Carrer de les Bugaderes, 39

On he deixat les claus / J.V.Foix Vols curts, prop del niu. N'aprens. Vols de risc, més enllà. Busques el teu lloc. Un dia, faràs el teu niu. Casa nostra sempre serà casa teva.

- Per què aquesta senyora porta els llavis marrons? - Mama, no sé volar. Potser si me n'ensenya algun ocell... - Les mares també tenen nom. - (Quan la gran i el nen marxen de colònies) Així em quedo soleta? No pateixis, mama, jo et cuidaré.  Per molts anys, bonica!!!

I got rythm / George Gershwin Diuen que en cadascuna de les teves escenes hi havia molt de treball, que no deixaves res a la improvització, que eres dur i estricte. Però tot sembla tant senzill quan ho fas tu. Deixar-se endur per la música sense perdre un bri de personalitat, sense exageracions ni estridències però sense deixar de posar-se reptes. La dansa hauria de ser sempre això. Les casualitats. Si em diuen París, penso en tu. Després de passar-hi uns dies, vaig treure la pols a la pel·lícula que he vist segurament més vegades a la vida. En versió original. Amb decorats de cartró pedra però amb música de qualitat excepcional. Per tornar a descobrir que t'atrevies amb tot . Qui deia que no es pot treballar amb nens i amb animals? Amb nens, amb dibuixos animats i damunt d'un paper de diari. Allà on siguis, per molts segles, Gene!!!

Pingüí a Bestiari / Pere Quart La calor fa lliscar el cotó El condicionat inspira la figura. La comunitat dóna el camí. El poeta, les paraules justes. D'on surto?

La dóna veloç / Imma Monsó De vegades, els llibres parlen de tu. No esbiaixadament sinó allà on fa mal. Et fan mirar endins i enfora i et canvien. I la Monsó té el do de fer-m'hi aparèixer gairebé sempre. Encara que no la conegui de res. No, ja ho sé, canvia els noms. És una artista amb els noms. De persones i de llocs. Tots els seus llibres són plens de llocs especials, fora de qualsevol circuït turístic, llocs de fugida. Tenen gran ciutat, petita ciutat i aquests espais gairebé imaginaris. Perquè jo crec que no li agraden tant els espais com les paraules que els determinen. Sí, ja ho sé, exagera una mica els caràcters... O no. No us passa de vegades que penseu que la gent és ben estranya? De fet, si us mireu una estona el melic però com si fóssiu algú de fora, no us adoneu fins a quin punt sou estrambòtics, gairebé personatges imaginaris? Aquí és on trobeu la Monsó, sempre en aquest punt d'anàlisi a la corda fluixa entre la realitat políticament correcta i la correcci...