Fe no és esperar

Cal que neixin flors a cada instant / Lluís Llach

Estem emprenyats, queixosos, cansats i amb raó, és evident. Però, quan les coses anaven bé, no vèiem que hi havia coses que grinyolaven? Quan els diners eren de l'empresa, de l'associació, de l'organització, no tirava tothom llarg? No podem lligar els gossos amb llonganisses perquè arriba un dia que el xarcuter ens demanarà que paguem la factura.

Què arreglem asseguts i criticant? Res. Tenim dues opcions, que no tenen perquè ser contradictòries. Una és seguir amb l'actitud de queixa, però de queixa activa. Encara recordo amb nostàlgia quan l'autor del vers que presideix aquesta entrada va dur als jutjats un president del govern per incompliment de promeses electorals. Això ja és fer alguna cosa més. L'altra és recordar que la societat és la suma de cadascun de nosaltres. Si no ens movem individualment, no es mourà res i cal que neixin flors a cada instant.

Els moments de crisi són moments de canvi, de repensar-se, de fer un pas diferent als que hem fet fins ara. Això suposa prendre decisions difícils per seguir endavant. Potser no l'encertarem però només aconseguirem trobar el nostre camí si prenem el risc de sacsejar-nos del tot i donar suport als que miren de plantar flors a un jardí desconegut, ni que sigui per la valentia que suposa. A mi em teniu aquí pel que us sigui menester.

 (un publicista reconegut deia que aquest hauria de ser l'himne de Catalunya: ja té el meu vot)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada