Mai cap amant no ha gosat arribar

al lloc extrem des d'on tu m'acarones

Sal oberta / Maria Mercè Marçal
Catàleg de lectura pública / Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona


Un poema que comença d'una forma tan eròtica i sensual, multiplica per tres la seva bellesa quan descobrim que les carícies neixen a dins nostre. Sento enveja de les panxes vives, encara que de vegades les carícies siguin coces, encara que dugui vint-i-set mesos d'embaràs a l'esquena, encara que tot prengui sentit al tenir-vos al meu costat. Però aquell mar gronxant-se dins meu, dins de la Marçal, dins de tantes i tantes i tantes dones...



Jo no venc l'escalfor d'aquesta boca

ni amb diners, ni per força, ni de franc

L'hostal de la Glòria / Josep Maria de Sagarra
Catàleg de lectura pública / Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona



Dimarts farà 50 anys de la seva mort. Clarors i llums, diuen. Però sempre m'he sentit bategar a la sang la seva poesia. Vaig començar amb el teatre i va ser després que va arribar la resta. La Vida privada, no fa pas gaire. A la iaia li agradava que li recités la part final de la Rambla de les Floristes. Me'n sé uns quants fragments. He representat les Vinyes del Priorat. Però em queda pendent una de les més representades del teatre català: l'Hostal. Encara que fos en un racó, amb el paper més petit.


Les seves heroïnes (tantes dones!!!) i els seus arguments potser no són políticament correctes avui en dia, potser són històries amb altres morals. Però els seus versos sempre seran a la vora dels meus llavis.


Com que no he trobat enlloc la part final de l'obra on apareixen els versos que encapçalen aquesta entrada, us deixo amb l'arribada de la Glòria a l'Hostal, on la seva germana i el seu home han dut massa enllà el concepte de família...





El que m'agrada de l'aigua

Dilluns moria en Jordi-Pere Cerdà, un poeta prestigiós de les nostres lletres que jo no coneixia de res. No me n'avergonyeixo pas: tres fills, la feina, la de fora i la de casa. No puc saber-ho tot ni ser a tot arreu. El que m'hauria avergonyit és que coneixent aquesta pèrdua, no fes el petit esforç de buscar-ne ni que fos un vers.

A mi de l'aigua m'agrada quan cau suament acaronant les finestres un dia de pluja. O sentir-la rodolant gola avall, ben fresca, quan tinc set. O lliscant al llit d'un riu, arrodonint les pedres i trasformant-se constantment. O en forma de núvol. O entelant el mirall després d'una dutxa calenta i plaent. O freda i nevada. O tèbia i salada. O calenta i infusionada.


Ai si aquestes miradetes / poguessin calmar la meva set...

Hi ha una part del que entenc per poesia que és joc i tradició. Avui no us puc donar autor ni obra perquè desconec d'on va sortir aquest vers. Només sé que de tota la vida, quan ens hem trobat tota la família (la de la banda de la mare) per fer alguna festa, de vegades la iaia i una tieta, de vegades dues tietes, de vegades amb la mare, fins i tot alguna vegada jo mateixa amb alguna d'elles, hem representat el que nosaltres anomenem la Declaració d'amor per les Rambles de Barcelona.

Aquest cap de setmana, el passat, vam tornar a tenir trobada familiar. Ens vam trobar al poble dels avis, tots plegats, per primer cop des que la iaia no hi és. No, no som la família perfecta. Com totes tenim les nostres coses. Però en tenim una que ens fa especials: quan ens ajuntem, cridem, cantem, ens abracem, fem teatre, ens petonegem sorollosament, caiem per terra, recitem, bevem, mengem, ens pixem (literalment) de riure. I en aquests moments tan especials, quan ens mirem sabem que hi som tots, absolutament tots, especialment tots.

Per això sé que seguirem trobant maneres i excuses per trobar-nos.

Perquè encara que tu et cansis abans d'hora,
i tu que hi has vingut per primera vegada hagis al·lucinat mandonguilles,
i tu hagis begut una mica més del compte,
i tu et preguntis amb quina mena de gent t'has emparentat,
i tu no sàpigues fer un garrotin sense apuntar-te'l abans,
i tu hagis omplert tants pots de melmelada,
i tu quedis asseguda en un segon pla,
i tu hagis hagut de carregar amb la responsabilitat del menjar,
i tu t'hagis integrat tant,
i tu vigilis de no passar-te de pes,
i tu preguntis per saber més,
i tu,
i tu,
i tu...

Anem incorporant noves cares a la família. Ara mateix, en tenim dues en camí. I ens cal saber que en algun racó de la seva personalitat hi plantarem la llavor, aquesta tan especial, de saber-nos a prop encara que, de vegades, estiguem tan lluny.

(Com que no l'he trobat escrita enlloc, que la xarxa la guardi...)

- Quina noia més bufona.
Quina noia més coqueta.
Quin cosset, una palmera.
Quin aire, una papallona.
Mai podré oblidar aquest lloc
on per primera vegada
em van clavar una mirada
aquest parell d'ullets de foc.
Ai si aquestes miradetes
poguessin calmar la meva set...
- Ai, begui, begui, pobret.
Aquí té les Canaletes.
- Gràcies a Déu s'han obert
aquests llavis tan formosos.
Què en deuen ser de carinyosos,
què en deuen guardar de mel.
Nena, vostè m'ha fletxat,
vostè pot fer-me ditxós.
Què bé aniríem tots dos
així sempre de costat.
Uniríem nostres cors,
uniríem nostres pensaments.
- Miri, Rambla de les Flors:
violetes i pensaments.
- Aquí hi ha l'anell nupcial
beneït per l'emideu.
- Miri, aquí hi ha el Liceu,
tot és música celestial.
-Ai, angelet del meu cor!
No vulgui fer-me patir:
o doni'm d'un cop el sí,
o doni'm d'un cop el no.
I si em dóna el trencament
fugiré lluny d'eixes terres
a buscar el perill, les guerres,
o a matar el meu sentiment.
O, si no, em faré soldat.
- En un bon lloc s'ho ha pensat:
aquí hi ha les Tarassanes.
- Així em dóna un no per la cara?
Vaig a matar-me! A suïcidar-me!
- Ara que és aquí, no es cansi:
tiri's al mar.

Ara el que cal és que tot recomenci

Cançó després de la pluja a El poble / Miquel Martí i Pol
Catàleg de lectura pública / Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona

Apurant els darrers minuts del divendres, retrobo els meus posts en directe perquè, no seré original, també se m'han acabat les vacances. Remeno els llibres de poesia per trobar-hi un vers escaient i penso en tot el que ha passat avui, en aquesta Constitució que cada cop sentim menys nostra, en les sentències contra una llengua que és la dels meus pares i la dels meus fills, i no pas una llengua d'odi sinó d'unió, de companyia, de camí. A l'atzar, un vers que ho engloba tot. La màgia de la poesia.

I la força de la música perquè si tot ha de recomençar, hi ha tantes coses per fer...