i els dictats de català que costen... El nen té una competició de futbol que s'anul·la però no... però sí... però ara ho canviem. (On són el simpàtic o la simpàtica que va dir que a les extraescolars col·loquem els nens? Hauríem de tenir una xerrad...

Abans d'ahir va ser fantàstic. El nen va trigar menys de 90 minuts a vestir-se, posar-se les sabates i cordar-se-les. La petita es va llevar de molt bon humor i va cantar cançons al drac, al sol i a la lluna. La gran va anar a comprar el pa sola. Vaig arribar abans d'hora a la feina. Vaig aconseguir actualitzar arxius xml amb l'msxml (i mira que se m'havia resistit). Vaig descobrir un claustre del segle XV per perdre-m'hi. Vaig veure un grup de dones teixint i rient juntes . La gran em va explicar que, segons va sentir en un reportatge, els homes sempre comencen amb pedra i les dones amb paper. Per això sempre guanyem . La gran em va explicar que, després de pedra, sempre fan tisores. Són fàcils de preveure... La pediatra em va dir que tinc tres fills fantàstics que creixen com han de créixer. La petita va estar tranquil·la tota la visita... fins que va arribar la vacuna. Però la podem perdonar, no? Lo carinyo va arribar d'hora de la feina i ens ...

Un d'aquells dies carallots en què no avances feina, tires la cadira enrere, t'embadoques mirant les sabates i et preguntes perquè els nusos et queden sempre torts . Vols dir que això no s'ho ha preguntat algú més? Cerques i trobes l' Ian's Shoelace Site  i t'enamores de l'Ian's lace i mai de mai més et tornen a quedar torts i a més els fas a una velocitat ideal (després d'un cert temps de pràctica) per cordar els de tota la família abans de sortir de casa. Parlant de família... Diuen que els plats s'assemblen a les olles (ai, si em trobés amb el creador d'aquesta bonica expressió i em digués on els troba la semblança) i per això el nen adora les corbates ... i son pare no. Festa d'aniversari? Corbata. Convidats a casa d'algú? Corbata. I això que va a l'escola pública!!! De manera que sí, també, he remenat la xarxa per aprendre a fer nusos de corbata. I la tinc: tie-a-tie.net . Evidentment, és l'excepció allà on va (he hagut...

Nosaltres som d'allà però vivim aquí. De manera que, a l'espera que la petita se'ns faci una mica més gran i ens retrobem amb el transport públic, passem una bona estona al cotxe cada dia . Tots quatre. La petita no diu massa res, però amb els altres dos xerrem, cridem, riem, cantem, plorem, ens empipem... i juguem. Un dels jocs que més ens agrada és el de fer petites frases amb les tres lletres de cada matrícula . Ahir, per exemple, la que ens va agradar més va ser Gelat de Xocolata Líquida (GXL) de la gran. Però el nostre descobriment més increïble que ens va tenir plorant de riure una bona estona va ser un del nen que mai més ens traurem del cap: Club Koala Martínez . La imaginació i el caparró dels nens, que no té preu.

El nen i jo ens barallem. Perquè em contesta malament quan li demano que faci una cosa. Perquè té un d’aquells dies en que tot el posa de mala lluna. Perquè ha entrat a l’espiral i no aconsegueix baixar-ne. Marxa a l’habitació. Passen dos minuts. Apareix a la cuina: “Perdona mama. Tot ho faig malament. Diga’m fracassat ”. Tampoc era això, bitxo, tampoc era això...