De l'allioli als panellets

Quan vaig lligar el meu primer allioli... No, perdó. Quan després de molts anys d'intents vaig aconseguir lligar un allioli (ara, sí) ho hauria d'haver sospitat.



No, que sí, que alguna coca havia fet. Pels nens a l'escola, per algun aniversari...
Teniu raó, quan la intolerància a la lactosa va entrar a casa nostra em vaig espavilar una mica més... Res de l'altre món, però la coca de iogurt ja no colava...
I llavors arriba la gran i diu que els panellets aquest any els han de fer a casa, en grup. Ah, sí, i que només pot ser a casa nostra.
Ostres, ja és divendres? D'on trec les receptes? Una mica de cerca en aquests blocs de cuina... Ai, mira, aquestes receptes de la Taula d'en Bernat i la seva amiga Irene. Són ideals: senzilles, entenedores i divertides.
No deixem de pensar en alèrgies i intoleràncies: adaptem la recepta dels cocos de Vida Culinaria.
No hem tingut temps de deixar reposar la massa (sempre amb presses) i donar forma ens ha costat no sabeu com (si només féssim boletes...), ens ha costat lligar els cocos... Però tampoc no han quedat tan malament... oi? Me n'oblidava: boníssims!!!

Comentaris

  1. sonietaSun31 d’octubre del 2010, a les 10:57

    nenaaaaaaaaa

    quina bona olor que fannnn!!!

    mmmmmmmmmmm pinten molt bé...

    i l'allioli i rascar... tot és començar.. sobretot sobretot que mai cap amic et digui: i a tu no se't talla mai oi?? aquell dia es talla, segur! jajaja, però no pateixis pas, perquè és comestible igualment, per cert, no l'heu provat el MEU allioli, oi? ho veieu com necessitem quedar un dia...

    petons

    ResponElimina
  2. Bugaderes3931 d’octubre del 2010, a les 15:42

    I tant que hem de quedar!!! Sincronitzem agendes...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Ple de colors

Obro el llibre i llegeixo en veu alta: CONTINUARÀ... Respiro tranquil·la perquè fa dies que mesuro el ritme de lectura. No vull separar-me d'uns personatges que ja són com de la família, d'uns paisatges que formen part de mi. Sé que ell se n'ha adonat. El llibre, vull dir. Per això ha afegit aquesta darrera paraula al final, una paraula que no apareix als seus companys d'edició. Ja sé perquè ho fa. No vol deixar-me desesperançada i buida, com m'ha passat tantes altres vegades. M'envia un missatge ben clar: tothom pot recordar més o menys la història llegida però només alguns la podem fer créixer. M’assec davant de l’ordinador i somric davant el full en blanc. Aquesta vegada, ja ve ple de colors. (Concurs de microrelats, 7a participació, 2016)
Segueix llegint »

La vida que ens hem perdut simplement no existeix

Imatge
La bola de cristall  a 10 milles per veure una bona armadura / Manel Catàleg de lectura pública  /  Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona Com ens agrada fer-nos pel·lícules!!! Com hauria estat si hagués, què hauria passat si jo, on seria ara si... Em deia una amiga a la que estimo molt que li havien recomanat els Manel per superar un mal moment. Jo em pregunto si els Manel no són cervells madurs camuflats dins de cossos joves, perquè les seves lletres són punxades al cap i al cor per als de la meva generació. És tan fàcil com això: aquesta és la vida, és aquesta, no n'hi ha cap altra . Les altres opcions només existeixen al teu cap i segur que tendeixes a idealitzar-les. Mira endavant i compta només amb tu perquè la vida que tindràs serà la que vagis construint. I de vegades, només de vegades, "se'ns baixa la Verge i capgira tot el que crèiem lògic tot fent evident, que per un moment, ens en sortim " (Manel dixit). (Sí, la poesia és plena de...
Segueix llegint »

Moment 3#6

Em pregunta qui són. Són els meus avis. Em pregunta on són. Ja no hi són, són morts. Em pregunta on són. I no sé com explicar-li. Anem al cementiri, tota la família. No sé si tindrà por si li explico que són allà. Li explico. Passen uns dies i és ella qui m'ho explica a mi. Els teus avis van passar una porta que es va tancar sola. Hi havia una reixa de punxes i quan es va tancar, es van morir. Ara viuen sols i no els podem anar a veure. Però a la porta hi han escrit els seus noms.
Segueix llegint »