Carrer de les Bugaderes, 39

La paraula i el traç i el domini del joc. La rival, estudiada. La lluita, controlada. 49 raons per seguir-te estimant, 22 més per les que vindran. El càlcul més precís, el dibuix inspirat. La tenacitat justa, la justícia tenaç. Segura i insegura, independent de cap, només si hi ha abraçades. Segueix-te preguntant, segueix posant en dubte el que et posi al davant la gent, el temps, la vida. I si alguna esgarrapa mira-te-la com saps fer, llepa't bé les ferides que aviat seran cicatrius. Vola alt, sigues tu que no t'aturi ningú. El món és a les teves mans.

No deixis mai de crear

El nen: Per què tants poetes tenen nom de carrer? La gran: Per què tants escriptors tenen nom de biblioteca? La petita: Si em prenc el xaropet, podré beure un glop d'aigua i menjar una oliva negra?

Et duc amb mi em recorden el mar les duràs a les mans pensaràs en els meus dits

Et mira de tu a tu. Et parla de tu a tu. Ja és gran perquè ja va a l'institut. Recordes aquells peus i aquells dits de les mans tan menuts que tenia quan va néixer? Doncs ara és més o menys el mateix. S'està estrenant en el camí de la maduresa, l'escola se li quedava petita, l'institut li va a mida i s'hi aboca amb passió. De totes les converses n'aprens i n'aprèn i un dia, com si no vingués a tomb et diu: - Si qui vol lluir, ha de patir, qui vol guanyar, ha de lluitar . Creues els dits, toques fusta i ferro i demanes que no canviï mai.

On he deixat les claus / J.V.Foix Vols curts, prop del niu. N'aprens. Vols de risc, més enllà. Busques el teu lloc. Un dia, faràs el teu niu. Casa nostra sempre serà casa teva.

Feia anar els llapissos abans de fer anar les cames. Ara que les té gairebé més llargues que jo, encara segueix buscant nous estils, aprendre i crear. Però amb els dibuixos no en té prou i s'atrapa en llibres gruixuts per viure històries d'altres com si fossin la seva. En el camí de la seva independència, és a punt de fer el triple salt a l'institut. Ja s'hi troba. Sap que no deixarà l'escola del tot, perquè encara hi té els seus germans, però ja se sent més fora que dins. Potser perquè és una filòsofa en un món de cap-quadrats . "M'avergonyeixo de la raça humana" i "Tu tens por a la mort?" són dues de les preguntes que m'ha fet un matí qualsevol a quarts de vuit abans de sortir de casa, mentre prepara els gots de llet per a tota la família. Ha triat estar sola abans que mal acompanyada. Encara no sap fins a quin punt això la fa forta. L'ajudarà a enfrontar-se al tsunami que tot just comença a tastar, ella i els que l'envolt...

Només ho faig per tu a Concert de mitjanit / Sau Em va costar. El nen m'ho demanava però reconec que el faig fer suar. La gran també s'hi va apuntar. De manera que, dissabte, tots tres, vam anar al teatre. Al Victòria, el primer teatre al que vaig anar només amb amics a veure una obra professional: La botiga dels horrors. Em vaig enamorar del Pep Anton Muñoz. I dels musicals. I del Victòria. No es estrany que em posi nostàlgica perquè el que vam anar a veure era Sau. I Sopa de Cabra. I els Pets. I Duble Buble. I Lax'n'Busto. El Cop de Rock més dolç que he rebut mai , ple cançons que em permetien cantar la meva música en la meva llengua. Potser la mandra d'acostar-m'hi era la por al sacseig , a veure tot el que ha passat d'allà fins aquí. Ben bé el que explicava la història damunt de l'escenari. Ja m'he sacsejat i ho vaig començar a fer en directe, cantant-les gairebé totes i, al final, pujant al Tren de mitjanit i al Cop de Rock i al que...

L'arquitecte a Espècies per catalogar / Els amics de les arts És curiós que t'agradi fer teatre però no t'agradi disfressar-te. Sempre pots argumentar que et ve de lluny. Encara que ara no ho sembli, de petita eres extremadament tímida. I cada any, encara que el dijous haguessis menjat la truita i la botifarra d'ou, estaves convençuda que series l'única disfressada de l'escola , que t'havies equivocat de dia. Un any, va nevar (aquests de la capital, que de quatre volves en diem nevada). I va ser molt màgic. Però tret d'aquell any... La cosa empitjora quan ets mare de tres criatures i a l'escola diuen que han de portar una disfressa original, que l'hagin fet ells i que l'hagin fet a casa . I un et demana anar de contenidor d'escombraries orgàniques i l'altra de tortuga i l'altra... Si hi ajuntes que, acostumada com estàs a deixar-ho tot per darrera hora (bàsicament perquè poden canviar quinze vegades d'idea la setmana ante...

Cançó a Mahalta / Màrius Torres Catàleg de lectura pública  /  Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona La gran, avui, és una mica més gran. No passa res, princesa. Aquest és el camí. Som aquí. Sempre hi serem. Compta amb nosaltres.

Un dia et planteges que podria aprendre a fer ganxet. Trieu el model i el fil. I en surt això... Sí, d'acord, tu hi has afegit les dents i els ulls-botons que ella ha escollit. En fa un segon per a un amic invisible i ja no li cal tanta ajuda. Compreu més fils. Fas quaranta anys i, no saps com, et fa un regal... I mentre tu fas dos intents d'ous de pasqua (el segon una mica més reeixit) ella, sense patró, et planta això... I penses que sí, que era el moment, que hi té gràcia... mentre t'eixugues les baves que rellisquen barbeta avall.

