Carrer de les Bugaderes, 39

Ja fa dies que llegeix els diaris i pregunta. Aquestes eleccions, doncs, l'agafen quan el tema de la temporada és tot el que és notícia. Ens demana poder anar a actes de tots els partits. La nostra logística diària no ens permet assistir a tot arreu, però sí a un nombre significatiu d'activitats. A més, s'empassa uns quants dels debats. De tant en tant, li preguntem què en pensa de tot plegat i arriba a les seves conclusions: Les dretes es dediquen més a l'economia i les esquerres més a les persones. El federalisme és com la Federació de futbol. Espanya és com quan canvies cromos al pati i un nen  t'agafa els cromos i no te'ls torna tots, només una part més petita. Per això ara ja no volem jugar més amb ell i demanem la independència. Avui ens acompanyarà a votar perquè ell encara no pot. Però ens ha demostrat que allò del que parlaven tant sovint, la desafecció, es resol escoltant . I respectant. I complint les promeses. Perquè hi haurà un nen de nou an...

Em pregunta qui són. Són els meus avis. Em pregunta on són. Ja no hi són, són morts. Em pregunta on són. I no sé com explicar-li. Anem al cementiri, tota la família. No sé si tindrà por si li explico que són allà. Li explico. Passen uns dies i és ella qui m'ho explica a mi. Els teus avis van passar una porta que es va tancar sola. Hi havia una reixa de punxes i quan es va tancar, es van morir. Ara viuen sols i no els podem anar a veure. Però a la porta hi han escrit els seus noms.