Carrer de les Bugaderes, 39

La meva relació amb les Lizaran va començar amb la Lola. Era la propietària de la botiga de plantes exòtiques de La botiga dels horrors , la primera obra professional que vaig anar a veure sense la família, només amb uns amics de l'institut. Després va venir Poble nou  i encara va recitar el Poema de Nadal  al costat de l'Alfred Lucchetti. Ella era el teatre clàssic català. Aquest to de pastorets i passió. La lligava amb la Maria Matilde Almendros, que venia als estius al poble dels meus avis i feia Sagarra i Pitarra i jo obria els ulls i les orelles i em deixava gronxar pels seus versos. Però després vaig descobrir l'Anna. La força, la presència, la mirada. La capacitat còmica (la recordo molt a El 30 d'abril  i com a propietària d'una sex-shop del barri d'Horta de Barcelona a L'un per l'altre ), la capacitat de donar sentit al text (no m'hauria empassat Tot esperant Godot sense ella i l'Eduard Fernández damunt de l'escenari), la capacit...

I got rythm / George Gershwin Diuen que en cadascuna de les teves escenes hi havia molt de treball, que no deixaves res a la improvització, que eres dur i estricte. Però tot sembla tant senzill quan ho fas tu. Deixar-se endur per la música sense perdre un bri de personalitat, sense exageracions ni estridències però sense deixar de posar-se reptes. La dansa hauria de ser sempre això. Les casualitats. Si em diuen París, penso en tu. Després de passar-hi uns dies, vaig treure la pols a la pel·lícula que he vist segurament més vegades a la vida. En versió original. Amb decorats de cartró pedra però amb música de qualitat excepcional. Per tornar a descobrir que t'atrevies amb tot . Qui deia que no es pot treballar amb nens i amb animals? Amb nens, amb dibuixos animats i damunt d'un paper de diari. Allà on siguis, per molts segles, Gene!!!

Només ho faig per tu a Concert de mitjanit / Sau Em va costar. El nen m'ho demanava però reconec que el faig fer suar. La gran també s'hi va apuntar. De manera que, dissabte, tots tres, vam anar al teatre. Al Victòria, el primer teatre al que vaig anar només amb amics a veure una obra professional: La botiga dels horrors. Em vaig enamorar del Pep Anton Muñoz. I dels musicals. I del Victòria. No es estrany que em posi nostàlgica perquè el que vam anar a veure era Sau. I Sopa de Cabra. I els Pets. I Duble Buble. I Lax'n'Busto. El Cop de Rock més dolç que he rebut mai , ple cançons que em permetien cantar la meva música en la meva llengua. Potser la mandra d'acostar-m'hi era la por al sacseig , a veure tot el que ha passat d'allà fins aquí. Ben bé el que explicava la història damunt de l'escenari. Ja m'he sacsejat i ho vaig començar a fer en directe, cantant-les gairebé totes i, al final, pujant al Tren de mitjanit i al Cop de Rock i al que...

ni amb diners, ni per força, ni de franc L'hostal de la Glòria / Josep Maria de Sagarra Catàleg de lectura pública  /  Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona Dimarts farà 50 anys de la seva mort. Clarors i llums, diuen . Però sempre m'he sentit bategar a la sang la seva poesia. Vaig començar amb el teatre i va ser després que va arribar la resta. La Vida privada, no fa pas gaire. A la iaia li agradava que li recités la part final de la Rambla de les Floristes. Me'n sé uns quants fragments. He representat les Vinyes del Priorat. Però em queda pendent una de les més representades del teatre català: l'Hostal. Encara que fos en un racó, amb el paper més petit. Les seves heroïnes (tantes dones!!!) i els seus arguments potser no són políticament correctes avui en dia, potser són històries amb altres morals. Però els seus versos sempre seran a la vora dels meus llavis . Com que no he trobat enlloc la part final de l'obra on apareixen els versos qu...

