Lizaran

La meva relació amb les Lizaran va començar amb la Lola. Era la propietària de la botiga de plantes exòtiques de La botiga dels horrors, la primera obra professional que vaig anar a veure sense la família, només amb uns amics de l'institut. Després va venir Poble nou i encara va recitar el Poema de Nadal al costat de l'Alfred Lucchetti.

Ella era el teatre clàssic català. Aquest to de pastorets i passió. La lligava amb la Maria Matilde Almendros, que venia als estius al poble dels meus avis i feia Sagarra i Pitarra i jo obria els ulls i les orelles i em deixava gronxar pels seus versos.

Però després vaig descobrir l'Anna. La força, la presència, la mirada. La capacitat còmica (la recordo molt a El 30 d'abril i com a propietària d'una sex-shop del barri d'Horta de Barcelona a L'un per l'altre), la capacitat de donar sentit al text (no m'hauria empassat Tot esperant Godot sense ella i l'Eduard Fernández damunt de l'escenari), la capacitat dramàtica (he vist l'Agost de la darrera tongada).

Ella era el teatre. M'ha fet entendre, estimar, plorar, riure, fugir, quedar-me... Ella és el teatre.

Si us plau, no l'oblidem.