Com dins un vell armari ple d'esvaïts perfums / i de mil coses inservibles

Cançó de capaltard / Joan Sales

Per aquell moment de cançó i piano i pell de gallina. Per Sales, Tísner i Calders. Perquè ningú no et salvi la vida. Per les paraules d'Opòton el vell. Per la mala reputació. Pels moments estelars de la humanitat. Per l'acabadora. Per la dona veloç. Pels fronts oberts del Camiller i la padrina. Per les rialles compartides a l'aeroport gràcies al torn de nit. Per l'apartament a Montparnasse. Pels jardins de Luxemburg. Per jocs compartits. Per dos vols plàcids. Per les excursions a l'aeroport. Per l'estrena a l'institut. Pels castellers. Pel carnaval dels amics de les arts. Per l'arquitecte dels amics de les arts. Per la Maria Aurèlia Capmany. Per Molière. Pel cop de rock. Per l'operetta. Pels incendis. Pels 2play. Per l'assemblea. Per la manifestació. Per la majoria. Per molta feina ben feta.

Però també perquè les tisores eren més grans. Per un esquinç sobre gel. Per un cotxe toca-nassos. Per un queixal que marxa fent soroll. Per l'adeu al Tàpies, al Teixidor, al Nadal... i al Broggi. Per les pèrdues i els patiments dels amics. Per companyies que fereixen. Per insults que no es mereixen.   Per dies dolents.

M'arriba l'olor de la truita de patates i la petita ha fet una migdiada històrica. Els grans dialoguen amb totes les pantalles possibles... com sa mare. Sort que tenim el millor cuiner del món a la cuina. Tenim embotit sense lactosa i un vespre per compartir junts.

Avancem-nos als fets i si l'any que arriba ha de ser un carnaval, que sigui com aquest.



Comentaris

  1. Anònim1 de gener del 2013, a les 17:16

    molt bonic! bon any

    ResponElimina
  2. El que em passa pel cap1 de gener del 2013, a les 17:43

    Bons moments, altres de no tant... Però un present amb olor de truita de patates és molt esperançador!
    Bon 2013!

    ResponElimina
  3. sonietaSun2 de gener del 2013, a les 11:42

    una truita de patates feta pel teu amor és el millor del mon mundial...
    i saber que sou una pinya i que junts podreu amb tot!!

    serà un millor any en la teva companyia! oitant!!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Ple de colors

Obro el llibre i llegeixo en veu alta: CONTINUARÀ... Respiro tranquil·la perquè fa dies que mesuro el ritme de lectura. No vull separar-me d'uns personatges que ja són com de la família, d'uns paisatges que formen part de mi. Sé que ell se n'ha adonat. El llibre, vull dir. Per això ha afegit aquesta darrera paraula al final, una paraula que no apareix als seus companys d'edició. Ja sé perquè ho fa. No vol deixar-me desesperançada i buida, com m'ha passat tantes altres vegades. M'envia un missatge ben clar: tothom pot recordar més o menys la història llegida però només alguns la podem fer créixer. M’assec davant de l’ordinador i somric davant el full en blanc. Aquesta vegada, ja ve ple de colors. (Concurs de microrelats, 7a participació, 2016)
Segueix llegint »

La vida que ens hem perdut simplement no existeix

Imatge
La bola de cristall  a 10 milles per veure una bona armadura / Manel Catàleg de lectura pública  /  Catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona Com ens agrada fer-nos pel·lícules!!! Com hauria estat si hagués, què hauria passat si jo, on seria ara si... Em deia una amiga a la que estimo molt que li havien recomanat els Manel per superar un mal moment. Jo em pregunto si els Manel no són cervells madurs camuflats dins de cossos joves, perquè les seves lletres són punxades al cap i al cor per als de la meva generació. És tan fàcil com això: aquesta és la vida, és aquesta, no n'hi ha cap altra . Les altres opcions només existeixen al teu cap i segur que tendeixes a idealitzar-les. Mira endavant i compta només amb tu perquè la vida que tindràs serà la que vagis construint. I de vegades, només de vegades, "se'ns baixa la Verge i capgira tot el que crèiem lògic tot fent evident, que per un moment, ens en sortim " (Manel dixit). (Sí, la poesia és plena de...
Segueix llegint »

Moment 3#6

Em pregunta qui són. Són els meus avis. Em pregunta on són. Ja no hi són, són morts. Em pregunta on són. I no sé com explicar-li. Anem al cementiri, tota la família. No sé si tindrà por si li explico que són allà. Li explico. Passen uns dies i és ella qui m'ho explica a mi. Els teus avis van passar una porta que es va tancar sola. Hi havia una reixa de punxes i quan es va tancar, es van morir. Ara viuen sols i no els podem anar a veure. Però a la porta hi han escrit els seus noms.
Segueix llegint »