[...] sense dubte, ni enveja ni enemic Aiguamarina, d'Àncores i estrelles / Josep Maria de Sagarra Catàleg de lectura pública / Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona La meva iaia era actriu. Ho duia a la sang. De les del grup del poble. I sempre li tocaven més aviat els papers còmics. Però va tenir el seu moment de glòria, mai millor dit, amb l'Hostal de la Glòria del Sagarra. Per això, quan la Companyia de la Maria Matilde Almendros va venir a interpretar-la, no ens la podíem perdre. Ens van dir que érem massa petits, però els meus cosins i jo hi vam insistir. Aquella tarda vam tenir tempesta d'estiu, de les que verdegen el cel, i tot el poble va quedar a les fosques. Érem de Festa Major però només una activitat es va mantenir: la representació de l'obra, amb llums de gas. És la primera obra professional que recordo i me'n vaig enamorar. Del teatre. De l'obra. De Sagarra.

...sinó els llavis dels fills i els vostres versos. Poesia completa / Maria Àngels Anglada Edicions Vitel·la  /  Catàleg de lectura pública  /  Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona Tot i que de petita que recito versos, ho he fet sempre en família. Però el grup de teatre del que ara ja formo part em va oferir l'oportunitat de recitar en públic. A bodes em convides!!! Allà em teniu mirant de transmetre aquest immens amor per les paraules a un públic (en general, escàs, perquè ja sabem que la poesia provoca al·lèrgia en un percentatge molt alt de la població) però sobretot gaudint de l'oportunitat de descobrir dues poetes brillantíssimes que desconeixia totalment. L'Anglada no és fàcil però la preparació de l'espectacle volia que la recitéssim més i més i més i, de cop, les seves paraules eren teves, prenien tot el sentit. Tot el sentit.

La mare volia esperar que fos Sant Jordi. Ja estava acostumada als embarassos llargs, era el tercer. Però ell no volia esperar i el Divendres Sant de fa trenta anys (i alguns dies, ja sabem com va això de la Setmana Santa) el van ajudar a néixer, com a nosaltres dues. La iaia ens va dir que era un nen i només tenia unes hores quan el vaig tenir en braços . Només uns segons, estava massa impressionada: se'ns assemblava tant!!! I era el meu germà petit, el que no havia d'arribar perquè vostè-no-pot-tornar-a-quedar-embarassada-amb-aquesta-matriu. Encara tinc les imatges enregistrades. A la memòria dels deu anys. Diuen que els nascuts en Divendres Sant tenen una gràcia i jo us he de dir que el meu germà les té totes. És un gran amic, un escoltador impecable, d'accions útils més que de paraules sobreres, un braç on agafar-te si et perds . Sap què vol i què no vol de la vida i no li cal seguir la moda però tampoc refusar-la sense solta ni volta. L'he vist volant i fent vola...

Fa 25 anys que visc dues vides. A mi no em deixaven ni tan sols entrar a l'hospital: l'havíem de saludar des de la finestra. I només teníem 7 o 8 anys. Només li quedaven mesos, però va resistir fins als 15. Hi ha qui diu que l' Albert Espinosa sempre parla del mateix. Ja ho diuen que són les orelles que escolten les que interpreten el missatge. Hi ha molts tabús familiars, socials, interns que l'Albert rebenta i hauran de ressonar, i ell hi haurà d'insistir i insistir, perquè cal que se l'escoltin . Ara hi ha pallassos, dibuixos, vida dins dels hospitals. Gràcies, Albert, per tot el que hi tens a veure. Jo ja he vist el primer capítol de la sèrie per internet. No és una "sèrie de metges", és moltíssim més que això. Ha de ser un èxit, perquè segur que només veure-la ens fa més persones .

Al mateix carrer, em creuo amb el Xavi Bosch (que alt!) i amb el Pere Arquillué (quina mirada!). Al mateix aparcament, m'entrepusso (literalment) amb el Carles Capdevila (de nou, que alt!) i vaig darrere de l 'Antoni Bassas (quan no feia les Amèriques). I el nen comparteix camió de bombers en un parc infantil amb un dels de l' Eva Piquer . Al mateix espai, el Xavier Cassadó em veu tan perduda que m'indica el camí correcte. Faig l'aperitiu al costat del Lluís Marco , que no aixeca els ulls del diari. Al súper coincideixo amb la Montse Guallar i a la perruqueria, amb el Joan Maria Pou . Ja ho dic jo, que som un país petit. Els ho dic que m'agraden ? Que ho fan molt bé? Que són una mica meus sense conèixer-los? I que no vull saber absolutament res més de la seva vida (és per la seva feina, que els admiro) però em fa contenta compartir aquest petit pedaç amb ells? No estan treballant, estan vivint i tenen dret a l'anonimat . Però no necessiten sentir-se r...