Cada dia, tots dos anàvem a aquell lloc tan estrany on les paraules eren silencioses i no hi havia fronteres. Sèiem un davant de l’altre, prop de la finestra, perquè la vida de fora es barregés una mica amb les històries de dins. Deixàvem els trastos i miràvem l’estat de les plantes del terrat. Sospiràvem profundament i triàvem el llibre del dia. Sense idees prefixades. Una portada, un títol, una olor... Tornàvem a seure, ens miràvem i tres, dos, un... Primer, desapareixien els sons. Després, el mobiliari, la finestra. Podíem anar al desert africà d’abans d’ahir o al planeta més llunyà de demà passat. Una hora de rellotge i l’aterratge. Finestra, mobiliari, sons i la seva mirada. Ens aixecàvem i sortíem, però ja no érem les mateixes. Una duia una mica de sorra a la sabata. L’altra, la cicatriu de l’adjectiu idoni llençat al moment perfecte. (Concurs de microrelats, 2a participació, 2016 i guanyador del concurs)
optimisme en estat pur, les ruïnes com una nova oportunitat!!!
ResponEliminaFelicitats!
Sempre
EliminaQuina bona estrena! :)
ResponEliminaGràcies
EliminaM'agrada aquest fil d'esperança.
ResponEliminaTot el que ens queda
EliminaUna proposta que dóna llum als colors apagats del quadre!
ResponEliminaSalutacions d'un nouvingut.
Ja en som dos
EliminaUns versos esperançadors.
ResponEliminaSempre
EliminaMolts reeixits els teus versos! benvinguda a relats conjunts!
ResponEliminaTot té el seu costat bo, cal saber veure'l
ResponEliminaUna visió positiva d'un paisatge força desolat!
ResponElimina