Entrades populars d'aquest blog
Lizaran
La meva relació amb les Lizaran va començar amb la Lola. Era la propietària de la botiga de plantes exòtiques de La botiga dels horrors , la primera obra professional que vaig anar a veure sense la família, només amb uns amics de l'institut. Després va venir Poble nou i encara va recitar el Poema de Nadal al costat de l'Alfred Lucchetti. Ella era el teatre clàssic català. Aquest to de pastorets i passió. La lligava amb la Maria Matilde Almendros, que venia als estius al poble dels meus avis i feia Sagarra i Pitarra i jo obria els ulls i les orelles i em deixava gronxar pels seus versos. Però després vaig descobrir l'Anna. La força, la presència, la mirada. La capacitat còmica (la recordo molt a El 30 d'abril i com a propietària d'una sex-shop del barri d'Horta de Barcelona a L'un per l'altre ), la capacitat de donar sentit al text (no m'hauria empassat Tot esperant Godot sense ella i l'Eduard Fernández damunt de l'escenari), la capacit...
Ple de colors
Obro el llibre i llegeixo en veu alta: CONTINUARÀ... Respiro tranquil·la perquè fa dies que mesuro el ritme de lectura. No vull separar-me d'uns personatges que ja són com de la família, d'uns paisatges que formen part de mi. Sé que ell se n'ha adonat. El llibre, vull dir. Per això ha afegit aquesta darrera paraula al final, una paraula que no apareix als seus companys d'edició. Ja sé perquè ho fa. No vol deixar-me desesperançada i buida, com m'ha passat tantes altres vegades. M'envia un missatge ben clar: tothom pot recordar més o menys la història llegida però només alguns la podem fer créixer. M’assec davant de l’ordinador i somric davant el full en blanc. Aquesta vegada, ja ve ple de colors. (Concurs de microrelats, 7a participació, 2016)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada