Primavera als pantalons
Entrades
Marges de pedra en sec, l’ordre dels camps
Llum de vi blanc / Joan Margarit Ens fem nostres els paisatges. Se'ns claven endins. No és qüestió de colzes sinó de temps, de passar pels mateixos camins, encara que sigui d'esma. Em retallen imatges del temps d'estiu i sé que són meus. D'esquitllentes o plens d'història. Això mateix ens passa amb les paraules.
Converses impossibles imprescindibles
El nen: Per què tants poetes tenen nom de carrer? La gran: Per què tants escriptors tenen nom de biblioteca? La petita: Si em prenc el xaropet, podré beure un glop d'aigua i menjar una oliva negra?
Ruïnes
Al peu de les ruïnes, m'empetiteixo Al cim de les ruïnes, hi brota l'esperança. Darrere les ruïnes, hi torna a sortir el sol. Una proposta de Relats conjunts
Aïllada del món
Dilluns, al metro, tothom llegia La Vanguàrdia (sí, sí, majoria absoluta, crec que la regalaven en alguna estació anterior...) Tothom? No!!! Una dama de les agulles resistia a la temptació de les lletres. I l'obra prenia forma... (No, no era jo, que estic enganxada a El rei del món del Macip i encara em costa treure les agulles al transport públic (ai))