Carrer de les Bugaderes, 39

Tothom ho sap (i és profecia)*. Sant Jordi és la meva festa. Al bell mig de la primavera, ja hem amagat la llana i encara no hem tret el fil. I tot un país es posa d'acord per sortir al carrer i llegir!!! Passejar-nos entre llibres i regalar-nos aquestes flors de color de sang per dir que ens estimem i que estimem les paraules i estimem el nostre país!!! M'exalta el nou i m'enamora el vell*!!! Aquest any a més, amb tanta devoció que li tinc, Sant Jordi em duu un regal més immens encara. Avui obrirà la bocassa un drac benigne que ens vol viatjant amb la rosa mig desclosa per milers de països imaginaris, el somni d'una mare ferida de lletres, un temple dels llibres: una biblioteca. Tan i tan i tan a prop de casa que molt em temo que algun dia m'hi trobareu en sabatilles. Digueu-me que hi sereu, que passejareu, que llegireu ni que sigui només un vers d'una poesia, ni que sigui només una pàgina d'un bon llibre, ni que sigui olorar-lo i fullejar-lo. Deixeu-vo...

La mare volia esperar que fos Sant Jordi. Ja estava acostumada als embarassos llargs, era el tercer. Però ell no volia esperar i el Divendres Sant de fa trenta anys (i alguns dies, ja sabem com va això de la Setmana Santa) el van ajudar a néixer, com a nosaltres dues. La iaia ens va dir que era un nen i només tenia unes hores quan el vaig tenir en braços . Només uns segons, estava massa impressionada: se'ns assemblava tant!!! I era el meu germà petit, el que no havia d'arribar perquè vostè-no-pot-tornar-a-quedar-embarassada-amb-aquesta-matriu. Encara tinc les imatges enregistrades. A la memòria dels deu anys. Diuen que els nascuts en Divendres Sant tenen una gràcia i jo us he de dir que el meu germà les té totes. És un gran amic, un escoltador impecable, d'accions útils més que de paraules sobreres, un braç on agafar-te si et perds . Sap què vol i què no vol de la vida i no li cal seguir la moda però tampoc refusar-la sense solta ni volta. L'he vist volant i fent vola...

No em penso posar nerviosa per la final de la copa. No em penso posar nerviosa per la final de la copa. No em penso posar nerviosa per la final de la copa. No em penso posar nerviosa per la final de la copa. No tinc cap mena d'intenció de posar-me nerviosa per la final de la copa. No m'estic posant nerviosa per la final de la copa. Gens nerviosa per la final. Que et dic que no. (Ai)

Pobre!!! Està deprimit i tot. Ho tornaré a provar I ara miraré de seguir el patró..

- Fa po a iuna (Traducció: Fa por la lluna) - Per què, princesa? Si és molt bonica, omple la nit de llum Breu silenci - No pal·la. A iuna no pal·la (Traducció: No parla. La lluna no parla) Ves com te n'hauries de refiar...

De totes les coses que m'ha aportat el fet de ser mare, n'hi ha una que m'emociona especialment. No per gran, ni important, ni comentada. És petita i senzilla, i això la fa més enorme que qualsevol altra. La criatura en qüestió ha de tenir entre els 2 i els 6 anys. Aneu caminant pel carrer. Ja no patiu per si caurà perquè aquesta fase està superadíssima, però aneu controlant on para perquè hi ha aquesta tendència al moviment ràpid i sorprenent. Camina al vostre costat. Torneu a mirar endavant i li acosteu lentament, discretament el braç. No, no us estava mirant. Però ho sap. També mira endavant. I també l'estira. En aquest moment, les mans es troben . I seguiu caminant. No sempre sabem veure les mans que s'allarguen sense fer soroll al nostre voltant. A voltes, allarguem la mà i l'espai és buit. Però la vida ens regala aquests instants de coordinació perfecta. No cal mirar, només seguir caminant. Els passos són de cop i volta més segurs, més lleugers. E...