Brindem per cada pas donat

[...] I uns petons que són com l'aigua

Moments de cristall d'Escapistes / Inspira

Avui m'avanço un dia a la publicació poètica, però tinc una raó de pes. De vint anys de pes. Si després de deu dies de tendes de campanya, banys a un riu gelat del Pirineu i latrines, en un estat deplorable i sabent que quan arribis a casa no sabràs si decantar-te pel plat de macarrons, la dutxa o el coixí, decideixes començar alguna cosa, és evident que la cosa ha de durar. Tres fills després seguim aquí, combinant defectes i virtuts en un petit paradís on anem bevent la vida a glops petits, brindant per cada un dels passos i assaborint els petons i els moments de viatges interiors. I aquesta cançó té totes les paraules, les necessàries i les suficients, per explicar com és això que ens omple cada dia. Va arribar com si fos un regal a mida del meu aniversari però ens inclou i ens bressola a tots dos. No deixem de tremolar.

Comentaris

  1. sonieta14 de juliol del 2011, a les 10:47

    el meu dia D també es un 14... 14 de març...
    me'n recordo més jo que ell, tot s'ha de dir... però sempre que li pregunto "que no saps quin dia és avui?" sempre em diu... "avui és catorze??"

    no puc sentir la cançó, ja l'escoltaré a casa, però segur que fa posar la pell de gallina, perque si l'escrit ja ho ha fet...

    que per molts anys, wapa!!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Ple de colors

Obro el llibre i llegeixo en veu alta: CONTINUARÀ... Respiro tranquil·la perquè fa dies que mesuro el ritme de lectura. No vull separar-me d'uns personatges que ja són com de la família, d'uns paisatges que formen part de mi. Sé que ell se n'ha adonat. El llibre, vull dir. Per això ha afegit aquesta darrera paraula al final, una paraula que no apareix als seus companys d'edició. Ja sé perquè ho fa. No vol deixar-me desesperançada i buida, com m'ha passat tantes altres vegades. M'envia un missatge ben clar: tothom pot recordar més o menys la història llegida però només alguns la podem fer créixer. M’assec davant de l’ordinador i somric davant el full en blanc. Aquesta vegada, ja ve ple de colors. (Concurs de microrelats, 7a participació, 2016)
Segueix llegint »

La vida que ens hem perdut simplement no existeix

Imatge
La bola de cristall  a 10 milles per veure una bona armadura / Manel Catàleg de lectura pública  /  Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona Com ens agrada fer-nos pel·lícules!!! Com hauria estat si hagués, què hauria passat si jo, on seria ara si... Em deia una amiga a la que estimo molt que li havien recomanat els Manel per superar un mal moment. Jo em pregunto si els Manel no són cervells madurs camuflats dins de cossos joves, perquè les seves lletres són punxades al cap i al cor per als de la meva generació. És tan fàcil com això: aquesta és la vida, és aquesta, no n'hi ha cap altra . Les altres opcions només existeixen al teu cap i segur que tendeixes a idealitzar-les. Mira endavant i compta només amb tu perquè la vida que tindràs serà la que vagis construint. I de vegades, només de vegades, "se'ns baixa la Verge i capgira tot el que crèiem lògic tot fent evident, que per un moment, ens en sortim " (Manel dixit). (Sí, la poesia és plena de
Segueix llegint »

Moment 3#6

Em pregunta qui són. Són els meus avis. Em pregunta on són. Ja no hi són, són morts. Em pregunta on són. I no sé com explicar-li. Anem al cementiri, tota la família. No sé si tindrà por si li explico que són allà. Li explico. Passen uns dies i és ella qui m'ho explica a mi. Els teus avis van passar una porta que es va tancar sola. Hi havia una reixa de punxes i quan es va tancar, es van morir. Ara viuen sols i no els podem anar a veure. Però a la porta hi han escrit els seus noms.
Segueix llegint »