La bellesa de la vellesa

La cicatriu de l'adjectiu idoni llençat al moment perfecte encara és visible tants anys després. No he perdut la mania de resseguir-la amb el dit índex, tal com feia la Colometa amb les seves balances, cada vegada que faig dissabte de la prestatgeria. El llibre ha envellit amb mi. La cola del llom va cedir i els plecs cauen i es desendrecen sempre que l’agafo, però m’agrada que sigui així. Tots els llibres que acarono amb el drap de la pols m’han marcat amb talls o esgarrinxades. Només alguns han deixat cicatrius, algunes de molt més recents, d’altres de més profundes, però cap com la primera. La bellesa de la vellesa em fa reviure el moment en que vaig saber que la lectura m’acompanyaria tota la vida.

(Concurs de microrelats, 3a participació, 2016)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Ple de colors

Tres, dos, un...

Ruïnes