Carrer de les Bugaderes, 39

De tenir una única filla a la família nombrosa. De viure a la Gran Ciutat a viure en una de petiteta. De la privada a la pública (amb el mateix tipus de contracte, això sí), amb un any d'atur al bellmig. De les ulleres de pasta a les ulleres sense marc. De quatre cabells blancs al bany de color. De patir per l'escoleta a començar a pensar en l'institut. D'una llicenciatura a dues llicenciatures. D'anar a veure les pel·lícules independents britàniques a saber-me tots els diàlegs de qualsevol pel·li de Pixar. De tenir dos nebots a tenir-ne set. De passejar tranquil·lament pel parc a fer malabarismes per arribar a totes les extraescolars. De no tenir mòbil a navegar-hi. D'haver perdut el contacte amb antics coneguts a recuperar-los i recordar perquè hi havia perdut el contacte. Dels coneguts físics als amics virtuals. De tenir sis canals de televisió a poder veure-la a la carta. De trigar un quart d'hora a canviar els bolquers a fer-ho asseguda a ...

Les reunions personals amb mestres de l'escola mereixen ser objecte d'estudi. Perquè jo pregunto, tan malament ho fem les famílies? Un any i un altre, les mestres de la gran i el nen ens han repetit els mateixos problemes. No, si nosaltres amb els diagnòstics hi coincidim. Però passa que cada any ens diuen que a casa no hem de fer res de res, que ho resoldran a l'escola . Aquest any, amb el bemolls plens, els hem recordat que és el mateix discurs de cada any i que petits problemes es van fent grans problemes. En tots dos casos, n'obtenim la mateixa reacció: cara de sorpresa. Sí, nosaltres ja ho sabem, els nostres fills no són els més problemàtics, ni els que més criden, ni els que van més endarrerits (a aquests se'ls pot fer classe de reforç) però són allà, també caldria atendre'ls, no? Ja ho sé, hi ha vint-i-cinc nens a la classe. Per això ens oferim, utilitzeu-nos!!! De debò els pares som tan inútils? En tots dos casos, a més, els problemes es podrien r...