Els vint-i-cinc amb lo carinyo

Retrat de la gran @bert4rt
Havia d'escriure una declaració d'amor i va sortir més o menys això. I això som nosaltres.

Suc dolç de préssec de setembre.
Escalfor de sol d'abril.
El llibre que buscava a la biblioteca de Borges.
Paraules precises.
Estrips de bata.
L'esclat de la truita al punt.

Pluja d'estels d'un juliol a Aigüestortes.
Vers bategant de Salvat-Papasseit.
Explosió mirabolà àcida i dolça.
Acudits a hores petites.
Notes en harmonia.
Converses en ruta.

Xocolata gelada al balcó calent.
Carícies de llavis encesos.
Sospirs de llençols rebregats.

Tres tries que no són renúncies.
Bellesa a l'orient de les ones.

Procurem viure'ns
i riure
i estimar-nos
a glops petits
tots els dies de la nostra vida.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Ruïnes

Imatge
Al peu de les ruïnes, m'empetiteixo Al cim de les ruïnes, hi brota l'esperança. Darrere les ruïnes, hi torna a sortir el sol. Una proposta de Relats conjunts
Segueix llegint »

Lizaran

Imatge
La meva relació amb les Lizaran va començar amb la Lola. Era la propietària de la botiga de plantes exòtiques de La botiga dels horrors , la primera obra professional que vaig anar a veure sense la família, només amb uns amics de l'institut. Després va venir Poble nou  i encara va recitar el Poema de Nadal  al costat de l'Alfred Lucchetti. Ella era el teatre clàssic català. Aquest to de pastorets i passió. La lligava amb la Maria Matilde Almendros, que venia als estius al poble dels meus avis i feia Sagarra i Pitarra i jo obria els ulls i les orelles i em deixava gronxar pels seus versos. Però després vaig descobrir l'Anna. La força, la presència, la mirada. La capacitat còmica (la recordo molt a El 30 d'abril  i com a propietària d'una sex-shop del barri d'Horta de Barcelona a L'un per l'altre ), la capacitat de donar sentit al text (no m'hauria empassat Tot esperant Godot sense ella i l'Eduard Fernández damunt de l'escenari), la capacit...
Segueix llegint »

Ple de colors

Obro el llibre i llegeixo en veu alta: CONTINUARÀ... Respiro tranquil·la perquè fa dies que mesuro el ritme de lectura. No vull separar-me d'uns personatges que ja són com de la família, d'uns paisatges que formen part de mi. Sé que ell se n'ha adonat. El llibre, vull dir. Per això ha afegit aquesta darrera paraula al final, una paraula que no apareix als seus companys d'edició. Ja sé perquè ho fa. No vol deixar-me desesperançada i buida, com m'ha passat tantes altres vegades. M'envia un missatge ben clar: tothom pot recordar més o menys la història llegida però només alguns la podem fer créixer. M’assec davant de l’ordinador i somric davant el full en blanc. Aquesta vegada, ja ve ple de colors. (Concurs de microrelats, 7a participació, 2016)
Segueix llegint »