Llegeixo un llibre al tren , com sempre que puc. Aquest cop és "Historia de la lectura" de l'Alberto Manguel. La petita dorm i els altres dos es distreuen dibuixant, xerrant, mirant... Sóc just davant la porta de baixada. - T'agradarà molt aquest llibre. Una dona, encara més kumbaià que jo (que ho sóc més d'esperit que d'indumentària). - Gràcies. Me l'ha regalat una amiga. - Doncs deu ser molt bona amiga teva. Després, llegeix "La biblioteca de noche". Encara t'agradarà més. - Gràcies. S'obren les portes i baixa. La gran obre la bossa, al metro . La senyora que té asseguda al davant se la mira amb suspicàcia. Llavors, la gran treu el ganxet i el fil, i s'hi posa. Els llavis de la senyora esbossen un somriure i, al cap de ben poca estona, ja xerren totes dues com si es coneguessin de tota la vida. Tornem cap a casa en autobús . El nen al seu seient preferit imitant el so i el conductor. La gran llegeix i la petita em demana d...

Aquestes dues darreres setmanes han estat de bojos . La petita, d'una tos pesada i cansadora a la pilota de ping-pong blavosa al front després d'acostar-se massa carinyosament a la porta, de ferums líquides per baix a fonts rajadores per dalt. A l'Associació de Pares, volent-los defensar i trobar una via realista has passat a convertir-te en el monstre que envia els nens amb transtorns de l'aprenentatge a l'escola concertada i, a sobre, per qüestionar els números, fas ajornar l'Assemblea. A l'escala de veïns, els administradors no rutllen, les clavegueres no xuclen i no hi ha comandaments per la porta amb personalitat pròpia de l'aparcament. Hi ha assajos extra de la coral de la gran i examen de comarques i els dictats de català que costen... El nen té una competició de futbol que s'anul·la però no... però sí... però ara ho canviem. (On són el simpàtic o la simpàtica que va dir que a les extraescolars col·loquem els nens? Hauríem de tenir una xerrad...

Abans d'ahir va ser fantàstic. El nen va trigar menys de 90 minuts a vestir-se, posar-se les sabates i cordar-se-les. La petita es va llevar de molt bon humor i va cantar cançons al drac, al sol i a la lluna. La gran va anar a comprar el pa sola. Vaig arribar abans d'hora a la feina. Vaig aconseguir actualitzar arxius xml amb l'msxml (i mira que se m'havia resistit). Vaig descobrir un claustre del segle XV per perdre-m'hi. Vaig veure un grup de dones teixint i rient juntes . La gran em va explicar que, segons va sentir en un reportatge, els homes sempre comencen amb pedra i les dones amb paper. Per això sempre guanyem . La gran em va explicar que, després de pedra, sempre fan tisores. Són fàcils de preveure... La pediatra em va dir que tinc tres fills fantàstics que creixen com han de créixer. La petita va estar tranquil·la tota la visita... fins que va arribar la vacuna. Però la podem perdonar, no? Lo carinyo va arribar d'hora de la feina i ens ...

Nosaltres som d'allà però vivim aquí. De manera que, a l'espera que la petita se'ns faci una mica més gran i ens retrobem amb el transport públic, passem una bona estona al cotxe cada dia . Tots quatre. La petita no diu massa res, però amb els altres dos xerrem, cridem, riem, cantem, plorem, ens empipem... i juguem. Un dels jocs que més ens agrada és el de fer petites frases amb les tres lletres de cada matrícula . Ahir, per exemple, la que ens va agradar més va ser Gelat de Xocolata Líquida (GXL) de la gran. Però el nostre descobriment més increïble que ens va tenir plorant de riure una bona estona va ser un del nen que mai més ens traurem del cap: Club Koala Martínez . La imaginació i el caparró dels nens, que no té preu.

Quan vaig lligar el meu primer allioli... No, perdó. Quan després de molts anys d'intents vaig aconseguir lligar un allioli (ara, sí) ho hauria d'haver sospitat. No, que sí, que alguna coca havia fet. Pels nens a l'escola, per algun aniversari... Teniu raó, quan la intolerància a la lactosa va entrar a casa nostra em vaig espavilar una mica més... Res de l'altre món, però la coca de iogurt ja no colava... I llavors arriba la gran i diu que els panellets aquest any els han de fer a casa, en grup. Ah, sí, i que només pot ser a casa nostra. Ostres, ja és divendres? D'on trec les receptes? Una mica de cerca en aquests blocs de cuina... Ai, mira, aquestes receptes de la Taula d'en Bernat i la seva amiga Irene. Són ideals: senzilles, entenedores i divertides. No deixem de pensar en alèrgies i intoleràncies: adaptem la recepta dels cocos de Vida Culinaria . No hem tingut temps de deixar reposar la massa (sempre amb presses) i donar forma ens ha costat no sabe...

Els nostres pantalons reposen junts damunt d'una cadira després de la planxa. L'un damunt de l'altre. Tinc pressa i no me n'adono. Els agafo per desar-los i ho veig. Entre el teu i el meu només hi ha dos centímetres de diferència. La gran se'ns està fent gran, gran...