Polseres vermelles

Fa 25 anys que visc dues vides. A mi no em deixaven ni tan sols entrar a l'hospital: l'havíem de saludar des de la finestra. I només teníem 7 o 8 anys. Només li quedaven mesos, però va resistir fins als 15.

Hi ha qui diu que l'Albert Espinosa sempre parla del mateix. Ja ho diuen que són les orelles que escolten les que interpreten el missatge. Hi ha molts tabús familiars, socials, interns que l'Albert rebenta i hauran de ressonar, i ell hi haurà d'insistir i insistir, perquè cal que se l'escoltin. Ara hi ha pallassos, dibuixos, vida dins dels hospitals. Gràcies, Albert, per tot el que hi tens a veure.

Jo ja he vist el primer capítol de la sèrie per internet. No és una "sèrie de metges", és moltíssim més que això. Ha de ser un èxit, perquè segur que només veure-la ens fa més persones.

Comentaris

  1. sonietaSun24 de gener del 2011, a les 11:43

    esperant-la amb candeletes

    i una caixa de clinex a ma, coneixent-me... la necessitaré

    ResponElimina
  2. Ganxetades24 de gener del 2011, a les 18:35

    Estem en deute amb taaanta gent que parla encara que alguns no els vulguin escoltar!!
    Buscaré un forat per mirar-la per internet, a més aquestes vacances de nadal he llegit un dels seus llibres i tinc el nou a la tauleta de nit, jeje.

    ResponElimina
  3. mercè25 de gener del 2011, a les 11:25

    Ahir vaig veure el primer capitol i em va produïr una sensació dolça. Crec que l'Albert Espinosa aconseguirà fer dolç i proper allò que sembla només agre i pretenem llunyà... Una abraçada.

    ResponElimina
  4. Bugaderes3928 de gener del 2011, a les 19:13

    Veig que esperem amb candeletes els propers capítols... Em sembla que m'asseuré amb la gran per mirar-la, aquest cap de setmana

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Ple de colors

Obro el llibre i llegeixo en veu alta: CONTINUARÀ... Respiro tranquil·la perquè fa dies que mesuro el ritme de lectura. No vull separar-me d'uns personatges que ja són com de la família, d'uns paisatges que formen part de mi. Sé que ell se n'ha adonat. El llibre, vull dir. Per això ha afegit aquesta darrera paraula al final, una paraula que no apareix als seus companys d'edició. Ja sé perquè ho fa. No vol deixar-me desesperançada i buida, com m'ha passat tantes altres vegades. M'envia un missatge ben clar: tothom pot recordar més o menys la història llegida però només alguns la podem fer créixer. M’assec davant de l’ordinador i somric davant el full en blanc. Aquesta vegada, ja ve ple de colors. (Concurs de microrelats, 7a participació, 2016)
Segueix llegint »

La vida que ens hem perdut simplement no existeix

Imatge
La bola de cristall  a 10 milles per veure una bona armadura / Manel Catàleg de lectura pública  /  Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona Com ens agrada fer-nos pel·lícules!!! Com hauria estat si hagués, què hauria passat si jo, on seria ara si... Em deia una amiga a la que estimo molt que li havien recomanat els Manel per superar un mal moment. Jo em pregunto si els Manel no són cervells madurs camuflats dins de cossos joves, perquè les seves lletres són punxades al cap i al cor per als de la meva generació. És tan fàcil com això: aquesta és la vida, és aquesta, no n'hi ha cap altra . Les altres opcions només existeixen al teu cap i segur que tendeixes a idealitzar-les. Mira endavant i compta només amb tu perquè la vida que tindràs serà la que vagis construint. I de vegades, només de vegades, "se'ns baixa la Verge i capgira tot el que crèiem lògic tot fent evident, que per un moment, ens en sortim " (Manel dixit). (Sí, la poesia és plena de
Segueix llegint »

Moment 3#6

Em pregunta qui són. Són els meus avis. Em pregunta on són. Ja no hi són, són morts. Em pregunta on són. I no sé com explicar-li. Anem al cementiri, tota la família. No sé si tindrà por si li explico que són allà. Li explico. Passen uns dies i és ella qui m'ho explica a mi. Els teus avis van passar una porta que es va tancar sola. Hi havia una reixa de punxes i quan es va tancar, es van morir. Ara viuen sols i no els podem anar a veure. Però a la porta hi han escrit els seus noms.
Segueix llegint »