Carrer de les Bugaderes, 39

Obro el llibre i llegeixo en veu alta: CONTINUARÀ... Respiro tranquil·la perquè fa dies que mesuro el ritme de lectura. No vull separar-me d'uns personatges que ja són com de la família, d'uns paisatges que formen part de mi. Sé que ell se n'ha adonat. El llibre, vull dir. Per això ha afegit aquesta darrera paraula al final, una paraula que no apareix als seus companys d'edició. Ja sé perquè ho fa. No vol deixar-me desesperançada i buida, com m'ha passat tantes altres vegades. M'envia un missatge ben clar: tothom pot recordar més o menys la història llegida però només alguns la podem fer créixer. M’assec davant de l’ordinador i somric davant el full en blanc. Aquesta vegada, ja ve ple de colors. (Concurs de microrelats, 7a participació, 2016)

És la clau de tot, la clau mestra. Obre tots els apartaments de l’edifici. Ja li va bé, perquè la del primer primera viatja sovint i li ha de regar les plantes. El del segon tercera sempre es deixa alguna cosa. Puja al seu pis, ho recull i ho té preparat per quan vingui el seu amic. El segon quarta el té llogat una executiva agressiva que l’utilitza per escapar-se de tot i de tothom i que mai duu la clau al damunt. El del tercer primera va tenir un sotrac econòmic i el van fer fora però, de tant en tant, encara el deixa entrar. Les noies del tercer tercera programen videojocs i, quan arriba un paquet al seu nom, no cal ni que truqui: el deixa al rebedor i surt. Quan ja no hi sigui, entendran que cap feina és petita. Tot depèn de la mirada. (Concurs de microrelats, 6a participació, 2016)

Sobretot si són panys mentals, sobretot si són mentals. No, dels altres no n’entenc, però per als panys mentals tinc la recepta perfecta. Molt senzill. Te m’acostes a la biblioteca, a la secció de poesia. Ei, qui diu biblioteca, diu llibreria, que la casa és forta. M’agafes un llibre i l’obres a l’atzar. T’atrapa? Ja hem fet una volta a la clau. No t’atrapa? A per un altre. Així fins a nou vegades. Ei, jo ho faig nou vegades i em funciona. Sí que ho he provat amb altres llibres, sí, però quan és un pany d’aquells que es resisteixen, només te’n surts amb la poesia. Que per què? Perquè és la clau de tot. (Concurs de microrelats, 5a participació, 2016)

Sap que totes les respostes estan dins de la caixa que guarda la inspiració. El problema sempre és trobar-ne la clau i ara no recorda on nassos la va deixar. S’aixeca i mira de recordar què en va fer la darrera vegada. Mmm... Potser va quedar sota la recepta de mona de fruites de l’àvia. No, si encara no l’ha tret, encara té temps. La de la crema catalana! Sí, sempre ha d’obrir la caixa per mirar de descobrir l’ingredient secret que l’àvia no li vol explicar. Aix! Però llavors se li va ocórrer un conte per al concurs de la biblioteca i va deixar la clau per allà al mig. On és la refotuda clau? Tothom tranquil: la trobarà. No conec una serrallera millor quan es tracta d’obrir panys que es resisteixen. Sobretot si són panys mentals. (Concurs de microrelats, 4a participació, 2016)

La cicatriu de l'adjectiu idoni llençat al moment perfecte encara és visible tants anys després. No he perdut la mania de resseguir-la amb el dit índex, tal com feia la Colometa amb les seves balances, cada vegada que faig dissabte de la prestatgeria. El llibre ha envellit amb mi. La cola del llom va cedir i els plecs cauen i es desendrecen sempre que l’agafo, però m’agrada que sigui així. Tots els llibres que acarono amb el drap de la pols m’han marcat amb talls o esgarrinxades. Només alguns han deixat cicatrius, algunes de molt més recents, d’altres de més profundes, però cap com la primera. La bellesa de la vellesa em fa reviure el moment en que vaig saber que la lectura m’acompanyaria tota la vida. (Concurs de microrelats, 3a participació, 2016)

