364

Darrerament, s'ha posat de moda ostres.Nadal.és.un.pal. No pas per mi: penso en els que no hi són amb els ulls humits però un somriure als llavis, visc la màgia del Tió tot i que ara em toca el paper de bruixota, miro d'aprendre nadales noves i en sonen i ressonen per casa a tothora... Ja ha passat? Tranquils: només queden 364 dies per tornar-hi (i encara tenim dues setmanes per allargassar-lo...).

En quin llavi de dona seria, en quin lloc de muntanya o del pla aquesta tonada floria? Quina fou la primera que es trobà amb la blanca melodia com una oreneta caçada amb la mà, sense esquerperia? Quina dona del meu país, amb aire amorós i enyoradís, vestida de sarja i esclop, però amb una veu molt clara va cantar per primer cop la cançó del Noi de la Mare? Jo em penso que era de feixes foranes, d’aquelles que van dur l'arada al puny, avesada a sentir les campanes una mica de lluny; avesada a sentir el cop que pega la destral que esmussa el fil; i el cucut llaminer, que gemega la segona quinzena d’abril. Una planta de bona figura, i una cabellera sense desgavell; i a la pell de la galta la pintura del préssec novell. Tres passades de verd de fageda li mantenien un to d’aigua als ulls. Per les coses dels altres muda i freda, gens envejosa dels graners curulls! I aquesta dona del meu país, sense cap esverament, va trencar el seu viure gris amb les estrelles d’un infantament... I es va lliurar del pes i va tenir el seu fill, sens cridar massa, com les ovelles que no saben res d’aquell misteri tan estrany que els passa. I estava tan contenta del fill seu, que per fer-lo somriure crida i malda, i com si contemplés el fill de Déu se'l mirava adormit a la falda.

I mentre que sospira, violenta, per la finestra, guarnida de gel, va entrar una mena d’alosa lluenta que deuria venir del fons del cel. I la dona guaità com fugia la visió estranya, de pressa i corrents, i va sentir una gran rampell d’alegria que li cremà la blancor de les dents. I es va sentir la llengua baladrera de flautes, de ferrets i cascavells, com si tingués al pit una pomera amb totes les branques guarnides d'ocells. I del desig de música fent tria, perquè té ganes de dir la millor, tot bolcant a l'infant que dormia, li deuria sortir aquesta cançó: "Què li darem an el Noi de la Mare, què li darem que li sàpiga bo?..." I mentre deia les dolces paraules, la cançó anava escampant-se pel món. La van aprendre les fulles de menta, i va enganxar-se al bec dels falciots, al campanar les campanes movien poc a poquet, el batall tremolós: "Què li darem an el Noi de la Mare?" Els grills somiquen damunt del rostoll, i les aranyes, quan filen, la canten, i les abelles brunzint sota el sol. Totes les dones amb fills a la falda, totes les dones la saben de cor! Va caminant i baixant la muntanya, la cançó arriba a la platja i al moll: "Què li darem an el Noi de la Mare?... " canta la vela, que empeny el xaloc, i el card que cruix í l'arjau que grinyola, i el fum de pipa que engega el patró. Quan ve Nadal, la cançó del miracle fa que tremoli l'esquena dels llops. Fins els qui cremen i roben i maten, si de menuts l'han sentida algun cop, la volen dir i se'ls encalla la llengua, la volen dir i els escanya la por!

El poema de Nadal (fragment)
Josep Maria de Sagarra