Que descansis força

No sé quin dels adults que m'envoltava quan era petita la deixava anar. Em penso que ben aviat començarà a formar part del meu vocabulari.

En toooots els dies de vacances, he tingut algun nen malalt. La petita del primer a l'últim dia. La resta, en intervals de tres o quatre dies amb grans febrades que desapareixien i tornaven en una cadència imprevisible. Hem anat tres vegades al metge, hem canviat medicacions, hem passat per bronquitis, otitis... Què fem? Tornem a anar al metge? Deixem de donar-li això o allò, o n'hi donem més? Preguntes i dubtes, dubtes i mals de cap.

Però un dels efectes secundaris més terribles de les malalties infantils, sobretot en menors de 6 anys i amb vies respiratòries afectades, és que no dorms. Ara una hora. Ara aigua. Ara dues. Ara un medicament. Ara sembla que torno a agafar la son. Ara plors. Són de vacances, vol dir que els tens a casa i els que no són malalts, volen activitat. I la bateria es va apagant, apagant, apagant.

Avui he dormit sis hores seguides i no me'n sé avenir. Me'n surto a la feina, puc escriure un post... fins i tot, de bon matí, he estat capaç de somriure.

Comentaris

  1. Calderins11 de gener del 2011, a les 15:10

    Ànimms que es van fent grans , "dia que passa, any que empeny". Recordo bé aquestes nits de dubtes i "mala llet", però ara són això, records...
    En aquestes edats també passa allò de "no es el mal que tuvo sinó el mimo que retuvo"...
    Un somriure per a tú :-)

    ResponElimina
  2. Ganxetades14 de gener del 2011, a les 12:38

    Ánims, t'entenc!! la meva petita es va posar malalta diumenge a la nit i aquesta tarda encara tornarem al metge perque no fem net, ahhhhh! Amb qui es queda? qué fem? Dubtes, dubtes, dubtes i nits dormint poc per rematar, aixxx.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Ple de colors

Obro el llibre i llegeixo en veu alta: CONTINUARÀ... Respiro tranquil·la perquè fa dies que mesuro el ritme de lectura. No vull separar-me d'uns personatges que ja són com de la família, d'uns paisatges que formen part de mi. Sé que ell se n'ha adonat. El llibre, vull dir. Per això ha afegit aquesta darrera paraula al final, una paraula que no apareix als seus companys d'edició. Ja sé perquè ho fa. No vol deixar-me desesperançada i buida, com m'ha passat tantes altres vegades. M'envia un missatge ben clar: tothom pot recordar més o menys la història llegida però només alguns la podem fer créixer. M’assec davant de l’ordinador i somric davant el full en blanc. Aquesta vegada, ja ve ple de colors. (Concurs de microrelats, 7a participació, 2016)
Segueix llegint »

La vida que ens hem perdut simplement no existeix

Imatge
La bola de cristall  a 10 milles per veure una bona armadura / Manel Catàleg de lectura pública  /  Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona Com ens agrada fer-nos pel·lícules!!! Com hauria estat si hagués, què hauria passat si jo, on seria ara si... Em deia una amiga a la que estimo molt que li havien recomanat els Manel per superar un mal moment. Jo em pregunto si els Manel no són cervells madurs camuflats dins de cossos joves, perquè les seves lletres són punxades al cap i al cor per als de la meva generació. És tan fàcil com això: aquesta és la vida, és aquesta, no n'hi ha cap altra . Les altres opcions només existeixen al teu cap i segur que tendeixes a idealitzar-les. Mira endavant i compta només amb tu perquè la vida que tindràs serà la que vagis construint. I de vegades, només de vegades, "se'ns baixa la Verge i capgira tot el que crèiem lògic tot fent evident, que per un moment, ens en sortim " (Manel dixit). (Sí, la poesia és plena de
Segueix llegint »

Moment 3#6

Em pregunta qui són. Són els meus avis. Em pregunta on són. Ja no hi són, són morts. Em pregunta on són. I no sé com explicar-li. Anem al cementiri, tota la família. No sé si tindrà por si li explico que són allà. Li explico. Passen uns dies i és ella qui m'ho explica a mi. Els teus avis van passar una porta que es va tancar sola. Hi havia una reixa de punxes i quan es va tancar, es van morir. Ara viuen sols i no els podem anar a veure. Però a la porta hi han escrit els seus noms.
Segueix llegint »