Cada dia, tots dos anàvem a aquell lloc tan estrany on les paraules eren silencioses i no hi havia fronteres. Sèiem un davant de l’altre, prop de la finestra, perquè la vida de fora es barregés una mica amb les històries de dins. Deixàvem els trastos i miràvem l’estat de les plantes del terrat. Sospiràvem profundament i triàvem el llibre del dia. Sense idees prefixades. Una portada, un títol, una olor... Tornàvem a seure, ens miràvem i tres, dos, un... Primer, desapareixien els sons. Després, el mobiliari, la finestra. Podíem anar al desert africà d’abans d’ahir o al planeta més llunyà de demà passat. Una hora de rellotge i l’aterratge. Finestra, mobiliari, sons i la seva mirada. Ens aixecàvem i sortíem, però ja no érem les mateixes. Una duia una mica de sorra a la sabata. L’altra, la cicatriu de l’adjectiu idoni llençat al moment perfecte.  (Concurs de microrelats, 2a participació, 2016 i guanyador del concurs)

Tots dos van perdre un amic. En el moment de separar-se no ho sabien, però no es tornarien a veure mai més. Ni les xarxes socials hi ajudarien. Es va fer el buit i va desaparèixer el món al seu voltant durant els segons d'una mirada al fons de l'estómac que els va fer mal. L'un se'n tornava al seu país. L'altre no es mouria mai més d'aquell poble menut de la Segarra. En el moment de separar-se, va sonar l'avís, fort, contundent, present, per recordar-los que la vida continuava. L'Óskar va marxar de la mà de la seva mare i la mestra va cridar la classe de les Tortugues. Havia acabat l'hora del pati. (Concurs de microrelats, 4a participació, 2014)

Va desaparèixer entre la ciutat adormida en una nit sense lluna. Els seus passos ressonaven com si l'univers fos més petit. Feia prou fred perquè li ploressin els ulls però ni gota de vent. Mans enguantades a les butxaques de l'abric. Sense gorra, mai no hi pensava. Una bufanda de tres voltes, mai se la deixava. Dessota la bufanda, un somriure immens que hauria omplert el cel de la llum que no tenia. Volia cantar, ballar, cridar, anunciar-ho a tothom, despertar-los a tots. Donava una volta sobre ella mateixa, arrencava a córrer, frenava, reia pels descosits. Quan arribés a casa, li seria impossible dormir. Un cotxe robat, amb els fanals trencats, avançava a tota velocitat... (Concurs de microrelats, 3a participació, 2014)

Va haver de deixar de fumar i de treballar de prestat. Un personatge com ella no encaixava en un recull de contes infantils. La Teresa havia de ser un personatge rialler, amable, divertit, amb un somriure als llavis i color de rosella a les galtes. Però la seva autora no se n'acabava de sortir. Només li apareixien personatges apàtics, addictes, perduts, com el món que veia per la finestra de l'ordinador. Potser el canvi havia de començar per ella mateixa. Mentre feia córrer les cortines i obria les finestres, mentre descartava les galetes salades i triava una bona poma, mentre baixava el reciclatge acumulat de setmanes, els personatges van anar canviant de cara. No ens enganyem, va deixar un paquet mig buit al fons del calaix. Pel que pogués ser... (Concurs de microrelats, 2a participació, 2014)

I jo, simplement, passava per allà quan li va caure tot el paperam per terra. Ens vam ajupir a la vegada a recollir-lo amb tant mala fortuna que el meu cap va topar frontalment amb el seu. De l’impacte, vaig caure d’esquena i em va passar pel damunt tota una classe de P3 que marxava d’excursió. Comprovava que encara ho tenia tot al seu lloc quan em vaig adonar que la poma del dinar havia anat rodolant fins a anar a petar sota dels cotxes aparcats. Mig estabornida, vaig gatejar per atrapar-la però el braç no m’hi arribava. M’hi vaig haver de posar tota. I el conductor no se’n va adonar. Estirada a l’ambulància, recordava el passat, m'imaginava el futur i analitzava el present. En aquell moment vaig decidir... que no era el meu dia. (Concurs de microrelats, 5a participació, 2013)

Decididament, amb gent com aquesta fa goig treballar-hi. Fixa-t'hi bé. De bon començament saben triar la millor mercaderia. Observen, sospesen, analitzen. Un cop fixen l’objectiu, res els podrà fer enrere. Trien el millor moment, un moment de solitud. La feina vol temps i calma. Quina precisió amb les ganivet, clavat al punt just, amb decisió i suavitat a la vegada, lliscant dolçament mentre regalima per totes dues bandes. Un treball molt fi. Després, el contacte de la carn amb la mà nua, ben endins, és imprescindible. I no acaba aquí encara. Observa la gràcia amb la corda. Volta i nus, volta i nus... Definitiu. Decididament, sense gent com ells a la cuina mai ho hauríem aconseguit. Aquí el tens: el tall rodó perfecte. (Concurs de microrelats, 4a participació, 2013)